Margalida Solivellas (Mallorca, 1957) té un posat elegant, una presència realment captivadora, però xerra amb la humilitat de qui porta arremangant-se dècades en favor de la veritat. Ha estat 30 anys sent els nostres ulls a les Illes Balears com a delegada de TV3, però tot i estar jubilada i gaudir d'un altre ritme vital, manté intacte el seu sentit de servei públic. Aquesta periodista veterana acaba de publicar Illes Escapçades. Cròniques aïllades (La Campana), un retrat d'un territori sovint idealitzat pels turistes que amaga un autèntic trencaclosques de poder, corrupció, favors i lucre en què el paisatge i la identitat lluiten a contracorrent per reivindicar-se. No pretén ser un manual d'actuació ni assentar càtedra; tampoc busca ser la solució a tots els problemes que arrossega el territori: és, sobretot, una radiografia periodística panoràmica per intentar comprendre un paradís que alguns han intentat convertir en un xec amb potes.
És solitària la vida de la corresponsal?
Ho és. Tens dies bons i dies d’enrabiar-te perquè no et fan cas. Estàs lluny del poder de decisió i de les escaletes del TN, no veus el cap de secció cara a cara i quan han penjat el telèfon, ja no pots explicar massa cosa més. És una lluita constant cada dia, sense defallir, perquè et facin cas i et posin a l’escaleta, i també perquè s'entengui una mica quina és la feina de treballar lluny i sense tots els mitjans de què pot disposar altra gent que està a la casa o en altres corresponsalies amb més gent i suport.
Has sentit que la informació que preparaves era de segona?
Sí. No sempre, però sí. Crec que costa més per qui està sol en un territori, com pot ser el País Valencià o nosaltres —no en el cas de Madrid, que hi ha més persones—. També depèn de la sensibilitat de les persones de la redacció. No és un sentiment general, perquè hi ha gent que és més sensible a temes de territoris i d'altres parts. Però sí, el nivell d'importància d'una notícia depèn de si han de triar entre un lloc o un altre. És complicat, a vegades, que pensin una mica més en nosaltres.
Publiques Illes escapçades. Per què a la portada del llibre hi apareixen unes fitxes d'escac?
És un tauler de joc i les Illes Balears estan en un tauler en què guanyar la partida és molt productiu. Volia donar aquesta impressió. També jugar amb la paraula escapçar, que al meu poble fa referència a tot el moviment de repartir i barrejar les cartes. Les illes com un joc per guanyar i per tenir un bon premi.
Les Illes Balears estan en un tauler en què guanyar la partida és molt productiu
En quin moment les Illes comencen a estar sobreexplotades?
Ja fa molts anys, això ve d'enrere. Al llibre explic que l'any 99 vam fer un 30 minuts que titulàvem "Mallorca amb el cartell de complet", i llavors ja hi havia aquesta sensació d'ofec que hi ha ara. Imagina't, des del 99 a l’actualitat no sé quants milions de turistes més hem augmentat. Aquests dies sortia que hem augmentat un milió de turistes més en relació a l'any passat. Va començar els anys 60 i 70 per una indústria turística que en principi anava fent el que podia, com tothom. Fa anys que es parla tímidament de decreixement, però no es decreix mai.
Què tenen les Illes per cridar tant l'atenció d'inversors?
Un territori i un paisatge meravellosos, i estan —com a màxim— a un promig de dues hores de distància de qualsevol ciutat europea. Això permet connexions fàcils amb avions. El que més influeix a la inversió són les connexions aèries, això està claríssim. Si hi ha unes bones connexions, i pot anar i venir molta gent, els inversors estan més interessats que a un lloc on hi ha més limitacions o hi ha més protecció del territori. També depèn. Formentera i Menorca han lluitat molt i han aconseguit més que Mallorca i Eivissa; estan més protegides, encara que sé que pels moviments ecologistes i per una part de la gent encara no és suficient. Però el que marca que puguin venir o no és la facilitat de transport, de trasllat, les portes d'entrada i de sortida.
La gestió del turisme ha estat diferent en mans populars que en mans socialistes?
No massa. Sí que hi ha hagut intents, i hi ha hagut uns governs amb més o menys sensibilitat, però no s'ha aconseguit canviar o transmetre la necessitat d'un canvi de model. No sé si ja s’ha arribat al col·lapse. Els interessos econòmics sempre han anat per davant, i sempre s'ha transmès a la societat en general que si no venen turistes no podrem viure. I això és terrible. Com si no hi hagués altres sortides. Continuem sumant número de turistes que arriben a tots tres aeroports, i això es dona com un rècord i no com una cosa negativa. Sempre els mateixos titulars. Durant anys s'ha dit que el més important era la despesa turística, el que es gasten els turistes aquí i el que pot beneficiar al resident. I continuem allà mateix.
Hi ha algun límit?
