Va arribar la setmana passada als cinemes i s'ha convertit en una de les cintes favorites del públic actualment. Sempre amb l'amor i les seves vicissituds com a eix central de les seves històries, la directora barcelonina Maria Ripoll, una de les nostres més destacades especialistes en comèdies, suma un nou títol al seu full de servei amb Nosaltres no ens matarem amb pistoles. Relat generacional basat en l'obra de teatre homònima escrita per Víctor Sánchez Rodríguez, el film ens transporta fins a un Sagunt amb aires de western un 16 de juliol d'un any molt proper en el temps. En el dia de la Verge del Mar, el retrobament d’un grup d’amics després d’anys sense veure’s fa brotar records antics i amb aquests, ferides no cicatritzades, empenyent-los a viatjar a un passat que enyoren i temen. Ens trobem amb la realitzadora catalana en el cinema Phenomena en una projecció especial per a la premsa. Ella no entra, ens espera al hall fins que acaba. "Mai veig les meves pel·lícules al cinema", confessa. "L'últim visionat sempre és el que faig el darrer dia del muntatge, i d'això en fa ben poc".
Pensava que havíeu acabat la pel·lícula ara fa gairebé un any.
Tota ha anat molt ràpidament. La vam rodar l'octubre passat, i el muntatge va ser ara el mes de març, amb el temps just per estrenar-la al festival de Màlaga, és a dir, ara fa no res. És una pel·lícula que tot i que ja és a les sales, està molt tendra. Tant que encara no he tingut temps a prendre distància i fer-ne cap valoració.
Ets perfeccionista?
El dia que acabi una pel·lícula i no li trobi cap pega deixaré el món del cinema. Els processos sempre poden ser molt bons. Nosaltres no ens matarem amb pistoles n'és un exemple. El rodatge va ser genial. La postproducció també. He gaudit en tots els aspectes de la realització. Però així i tot, el resultat segur que pot ser millor. M'agrada que les meves pel·lícules no siguin perfectes.
Tot i ser un història generacional és un relat universal que interpel·la sentiments coneguts per tothom
Nosaltres no ens matarem amb pistoles és la teva adaptació de l'obra de teatre homònima de Víctor Sánchez Rodríguez. ¿Què et va captivar d'aquest relat generacional?
Tot i ser una història generacional és un relat universal que interpel·la sentiments coneguts per tothom: la nostàlgia, el retrobament amb els amics de tota la vida, el retorn al lloc on vas néixer i créixer. Soc de les que pensa que tot ha de parlar d'amor i desamor.
Amors i desamors que van més enllà del món de la parella.
Nosaltres no ens matarem amb pistoles parla de l'amistat que és una de les formes d'amor més intenses que hi ha. I això va ser justament el que em va captiva de l'obra: més enllà d'estar magníficament escrita, va ser el repte de posar cinc actors davant de la càmera i deixar-los jugar. Va ser com un laboratori sense artificis. En el seu article, un crític ha dit que no volia que s'acabés mai la paella que reuneix aquests cinc amics. Trobo que és una de les coses més boniques que s'han escrit sobre la pel·lícula. De fet, durant el rodatge van fer molta amistat entre tots ells. Es passaven el dia jugant. I això ha quedat reflectit al muntatge final.
A què jugàveu?
Tenien els seus propis jocs: los limones, les carreres, robaven... Jugaven a ser carteristes i ens cisaven coses.
Les tornaven, imagino?
Sí! Després sempre tornaven tot allò que robaven. Van formar un grup molt bonic, i això que, tret de Joe (Manjón) i Carlos (Troya), no es coneixien entre ells. Érem un grup molt petit, que vam viure tots junts en un hotel durant el rodatge, i això ens va unir encara més.
Nosaltres no ens matarem amb pistoles parla de l'amistat que és una de les formes d'amor més intenses que hi ha
Els rodatges de pel·lícules ja ho tenen això, formeu com un univers paral·lel a la resta.
És com viure en un campament d'estiu. En aquest cas, va ser molt intens, perquè durant un més vam estar junts tota l'estona.
Hi ha un element del film que m'intriga: l'aire de western que li has conferit.
Això va sorgir amb el rodatge, a Sagunt, amb aquest paisatge postindustrial valencià. Això i que durant tota la pel·lícula els personatges s'estan desafiant. Amb la col·laboració del director de fotografia, Joan Bordera, i el compositor de la banda sonora, Simon Smith, vam crear aquesta narrativa i atmosfera de western per accentuar la narració d'aquest moment de desolació en què arribes a un lloc al qual, no saps si vols arribar-hi o no.
A la vida, finalment, tot es redueix a les relacions, l'amor i el desamor
És inevitable pensar en Els amics de Peter, veient Nosaltres no ens matarem amb pistoles.
Ha estat un referent innegable. Els amics de Peter és una pel·lícula que sempre m'ha agradat. Una història que com aquesta et parla de com esperes que aquell amic del passat acabi salvant-te la vida. I a vegades això passa, però d'altres vegades, no.
Centrant-nos en la teva filmografia, per parlar d'amistat, d'amor, de mort, connecto Nosaltres no ens matarem amb pistoles amb La teva vida en 65', que de totes les teves, si m'ho permets, és la meva favorita.
La connexió existeix, totalment. Una pel·lícula, La teva vida en 65', que no sé per què, però la tinc molt, molt present. Va ser una pel·lícula que en el seu moment va funcionar molt bé. Em va obrir moltes portes. Ja té més de 15 anys però la gent me la segueix recordant. Són pel·lícules, totes dues apel·len a l'amistat. Perquè a la vida, finalment, tot es redueix a les relacions, l'amor i el desamor.
I en tots dos casos, la mort.
Malauradament, un tema tabú a la nostra societat. Als protagonistes de Nosaltres no ens matarem amb pistoles el que realment els passa és que conviuen amb un dol que encara no han superat. Poques coses hi ha pitjors a la vida que perdre un ésser estimat.
Hi ha diverses imatges metafòriques a la pel·lícula: una és una gallina, que representa la mort, i l'altra la paella, que podria interpretar-se com l'amistat.
Sent a València no podíem obviar la paella.
I el debat de si ha de portar ceba o no.
El debat de la ceba, i el debat del conill. Perquè una paella valenciana sense conill, no és paella. Era tan seriós el tema, que vam estar assessorades per dos mestres en paella. Són detalls que semblen intranscendents, però que m'agrada cuidar moltíssim.
Als protagonistes de Nosaltres no ens matarem amb pistoles el que realment els passa és que conviuen amb un dol que encara no han superat
La pel·lícula no tindrà versió en català i castellà, sinó que, com la mateixa societat, en aquest cas valenciana, és bilingüe.
És que aquesta és la nostra realitat. I així m'agrada reflectir-ho a les meves pel·lícules. Els actors van fer una feina enorme en aquest sentit, especialment l'Íngrid García Jonsson. Podria haver interpretat el seu paper exclusivament en castellà, però es va obligar a aprendre valencià per a la pel·lícula.
Hi ha coses pendents d'estrenar, oi?
Sí, he dirigit una sèrie per Amazon Prime. Es diu Un asunto privado, està protagonitzada per Jean Reno, i s'estrenarà aquest setembre. I hi ha més projectes en marxa, però aquests encara els he de guardar en secret.