Un dels camins més agraïts per conèixer a algú, és descobrir el seu espai segur. Endinsar-se paulatinament en aquells entorns físics i mentals on una persona pot sentir que, no només està fora de perill, sinó que també hi troba confort i seguretat, tot i que se’ns negui davant de l’hostilitat del món que habitem. Per això mateix, la millor manera de conèixer a Meritxell De Soto, dj, performer i creadora de la peça Espai Segur, era traslladar-nos fins al seu.
Així que allà estava jo, un matí assolellat d'un dijous que anunciava la primavera, picant al seu timbre. Tot i haver-nos trobat en alguna de les seves actuacions, sempre genera respecte entrar als espais privats d’algú. Però quan em va obrir la porta de casa seva, vestida amb roba còmoda, sense maquillar i amb la seva llarga melena en una trena relaxada, va ser com retrobar-se amb una amiga. Em va fer un petit tour per casa seva, disculpant-se pel desordre: feia un mes que s'acabava de mudar amb dues djs més. I després d’oferir-me un te, em va ensenyar la seva habitació, on acostuma a treballar. Amb un ordre impecable, l’habitació emanava un silenci i una tranquil·litat que et feia oblidar que estàvem a pocs metres d’una sorollosa intersecció de Barcelona. A la seva prestatgeria hi havia La locura que viene de las ninfas, de Roberto Calasso, La Cabellera femenina d'Erika Bomay, els diaris complets de Sylvia Plath de tapa dura o un llibre d’exposició de Marina Abramović. Si em pregunteu, una manera bastant eficaç de començar a entendre-la.
Com tot a la vida, ella també està a Internet, concretament definida com a performer, actriu, ballarina, dj i recentment com a programadora cultural després de fer el comissariat de la festa dels 30 anys del CCCB. Però millor que parli ella. "Ara mateix em defineixo com a dj i performer, però en realitat ho he sigut tot. Vinc del teatre, la meva formació universitària és d’actriu i després tot s’ha anat entrellaçant. Poc a poc vaig abandonat el rol d’actriu més normatiu, i em vaig anar apropant més a la performance a la creació escènica. Vaig fer una residència a La Piconera de Sol Picó, on feia una performance sobre la Britney Spears i el Vedell d'or de la Bíblia, per parlar de la figura de l'ídol, i en aquesta hi havia una forta presència musical. Per poder-ho fer, vaig treballar amb un dj en el directe. Però va haver-hi un moment que vaig pensar 'i per què no ho faig jo mateixa?' I llavors vaig decidir que anava a estudiar per a ser dj, perquè volia punxar a les meves performance. La necessitat venia del cos, no tant del club".
Aprendre a punxar des de la intimitat de casa meva em va salvar la vida
Això va passar just el 2020, a les portes del confinament. "En aquell moment el cos no tenia lloc, així que em vaig apuntar a l’escola Sin Sync, i aprendre a punxar des de la intimitat de casa meva em va salvar la vida. Vaig descobrir que connectava amb coses que mai m’hagués imaginat tot i venir de deu anys de conservatori". Arribats a aquest punt, podria semblar que estem davant d’una altra filla de pares artistes o contactes aburgesats, així que li deixo caure. "Què va, els meus pares són de classe treballadora. Cap dels dos tenen estudis universitaris, tot i que el meu pare ha acabat tenint una bona feina de funcionari, i la meva mare ha currat moltíssim per treure la família endavant i que mai ens faltés de res. No he tingut la vida més difícil de totes, soc blanca i normativa. Però és veritat que, comparat amb altre gent que es dedica també a disciplines artístiques, no ho he tingut tan fàcil, tot i que ho podria haver tingut molt més difícil. Suposo que, en certa manera, que acabessin portant-me al conservatori era perquè de petit el meu pare volia aprendre, però eren altres temps i no el van deixar. Al final el més important és que en tots aquest anys mai han qüestionat cap de les meves decisions. Som una família molt emocional, per bé i per mal, i sempre m’he sentit abraçada en tot el que he fet. El que més m’han ensenyat és a treure’m jo sola les castanyes del foc. Que si prenia una decisió, m’havia de comprometre i seguir fins al final, currar-m’ho jo sola i lluitar pel que volia".
Aquesta dedicació la va portar a convertir-se en resident de Razzmatazz, a més de programar a Vibora, i actuar en sales com Apolo o en festes autogestionades. A més de treballar en la seva primera performance, on ella mateixa punxaria. “A nivell conceptual, Espai Segur va néixer després de veure com cada nit que punxava presenciava faltes de respecte i agressions de menor o major mesura, que es donen, desgraciadament, a clubs grans. I paral·lelament, també començava a punxar a festes autogestionades, que tot i que la música pot ser similar, l’ambient és completament diferent. Em vaig adonar que hi havia moltíssima llibertat i moltes coses que es podien aprendre d’aquest espai i traslladar-ho d’alguna manera. A més, tota la idea d’espai segur m’ha vingut des de casa d’una manera pràcticament educacional, i crec que en part també ha estat sempre una obsessió.”
Aquesta actuació, es va poder veure en directe per últim cop a Casa Montjuïc, on ella punxava ja fos amb les mans, amb la cama, amb l’abdomen, fent el pont, asseguda o estirada. La llibertat de moviment i d’expressió ho envoltava tot. Amb l’ajuda d’una curada il·luminació i els moviments delicats de l’escenografia, al so d’una mena de club deconstruït, creava una misticisme futur, quasi de fada de nervis elèctrics, que convida al públic a pensar d’una manera més oberta les possibilitats del que pot ser algú treballant amb uns CDJs. "La música sempre va lligada a contextos i, per tant, als seus discursos. Per això cada vegada em sembla més rellevant que la música estigui al servei d’un discurs i no al revés. Per mi no es tracta de buscar una música per plaer, sinó que pugui acompanyar aquest moviments. I crec que això és extrapolable a les festes en general. Per exemple, un col·lectiu pot estar programant house, que és una músic vinculada a una idea heteronormativa, com ho pot fer Me Siento Extraña, que és un col·lectiu FLINTA, però al fer-ho en aquest espai, reverteix de manera crítica aquest gènere".