Jo soc pessimista en aquest sentit. A què hem d'arribar? A que els qui guanyen diners a doblers comencin a notar que si la cosa segueix així no serà rendible per a ells. Jo crec que és la fita que pot fer de topall perquè, si no, hi haurà un moment en què la gent no voldrà venir. Ja hi ha turistes que no volen venir els mesos de juliol i agost perquè hi ha massa gent. També hi ha residents estrangers que se'n van juliol i agost als seus països d'origen a Europa perquè estan millor que vivint aquí. Aviam si els qui fan caixa amb això se n'adonen i veuen que potser tot això ja comença a ser negatiu pel seu compte de resultats.
Com viviu aquesta massificació?
Jo crec que la massificació i la gentrificació ja són comuns a totes les grans ciutats. Estem veient el que està passant a Nova York amb Airbnb, a Amsterdam, Venècia o a Barcelona mateix. La nostra àrea forma part del conjunt de totes aquestes ciutats on els residents dels centres de les ciutats no poden viure perquè tot el barri s'ha convertit en una zona turística. Abans les zones turístiques estaven davant del mar i ara també estan ocupant barriades senceres, i encareixen el lloguer. A Palma, com a Barcelona i altres llocs, estan creixent les associacions de veïns que estan reclamant poder dormir als vespres i lluitant perquè els residents de tota la vida han de marxar a viure a un altre lloc. Això també s'està extenent a pobles: a algunes places de poble ja ni et pots asseure a fer un beure si no és per quedar-te a sopar. És un tema bastant generalitzat i em fa la impressió que això continuarà sent tema de debat els pròxims anys.
Els interessos econòmics sempre han anat per davant, i sempre s'ha transmès a la societat en general que si no venen turistes no podrem viure
La societat balear és conservadora?
Cada illa té les seves característiques, però a Mallorca ens agrada molt estar darrere de la roca: no definir-se i veure-ho tot sense retratar-se. No sé si forma part d'aquesta societat turística que s’ha creat en els darrers 40 anys, però no s'han promogut altres tipus de criteris de més estima cap a cultura o de reivindicar les tradicions i la manera de viure de la gent d'aquí. És una societat que està molt còmoda estant darrere de la roca i no definint-se.
I no es mobilitzen?
Ara menys que fa 20 o 30 anys, però quan s’arriba a un moment de límit, aleshores la societat sí que respon. Durant tots aquests anys s'ha mobilitzat per defensar espais naturals i gràcies a la mobilització ciutadana hi ha el Camí de Cavalls a Menorca o algunes zones d'Eivissa com Es Vedrà no s'han urbanitzat. Espero que tot això no canviï en aquesta legislatura. També totes les illes es van mobilitzar per la marea verda fent un front comú. Sembla que costi, però després arriba un moment que es mobilitza. Fins i tot a Formentera hi va haver un dia de vaga general fa anys per lluitar contra la construcció d'un càmping.
Com està la situació de la llengua a les illes?
En segons quines zones, com pot ser Palma, Calvià i algunes zones d'Eivissa, majoritàriament sents parlar en castellà. No sé per què es preocupen Vox i el PP de defensar-lo tant quan, si escoltessin, veurien que a molts llocs les llengües que es parlen són o estrangeres o el castellà.
Pot empitjorar?
No crec que la situació empitjori en quatre anys. Va empitjorant més poc a poc, o bé perquè hi ha una substitució, o bé perquè hi ha més gent de fora que ve a viure a les illes. Però sí que pot empitjorar amb mesures polítiques. Marga Prohens ha pactat amb Vox, veurem fins on arriben les baralles entre ells dos. La presidenta està enmig de dos focs. Jo crec que ella té —o tenia— clar que no pot fer de la llengua una altra guerra com van fer José Ramón Bauzá o Jaume Matas. Ha posat al front de la Conselleria d'Educació una persona llicenciada en Filologia Catalana, i jo crec que això era un gest, tot i que per altra banda li ha donat l'Oficina Lingüística i altres competències lingüístiques a Vox, que ja ha començat a dir que vol canviar la llei de normalització lingüística. Haurem de seguir el dia a dia de com anirà, al marge que el respecte i la discriminació positiva cap a la llengua pròpia haurien de ser evidents i no un motiu de lluita en un tauler constant de joc polític.
Quina relació va tenir la monarquia amb Mallorca?
Els veuen com veuen aquests turistes que venen a passar tres setmanes a l'estiu per passar-s'ho bé, prendre el sol, banyar-se i fer les seves històries. I ja està.
No hi ha un sentiment particularment monàrquic a l’illa?
No, jo crec que no. Des de Menorca, Eivissa i Formentera, aquesta estada de la família reial a Mallorca era una cosa aliena. Hi ha hagut uns sectors pròxims a la capital de Palma, una cort molt petita d'amistats del Rei Emèrit, que sí que feien les seves històries, però la majoria de la resta de Mallorca seguia amb la seva vida. La relació que tenia i que crec que continua tenint la monarquia són els titulars de diaris i el que surt per les televisions.
