Una dona i dos homes. Un triangle amorós en tota regla. Però en mans de Celine Song, a la sensacional Vidas pasadas o a la pel·lícula que ens ocupa, les convencions no hi tenen cabuda. Ni allà ni aquí, la cineasta no sembla disposada a travessar llocs comuns ni paisatges reconeixibles. A la seva melancòlica òpera prima aprofundia en les renúncies i en les àncores emocionals que mirem de deixar enrere, potser mai del tot, i parlava de qui som, però també del que queda de qui érem, i de qui podríem haver estat, de fantasies d'experiències que no viurem, i d'existències que no tindrem. I ara Celine Song torna a jugar amb les expectatives i a sacsejar les històries d’amor de tota la vida. Com a mínim en gran part del metratge de Materialistas, la directora i guionista recol·loca, o capgira, clixés i obre unes quantes qüestions que els més romàntics de la sala farien bé de no perdre de vista. Una altra cosa és que, segons avança el relat, el discurs s’esquerdi, i ens adonem que tot plegat té la solidesa d’un castell de cartes Heraclio Fournier. 

La pel·lícula ens presenta una dona d’èxit, una de les millors en el seu ofici: trobar parella a clients amb exigències que freguen el deliri

En el film que ens ocupa, d’entrada semblaria que la cosa va de la noia de les ombres de Grey havent d’escollir entre el Capità Amèrica i el mandalorià matazombis més popular del planeta. Amb qui es quedarà Dakota Johnson? Amb Chris Evans o amb Pedro Pascal? Materialistas no pretén concentrar-se en donar resposta a la qüestió, més aviat la disfressa de macguffin per posar al damunt de la taula altres assumptes. La pel·lícula ens presenta una dona d’èxit, una de les millors en el seu ofici: trobar parella a clients amb exigències que freguen el deliri. O no tant, perquè la base narrativa de la pel·lícula és justament aquesta: en temps marcats per l’algoritme, l’amor romàntic s’ha convertit en un valor de mercat, pura transacció comercial, una eina més del capitalisme salvatge. Per què li diem amor, o connexió, quan volem dir càlcul, o mercaderia, o inversió?

El príncep i el captaire

Celine Song subratlla les idees amb retolador fosforescent, no fos cas que llegíssim en diagonal i se’ns escapés la seva tesi. Una vegada i una altra, el personatge de Dakota Johnson verbalitza el seu cinisme ("soc cèlibe voluntària, o em caso amb un home ric o moriré sola"), mentre es passeja per Manhattan com si fos amiga de Carrie Bradshaw. Arribar o no a final de mes és un concepte molt relatiu, embolicada en vestits caríssims i enmig de casaments que aquí no veiem ni a Pedralbes. Una mica com els anuncis de cervesa que ens fan pensar que les nostres vacances són una autèntica merda. Així que la Lucy, la nostra celestina particular, veu trontollar les seves conviccions davant l’aparició inesperada d’un unicorn, el personatge de Pascal (milionari, guapo, detallista, encantador: "ets una fantasia impossible, un 10 sobre 10, donada la teva posició al mercat jo no soc la noia amb qui t’hauries de casar, soc més aviat la noia que portes a casa una nit i no truques mai més"), i la reaparició del seu ex, Chris Evans, més pobre que una rata. De cop i volta, el dilema de la nostra heroïna es multiplica, convençuda, però no tant, del mantra que propagava com si fos paraula de Nostre Senyor.

Materialistas s’acaba quedant a mig camí, diguem-li recular, diguem-li traïr-se, diguem-li que era tot broma. Ara diu blat i ara diu ordi

Ara bé, tal com fan el noranta per cent de les comèdies romàntiques que aparentment qüestionen els dogmes establerts pels contes de princeses Disney i les taronges tallades per la meitat, Materialistas s’acaba quedant a mig camí, diguem-li recular, diguem-li trair-se, diguem-li que era tot broma. Ara diu blat i ara diu ordi. I l’excusa argumental que fa servir per girar cua resulta, com a mínim, molt qüestionable. Així doncs, fa la sensació que la pel·lícula trepitja les seves pròpies bases, que la deconstrucció de la rom-com és només un artifici, i que la inspiració que Celine Song va mostrar a Vidas pasadas ha quedat aparcada en un calaix. L’escena d’obertura, connectada amb la de tancament, és prou representativa per a entendre que, per a la directora, l’indiscutible materialisme que marca les passes de la societat occidental, aplicat a les relacions de parella o a qualsevol altra cosa, té la seva kriptonita en els valors tradicionals. Ser transgressor i reaccionari al mateix temps és tan inversemblant com dir que Cristiano Ronaldo era tan bo com Messi. O una cosa, o l’altra, no fotem!