[A l'escena electrònica] es busca de manera inconscient la masculinització de la figura de la dona per trobar-la una persona legitima
La seva presentació damunt de l’escenari podria ser titllada d'hipersexualitzada sota mirades tancades, així que li pregunto si aquest fet li presenta alguna mena de conflicte o por de ser presa menys seriosament. "Hi ha una part molt intuïtiva en el meu projecte i per tant, presentar-me d’aquesta manera femenina, amb el cabell llarg, em semblava allò més natural. Però sí que hi ha una mirada pureta dins de l’escena electrònica, sobre tot dins d’una sonoritat més crua, que busca de manera inconscient la masculinització de la figura de la dona per trobar-la una persona legitima. I a Espai Segur no vaig voler-me negar aquesta part més sexual, molt femme. També és reivindicar el fet de que per molt que em curri un outfit no vol dir que fagi un set de merda. Tot el contrari, no només et faré un set increïble, que et podria donar mil voltes, sinó que a sobre ho faré amb un lookazo i fent el pi pont. Per a mi, mantenir aquesta estètica i ser fidel a voler donar espai a tot tipus de formes d'expressió és també un statement per dir que no em mouran d’aquí".
“Crec que a la llarga la identitat és l’únic que acaba sent interessant. No soc tan intel·ligent com per performar alguna cosa que no soc. Per molt que senti que em tanca portes, sé que al final també s’acabaran obrint perquè soc una persona molt disciplinada que curra moltíssim. Si no valores això perquè m’he posat un corsé, doncs potser soc jo la que no vol treballar amb tu, perquè no compartim uns mateixos valors de base. Trobo que t’has de guanyar a la gent treballant, i crec que amb Espai Segur me n’he guanyat a molta”. I tant és així que va ser l’encarregada de la programació de la festa dels 30 anys del CCCB <3Or tresor. No només va aconseguir que es formessin cues de més d’hora i mitja per accedir-hi, i que el hall superés l'estètica de qualsevol Boiler Room, sinó que va obrir les portes a col·lectius que fins ara havien estat als marges. "D’alguna manera sento que se’m percep com una figura enllaç entre els espais més autogestionats i els més institucionals. Em sentia amb l’obligació i l'oportunitat de programar a gent que estigués autènticament compromesa amb la societat, i que enriqueixi el seu teixit cultural. També em semblava significatiu entendre el teixit cultural de Barcelona com un teixit ric, i que aquesta riquesa i diversitat és reflectís en el line-up. Òbviament es perd una certa llibertat que et dona l’autogestió, però si les podíem portar d’una manera no precaritzada, totes aquestes persones tenien tant a aportar al CCCB i al seu públic que valia la pena fer-ho".
Sento que se’m percep com una figura enllaç entre els espais més autogestionats i els més institucionals
Ara, havent tancat l’etapa d’Espai Segur, la seva ment no descansa. “Punxar no em durarà tota la vida, però de moment crec que encara em pot donar molt. Veig l'espai club com un espai de cultura. Pots generar que persones que no s'aproparan a aquestes idees de forma natural, a través de la música, que és una cosa molt democratitzada, i de veure persones queer al escenari, fa que almenys entri a la seva retina i que d’alguna manera la seva visió s’amplïi". A més ha començat a treballar en el Conplacer Tour que la portará a escenaris com els del Sónar 2024. "En aquest projecte hi ha el procés més personal, perquè jo sempre he adoptat un rol molt servicial a les meves relacions, ser complaent, i crec que això ens passa a moltes dones perquè ens eduquen en aquest discurs. Però vaig començar a sentir molt de rebuig cap a aquestes dinàmiques i cap a mi mateixa, perquè sentia que la gent s’aprofitava i que no era una energia forta. I ara he entrat en una tercera fase, on he vist que aquest complaure, aquesta servitud, en realitat és una eina per lluitar contra dinàmiques neoliberals. Ja s’ha dit molt, però és tornar a posar les cures al centre. Al final és l’única arma que tenim davant d’un món hostil. Sento que aquest servir és també generar comunitat i per mi això no és feble ni negatiu, sinó que és poderós. La fortalesa no està en dir que soc la puta ama, sinó en generar espais segurs pels demés i per a tu".
Amb la mirada posada al futur, Meritxell de Soto presenta aquest projecte amb una estètica propera a la foscor medieval. "Aquest imaginari està estructurat per una banda en la figura de Joana d’Arc i per l’altre en el concepte de l’armadura. És també l’evolució d’Espai Segur. Al final l’armadura et protegeix, però te la poses per anar a la guerra. És una mica la idea que hem de poder sortir, si volem, però al mateix temps ens hem de “protegir” entre nosaltres. I el símbol de Joana d’Arc encarna aquest sentiment de compromís amb una causa. I la idea d’estar al servei ve una mica de Grotowski, que ell proposa que l’actor sigui el vehicle d'allò espiritual, i vaig pensar que la figura del dj és una mica això: no es tracta de la individualitat del dj i com de bo pot ser, sinó de traslladar aquest discurs i aquestes idees a través de la música".