Parlo de circ mediàtic en el cas Nóos perquè durant hores fèiem directes i donàvem informació quan el que estava passant era una declaració tancada dins una sala on els mitjans no teníem accés
Tu vas cobrir el cas Nóos per TV3.
Els periodistes d'aquí que vam poder viure tot allò vam tenir uns anys de gaudi periodístic, perquè teníem el focus mediàtic davant nostre. Era cada dia una sorpresa pels titulars que anaven passant, i va ser viure tot un procés que mai ens haguéssim pensat. Pensa que quan van començar a fer les guàrdies davant les portes, tant del Palau de l'Audiència com del jutjat d'instrucció, la gent que passava pel carrer deia: “No els hi faran res, no els hi faran res”. Ningú es creia veure al banc dels acusats qui va acabar estant assegut al banc dels acusats, ja no només la Infanta Cristina i Iñaki Urdangarín, sinó polítics balears, dels País Valencià... Periodísticament i professionalment va ser una etapa molt guapa.
Al llibre dius que va ser un circ mediàtic.
En periodisme, a vegades, hem de contar coses que no veiem, i això ho complica. Pensa que el que ha quedat com un tòtem del cas Nóos va ser la rampa de darrere per on havia de baixar Urdangarín. Vam estar dies i setmanes parlant de per on baixaria a l'hora de declarar i si després baixaria per allà mateix. Això forma part d'un circ mediàtic perquè el que era important no era per on baixaria —tot i que sí tenia la seva importància per si tenia tracte de favor— sinó què havia fet i per què se l’acusava. Parlo de circ mediàtic perquè durant hores fèiem directes i donàvem informació quan el que estava passant era una declaració tancada dins una sala on els mitjans no teníem cap tipus d'accés, i ens havíem de fiar dels advocats que hi havia dins i que ens anaven filtrant què s’estava dient.
Havia de ser realment impressionant viure-ho.
Va ser un succés intens, però també era intens quan cada dia teníem titulars dels nostres responsables polítics acusats, i explicaven que s'anaven passant diner negre dins d'un cotxe oficial, com va declarar el vicepresident de la Maria Antònia Munar en seu judicial; deia que li havia donat 300.000 euros en diner negre. Hi havia moltes coses intenses que anaves descobrint cada dia, com les capses de llauna en què una acusada deia que havia guardat la comissió que havia cobrat de la seva gestió política. Durant uns anys anàvem de titular en titular, cada dia t'aixecaves i deies: què haurà passat avui? Al cap i a la fi, i vist en perspectiva, el cas Nóos va ser un cas més, un cas més d'aquests tan potents que hi va haver durant un temps.
Tot sona a corrupció. El patró continua?
Ara, en teoria, podem dir que hi ha més transparència, que els polítics han de declarar els seus béns i que hi ha l'Oficina Anticorrupció. Però ara el PP diu que l’eliminarà perquè no serveix per res. La meva experiència em diu que la majoria de coses que es descobreixen i que arriben als jutjats les coneixem quan ja han passat uns anys. El que està passant ara no ho sabrem fins d'aquí un temps. Entre els periodistes hem tingut un sentiment com si s'hagués fet un parèntesi, durant uns anys es van destapar molts casos. I és molt difícil saber si estan passant coses perquè mai sabem què està investigant la Fiscalia. Un dia ho sabrem.
Tenc clar que el titular d'un mitjà és el que fa cessar o dimitir a molts responsables
Com veus el periodisme actual?
Repeteixo i assumeixo una frase que vaig sentir dir a Iñaki Gabilondo: els periodistes estan més ben preparats que mai. Em fa pena quan veig tota aquesta gent jove a qui el primer dia de carrera els han dit que no trobaran feina. Això no se'ls ha de dir mai. I em fa pena que els hi facin fer tres i quatre coses alhora. Això no permet investigar ni permet fer bé la feina. Però sí que tenc clar que el titular d'un mitjà és el que fa cessar o dimitir a molts responsables. El periodisme continua estant vigent.
Però sembla que el model perilla.
Sí, sí. Un periodista de nova fornada vol canviar de feina en deu anys perquè el ritme de vida i de feina que ha de dur és insuportable. Cada dia hi ha més periodistes que se'n van a gabinets de premsa perquè poden viure millor, i perquè en aquesta vida no et pots dedicar les 24 hores del dia a fer feina. També has de tenir el teu espai i estar ben pagat, evidentment.
A tu t'ha costat parar?
No, perquè vaig tenir aquest regal al cap de tres dies de jubilar-me (riures). I clar, vaig començar a tenir el cap al llibre. He continuat fent periodisme d'una altra manera. No em fa gens de por, perquè és una cosa que jo havia triat. M'agrada molt poder decidir cada dia el que faig i cada dia tinc coses a fer que m'agraden .