Barcelona, 11 de setembre de 1714. Fa 307 anys. Després de 412 dies de setge i bombardeigs, a dos quarts de cinc de la matinada, les tropes borbòniques francocastellanes aconseguien saltar alguns punts de la muralla, però van ser aturats a les primeres i segones línies defensives, situades sobre la trama urbana de la ciutat. L’11 de setembre no va ser el dia de la derrota. Va ser el dia que aquell conflicte -en la seva darrera fase anomenada Guerra dels Catalans (1713-1714)-, es va traslladar a l’interior de Barcelona. Sobre el barri de la Ribera es va combatre carrer a carrer, plaça a plaça, i casa a casa. Però a migdia es van aturar els combats, i es van iniciar les converses que, dos dies més tard (13/09/1714), culminarien amb la capitulació negociada. Com van viure els barcelonins i barcelonines del moment aquella tensa incertesa?

Gravat modern que representa les converses entre contendents, obra de Joaquim Furno (segle XIX). Font Arxiu Historic de BarcelonaGravat modern que representa les converses entre contendents, obra de Joaquim Furno (segle XIX) / Font: Arxiu Històric de Barcelona

La falsa compassió del Borbó

Durant anys la historiografia nacionalista espanyola ha divulgat un fals mite per explicar aquella treva: la voluntat de perdó i el sentiment de compassió de Felip V -el primer Borbó hispànic- cap als seus súbdits catalans, que se li havien rebel·lat mesquinament i traïdorament el 1705. Però les fonts documentals i la investigació moderna no tan sols desmenteixen aquesta versió, sinó que proven que l’autèntica voluntat de Felip V -i del seu cercle més immediat de governants- era destruir per a sempre els catalans. Des que les tropes borbòniques havien posat setge a Barcelona (25/07/1713), Felip V no va preveure altra opció que la rendició incondicional dels catalans. Bàsicament per tot el que significava “rendició incondicional”: aplicar, com quedaria sobradament palès en el Decret de Nova Planta (1717), el “justo derecho de conquista”.

Per què es van aturar els combats?

Les mateixes fonts documentals i la mateixa investigació moderna han posat de relleu que Berwick -el màxim comandament borbònic a Catalunya- no tan sols es va avenir a parlamentar, sinó que va promoure la rendició pactada. Per què? Doncs perquè des que havia començat el setge (tretze mesos i mig abans) les tropes borbòniques havien perdut 15.000 efectius, que representaven un 75% de les forces inicialment destinades a aquella operació. Això, que als nostres ulls representa una autèntica carnisseria, per a Felip V no era més que una anècdota i per a Berwick un contratemps. El que realment preocupava Berwick era la remota (o no tant) possibilitat de ser derrotat a darrera hora per un exèrcit format per civils. Això hauria arruïnat, per sempre, la seva carrera i el seu prestigi. Per tant, en aquell pantanós escenari, tenia poc a guanyar i molt a perdre.

Gravat que representa els combats a la muralla de Barcelona (circa 11 09 1714), obra de Jacques Rigaud (1732). Font Cartoteca de CatalunyaGravat que representa els combats a la muralla de Barcelona (circa 11-09-1714), obra de Jacques Rigaud (1732) / Font: Cartoteca de Catalunya

Què va passar durant la tarda de l’11 i la jornada del 12?

Tampoc és certa aquella cita de la historiografia romàntica catalana (del segle XIX), que afirma que a primera hora del dia 12 es van reobrir les botigues de la ciutat, que havien estat tancades durant els combats del dia anterior. Barcelona havia patit un setge devastador que la investigació moderna estima en unes 6.000 víctimes mortals, que representarien entre un 10% i un 12% de la població total (residents i refugiats). I va patir, també, la destrucció total d’una tercera part del seu parc immobiliari, i parcial d’una altra tercera part. A tot això hem d’afegir que aquella treva era un “alto el foc”; per tant, la població barcelonina continuava enquadrada en la Coronela (l’exèrcit municipal format per comandaments professionals i tropa civil); armada i disposada a reprendre els combats. Insistim, el dia 11 no es va certificar cap mena de derrota.

Què més va passar durant la tarda de l’11 i la jornada del 12?

Però la situació dels defensors no convidava a grans expectatives. Si bé és cert que les fonts documentals relaten que la moral de la tropa catalana era molta alta (com ho demostra l’energia i l’efectivitat dels seus moviments en els episodis de guerra urbana del dia 11) també ho és que la ciutat feia mesos que patia escassesa d’aliments i d’aigua, que les reserves de munició estaven permanent en risc i que en alguns barris s’havia detectat l’existència de focus infecciosos causats pel difícil escenari que havia imposat aquell setge. Totes aquestes circumstàncies van tenir un pes determinant en les converses. Però, el que més sorprèn és que en aquelles circumstàncies extremes els representants polítics catalans van tenir l’habilitat de posar les pors ocultes de Berwick sobre la taula i portar les converses cap a una sortida negociada.

Berwick passa del Borbó

Això li va estalviar a Barcelona la consumació d’una tragèdia que hauria pogut significar la desaparició de la ciutat. Felip V no volia capitular la rendició perquè, en el context de l’època, la presa de la ciutat o la rendició incondicional anava aparellada al terrible dret de saca que s’atorgaven els ocupants: el saqueig dels patrimonis i l’assassinat indiscriminat de la població civil. Ja havia avisat la difunta reina Lluïsa Gabriela (primera esposa de Felip V), quan va proclamar que abans que perdonar els catalans era capaç de llençar els seus fills pel balcó. Però, malgrat aquest clima de venjança que imperava als cenacles de poder de Madrid, fonamentat sobre una cultura punitiva que remuntava a la Guerra de Separació (1640-1652), Berwick, més per una qüestió de praxis que per un tema de consciència, va passar totalment del Borbó.

Gravat que representa els combats al Born (11 09 1714), obra de Jacques Rigaud (1732). Font Cartoteca de CatalunyaGravat que representa els combats al Born (11-09-1714), obra de Jacques Rigaud (1732) / Font: Cartoteca de Catalunya

La venjança borbònica

Efectivament, Berwick i les autoritats polítiques catalanes van pactar el lliurament ordenat de totes les fortaleses de la ciutat. I la garantia de respecte a les vides i als béns de tots els combatents. Si més no, dels civils. Aquestes capitulacions es van signar a primera hora del dia 13. Però el règim borbònic estava tan contrariat i ressentit pel resultat d’aquella guerra (sobretot per les pèrdues territorials a favor de les potències austriacistes), i tan assedegat de venjança (per justificar la seva ideologia autoritarista i despòtica), que no va trigar ni una setmana a revertir la situació. Tot i que Berwick havia estat autoritzat plenipotenciariament a actuar en nom de Felip V, el seu relleu, el sanguinari Jean-François de Bette et de la Croix, va convertir Barcelona, i per extensió Catalunya, en un macabre castell del terror borbònic.

Imatge principal: Gravat que representa Barcelona abans del setge de 1714, obra de Johann Stridbeck (1740) / Font: Cartoteca de Catalunya

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat