L'11 de març de 1829, Felix Mendelssohn, dirigia la Passió segons Sant Mateu, una de les obres més destacades de l'obra de Johann Sebastian Bach. Havien passat gairebé 80 anys de la mort del kantor de l'església de Sant Tomàs de Leipzig, i la seva obra havia estat arraconada pels nous gustos musicals. De fet, aquella Passió feia gairebé cent anys que dormia la son dels justos. Mozart, Haydn i Beethoven havien revolucionat la música que després s'anomenaria, justament, clàssica, i les velles partitures barroques de Bach restaven en l'oblit.
Retrat de Johann Sebastian Bach
Una partitura ensangonada
Explica la llegenda romàntica que Mendelssohn, un nen prodigi que ja havia tocat per un admirat Goethe, va trobar aquelles partitures en un lloc sorprenent de Leipzig, la mateixa ciutat on Bach havia mort l'any 1750. Un dia que va acompanyar la seva mare a cal carnisser –d'altres versions parlen d'un criat, ja que Mendelssohn era fill d'un notable banquer–, va descobrir que el botiguer embolicava la carn amb paper pautat.
Quan a casa va descobrir que aquell paper ensangonat eren partitures originals de Bach, va córrer a la botiga i l'amo li va explicar que havia trobat tot aquell paper en una casa que havia llogat. Gràcies a aquella trobada fortuïta, el jove músic va rescatar la Passió segons Sant Mateu d'acabar embolicant mitjanes i salsitxes. La història, probablement apòcrifa, va ser utilitzada per Pere Portabella a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach.
A partir d'aquí va néixer en aquell moment l'obsessió per tornar a tocar un músic que de cap manera li era aliè. Una tieta de Felix havia estat alumna d'un dels fills de Bach, el seu mestre, Carl Friedrich Zelter, utilitzava com a base formativa El clavecí ben temprat, de Bach, i la seva mateixa àvia li havia regalat partitures del mestre del contrapunt. De tota manera, va ser l'obsessió del jove Mendelssohn per aquella música aparentment passada de moda el que va convèncer tothom de ressuscitar una de les obres més complexes i emblemàtiques del geni del barroc alemany: aquella Passió segons Sant Mateu que havia tocat la sang del tallador de carn.
Felix Mendelssohn pintat per James Warren Childe, cap a 1839.
"Ha calgut el fill d'un jueu per reviure la música cristiana més gran del món"
Amb el suport de Zelter, que havia deixat enrere el seu escepticisme inicial i s'encarregaria de dirigir els cors, i l'assistència de l'actor Eduard Devrient, un Mendelssohn de només 20 anys es va encarregar d'arranjar i dirigir la primera interpretació de la Passió després de la mort de Bach i fora de Leipzig.
L'emoció d'aquella jornada històrica va provocar un contratemps que va estar a punt d'engegar a dida tot plegat. Quan era dalt del podi preparat per dirigir l'orquestra de la Singakademie de Berlín, el músic d'Hamburg va descobrir que davant els seus ulls no hi havia una còpia de les notes de Bach que la seva àvia li havia regalat, sinó una altra peça diferent. Intentant dissimular el pànic, el mestre va dirigir de memòria la Passió, sense oblidar-se d'anar passant les pàgines per no descobrir l'error.
A partir d'aquella "redescobriment", lligat a la llegenda del paper pautat del carnisser, i la reinterpretació de l'obra de Bach per part de Mendelssohn, el món va tornar a admirar un compositor d'influència gegantina i una obra absolutament col·losal, que, alhora, engrandiria l'autoestima alemanya i el prestigi cultural teutó. Mendelssohn, que era nét d'un il·lustre filòsof jueu, per bé que la família s'havia batejat com a luterana per assimilar-se encara més i evitar l'antisemitisme ambiental, no es va estar d'afirmar que havia calgut un actor i el fill d'un jueu per reviure la música cristiana més gran del món.