Capitán Swing i Nórdica Libros han publicat, en el 50 aniversari del maig francès, una novel·la gràfica que ens retorna als moments més àlgids d'aquella revolta: Mayo del 68. Historia de una primavera, de l'il·lustrador Alexandre Franc i de l'historiador Arnaud Bureau, especialista en el tema. Una obra sens dubte atractiva per a aquestes dates, quan la gent comença a recuperar els debats sobre la revolta estudiantil parisina i sobre les conseqüències que va tenir sobre la societat actual. Aquest àlbum vol ser una crònica detallada de tot el que va succeir a França entre el març i el juny de 1968, que serveixi al lector per a situar-se de forma ràpida en aquell moment de revolució (des d'una òptica exclusivament francesa, amb poca atenció als esdeveniments mundials de 1968).
Amb els estudiants
El pròleg de l'obra és de Daniel Cohn-Bendit, Dani el Roig, un dels líders de la revolució estudiantil (i coprotagonista de l'àlbum). Això ens situa la visió dels autors, que indubtablement simpatitzen amb l'agitació juvenil, tot i que fan un esforç per representar els fets des de tots els punts de vista. Franc i Bureau, malgrat tot, fan molt d'èmfasi en les denses disquisicions ideològiques entre els estudiants (trotskistes, maoístas, anarquistes, estalinistes, situacionistes...). Refusen un posicionament clar enfront d'aquests debats, i se situen clarament en una posició externa als conflictes entre els manifestants (s'usa el recurs a diversos personatges que rememoren el passat, i que se situen en corrents ideològics revolucionaris diferents).
Tots els escenaris
Les grans virtuts i les grans limitacions d'aquest àlbum parteixen de la seva vocació totalitzadora... Si bé la major part del text i de les vinyetes se centren en la revolta universitària, no obliden l'ocupació de les fàbriques, que va sacsejar França i que va donar una nova dimensió a la revolta. I tampoc deixa de mencionar les contradictòries relacions entre el moviment estudiantil i els sindicats, que en alguns casos defensen reivindicacions molt diferents, i molt menys ambicioses. Però Franc i Bureau no es limiten a dibuixar el 68 dels revolucionaris, sinó que també dediquen molta atenció a la vida política francesa: a les maniobres de De Gaulle, a les temptatives mediadores dels sindicats, al fracàs de Pompidou, i fins i tot a la voluntat pacificadora de Grimaud, el prefecte de policia que rebutjava l'ús indiscriminat de la violència. Mayo del 68. Historia de una primavera és una mena de cant coral que vol retratar la posició global dels francesos front al fenomen revolucionari.
Cartesià
El caos de la primavera parisina del 68 no arriba a l'estructura d'aquest còmic... Les vinyetes, molt quadrades i ordenades, respecten estrictament l'ordre cronològic. Amb voluntat didàctica, els autors no volen deixar-se cap anècdota, cap discurs, ni cap discussió política. Nombrosos quadrats de text amplien allò que no pot quedar clar amb les il·lustracions. Fins a cert punt, podríem considerar aquest àlbum més un assaig il·lustrat que no pas una novel·la gràfica. La descripció fidedigna desplaça a la passió, en un còmic que no vibra amb el París estudiantil, sinó que manté la fredor davant la febre revolucionària. De fet, el protagonista de la història no participa directament els fets. Està tancat a casa i se n'assabenta del que passa als carrers pels seus amics. És un voyeur, i aquest esperit de voyeur també es reflecteix a l'obra.
Més enllà del mitjà
La novel·la gràfica està de moda, especialment la de temàtica històrica. En alguns casos, s'han produït obres magnífiques que han servit perquè els lectors d'avui se submergeixin apassionadament en el passat. Però a vegades s'ha comés un cert abús, tot pensant en què n'hi ha prou amb dibuixar una història per a fer-la atractiva per a tots els públics. D'aquesta forma han proliferat les novel·les gràfiques planes, farcides de text per suplir l'agilitat del guionista i amb el recurs fàcil d'un protagonista ancià que rememora la seva vida per explicar el passat. La passió desapareix i predomina la pèrdua de ritme, la monotonia... Si es vol vibrar amb el maig del 68, potser caldria revisitar el París flash-back de Víctor Mora, el Gos blanc de Romain Gary, o fins i tot el més recent (i escèptic) El banquete de las barricadas, de Pauline Dreyfus. Perquè el mitjà no ho és tot. No n'hi ha prou amb il·lustrar per fascinar.