En cap altre context artístic o social, no sé a què seria equiparable la figura de Meg Ryan. Potser, sí hi hauria noms o personalitats amb més categoria i un altre calat, però ningú no provoca aquest somriure còmplice com ella. En la seva filmografia, tots tenim una pel·lícula favorita, un moment sublim, una escena que ens ha fet riure i també plorar. Per què, d'això tracten les comèdies romàntiques, de l'amor incomprès. Segurament la més aplaudida i recordada és Quan en Harry va trobar la Sally (sí, aquell moment al restaurant), però hi ha d'altres, com per exemple Alguna cosa per recordar, Tens un e-mail o French Kiss que estan en un escalafó molt alt. Tanmateix, va ser després de la inconsistent i fallida Ithaca el 2016, quan Meg Ryan va decidir deixar el cinema per un temps, necessitava respirar i trobar la motivació en altres llocs. Fins arribar a Lo que sucede después, una pel·lícula, que ha presentat aquest cap de setmana a Barcelona durant la nova edició del BCN Film Fest, per a la qual va esprémer recursos, va ajustar pressupost i, fora ja dels grans focus de Hollywood, es va fer de nou un lloc. Perquè al final, el més important és el públic, els teus fidels, aquests que no t'obliden mai. Encara que hagin canviat les regles del mercat. "En l'actualitat les pel·lícules independents tenen més oportunitats a través de les plataformes de streaming, un nou model mundial actualitzat respecte a la sortida que abans tenia aquest tipus de cinema amb el DVD", confessa la gran dama de la comèdia romàntica en la nostra trobada amb ella a l'Hotel Casa Fuster
Ningú no provoca aquest somriure còmplice com ella
Recordant Nora
Que Meg estigui de nou al candeler és una alegria per als nostàlgics d'aquest cinema amb bones dosis de sucre, no exempt de qualitat en factura i guions. Precisament, aquesta pel·lícula la dedica a la Nora Ephron, sòcia seva durant tants anys. "Tinc moltes coses per les quals estar-li agraïda, No només la feina que vam fer juntes, com amiga, com a mentora. Durant la filmació pensava en ella cada dia, i me'n vaig adonar fins a quin punt la seva influència havia estat important. De vegades pensava: 'Què faria aquí la Nora?'. Quan estava escrivint el guió i veia al meu equip, amb 150 persones, t'adones que tots ells volen portar el projecte a bon port. Això és una font d'alegria, t'adones la de coses que poden passar en un set de rodatge. És com anar a sopar a un lloc del qual ningú no s'estima anar de l'escenari.Realment, va fer pel·lícules molt intel·ligents que anaven contra la cultura d'aquell moment, i en el que les dones no estaven fent això, tenint un èxit comercial. Recordo que després d'una que no el va tenir, li vaig trucar i li vaig preguntar com estava, i em va dir: 'Cap problema, soc dona, faré la següent'. No va ser el final del camí per a ella i ho va continuar intentant. En aquest sentit, va ser un exemple meravellós".
Com a inspiració per a aquesta pel·lícula, va tenir la idea d'adaptar l'obra de Steven Dietz Shooting star. "Tractar aquestes persones que tenen problemes va ser fantàstic. Dues persones que es queden atrapades en la nit, amb tot això que van fer, que en un panorama com aquest, un lloc com l'aeroport, assoleix una quota més màgica. És aquesta veu que se sent i veus com l'aeroport interfereix també, trencant també aquesta connexió. I res d'això no és a l'obra". Lògicament, el retorn de Meg posa sobre la taula aquesta qüestió: és aquest un bon moment per a la comèdia romàntica? "No sé si ho és o no, de fet jo crec que això parla sobre el moment cultural actual. És una pel·lícula que es va gestar involuntàriament durant la COVID-19, quan tothom estava aïllat. I vaig pensar que era una oportunitat de la qual es podia aprofitar la cultura americana. Al cap i a la fi, això és del que tracta la pel·lícula, sobre dues persones que no el tenen del tot clar, que estan disposades a dir ho sento, disposades a reconciliar-se, a entendre's, i això parla també del moment que es viu a Amèrica ara mateix. D'alguna forma, és el que desitjaria que passés".
El cinema és un negoci dominat pel mercat i els que triomfen són els més joves
Vivint abans els records
La pel·lícula apel·la a la nostàlgia i a la malenconia, amb una frase imaginativa en un dels diàlegs entre ella i David Duchovny: si visquéssim abans els records, actuaríem diferent. Però és aquesta una reflexió profunda o més aviat un pensament passatger? "Quan la meva filla tenia 17 anys va veure la pel·lícula i va dir: `Mama, per què aquestes dues persones tenen aquests malentesos?´. I jo li vaig dir: `D'acord, intentaré evitar-ho´. En qualsevol cas, aquí tots miren enrere i es fixen, sobretot, en els laments. Hi va haver un cordó que es va trencar i cadascú va seguir un camí diferent que està basat a no tenir les coses clares, per tant, és evident que hi ha una tragèdia en tot això". A part d'aquest amor impossible del qual tracta la pel·lícula, és subjacent una altra qüestió: marca l'edat la teva vigència laboral? Una cosa sobre la qual Meg Ryan no dubta. "El cinema és un negoci dominat pel mercat i, clar, els que triomfen són els més joves".
A Lo que sucede después les referències musicals es converteixen en un tercer protagonista a l'ombra. La cita al principi sobre Soundgarden i quantes vegades anaven a tocar a la teva ciutat, la discòrdia habitual amb Dave Matthews, el fil musical al telèfon de l'hotel amb Daughter de Pearl Jam, la naturalesa de Sheryl Crow i les frases lapidàries de Tom Petty i, una cançó, Pure de Lightning Seeds, que sona mentre decideixen què fer amb les seves vides, si afrontar els reptes o abandonar-los per sempre. "Molts homes s'identifiquen amb el personatge de David, amb la seva ansietat, per no saber on encaixar, compartir el problema de ser pare i saber si continua sent útil o no, i també el lament de potser tenir a mà un amor que no va saber aprofitar, també la seva decepció per veure que el rock and roll s'ha convertit en un algoritme". I finalment, deixem de banda la Meg actriu i abordem la persona que viu tranquil·la i satisfeta. "Tinc una vida molt agradable, amb bons amics, uns fills fantàstics. M'encanta el disseny, em sento bé actuant i dirigint, escrivint guions, estic en un canvi. Visc en un precipici molt agradable".