Barcelona, 13 d’octubre de 1909. Aquesta setmana ha fet 111. Un escamot militar afusellava Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, escriptor i creador de l’Escola Moderna. Havia estat detingut per la policia, acusat de dirigir el moviment revolucionari de la Setmana Tràgica (1909) i condemnat a mort per un consell de guerra -tot i la seva condició de civil- en un judici sense cap garantia processal. Ferrer i Guàrdia era obrerista i llibertari, ideologies molt perseguides per l’aparell de poder espanyol. I des que havia posat en pràctica el seu projecte educatiu, s’havia convertit en una persona molt incòmoda pels sectors més conservadors i reaccionaris de Barcelona. Però la investigació ha demostrat que no va tenir cap paper en els fets de la Setmana Tràgica. Llavors, qui va ordenar que Ferrer i Guàrdia havia de ser el boc expiatori?

Portada del número 1 del Butlletí de l'Escola Moderna (1908). Font Escola Moderna

Portada del número 1 del Butlletí de l'Escola Moderna (1908) / Font: Escola Moderna

Què era l’Escola Moderna?

El projecte Escola Moderna, de Ferrer i Guàrdia, va provocar un terratrèmol social en aquella Barcelona de principis del segle XX. La seva primera seu va ser al carrer Berlín de Barcelona. I el seu objectiu, crear un model escolar accessible a les classes obreres i dotat amb un programa modern, científic, democràtic i de qualitat, que amenaçava el monopoli educatiu que, durant segles, havia estat en mans de les institucions religioses i, sobretot, el model d’adoctrinament ideològic que aquell sistema tradicional exercia sobre les generacions joves. L’Escola Moderna trencava amb aquella màxima col·loquial, molt estesa entre les classes privilegiades de la ciutat que deia “els fills dels obrers no han d’estudiar, han de treballar a la fàbrica, com els seus pares i els seus avis; i quan acabin la jornada, si els queda temps, que el malgastin a la taverna”.

Qui era l’enemic número u de l’aparell d’estat espanyol?

L’aparell d’estat espanyol (policia, jutges, governadors) havia convertit les associacions obreres i llibertàries en l’enemic número u del sistema, i les hi havia declarat la guerra bruta. Un bon exemple d’aquella pràctica el trobem poc abans. El 7 de juny de 1896, un desconegut va llençar una bomba Orsini sobre la processó de Corpus, al carrer dels Canvis Nous. Resultat: 12 morts i 70 ferits. El governador Hinojosa i el cap de policia Despujol, ràpidament -i sospitosament- van assenyalar el moviment llibertari i van ordenar la captura i tortura de 83 militants sindicals. Els va importar un rave que la premsa denunciés aquell acte de terrorisme com un atac de falsa bandera. Van “arreglar” la condemna i execució de sis líders sindicals. Passat el temps l’autèntic autor d’aquella massacre fugiria a París, primer, i a Buenos Aires, després, sense cap tipus d’impediment.

Recollida de cadàvers al Barranco del Lobo. Font Omniamuntatur. Ministerio de Defensa

Recollida de cadàvers al Barranco del Lobo / Font: Omniamuntatur. Ministerio de Defensa

Què va passar a la Setmana Tràgica?

El que va passar aquells dies és força conegut. Però, en canvi, el per què ja no ho és tant. I, sobretot, què o a qui amenaçava aquella protesta, encara menys. La crema d’edificis religiosos només és la punta d’iceberg d’un moviment que va posar a la picota les classes dominants espanyoles. L’origen d’aquella protesta va ser la lleva forçosa de reservistes catalans en la Guerra de Melilla (1909). I l’esclat de violència es va produir quan es va tenir noticies que més de mil nois catalans havien estat massacrats al Barranco del Lobo a causa de la ineptitud dels comandaments espanyols (ansiosos de glòria personal i embriagats de patrioterisme arnat). Aquella tragèdia tenia unes greus conseqüències, perquè a la mort del marit i pare, se sumava el fet que en la seva immensa majoria aquelles víctimes eren l’única font d’ingressos de les seves famílies. No cal dir res més.

Convent de Sant Antoni. Font Sucesos de BarcelonaConvent de Sant Antoni / Font: Sucesos de Barcelona

Què o qui va destapar la Setmana Tràgica?

La Guerra de Melilla (1909) va ser una tràgica cacicada més del poder espanyol. Aquell conflicte havia estat fabricat a propòsit, per projectar els espuris interessos personals i empresarials d’un privilegiat grup del poder. Econòmic i polític. Alvaro de Figueroa y Torres Mendieta -comte de Romanones- i Eugeni Güell i Bacigalupi -comte de Güell- van ordir una guerra que costaria la vida a més de mil reservistes catalans de classe obrera amb l’objectiu de desplaçar la frontera hispanomarroquina més enllà de les mines de fosfats que -a títol particular, naturalment- havien adquirit l’any anterior. És a dir, evitar que la producció i, sobretot, el formidable benefici que aventurava el seu particular negoci quedés a expenses de les polítiques de la monarquia alauita. El cost previsible (la vida de milers de persones) era el que menys importava.

El soci coronat de Romanones i Güell

Romanones i Güell eren dos personatges molt poderosos. De fet, la mesura del seu poder es calibra en la seva capacitat d’ordir una guerra. Però la culminació d’aquesta maniobra -la declaració de guerra i la invasió del Rif- no hauria estat possible sense la participació -i les expectatives- d’altres poderosos personatges, capaços de mobilitzar totes les estructures de l’estat espanyol (corts, exèrcit) en aquella macabra empresa. I en aquest punt és on apareix la figura del rei Alfons XIII i del president del govern, el conservador Antonio Maura. La tràgica mort dels reservistes catalans, i les dramàtiques conseqüències per a les seves famílies, no tan sols encendrien la metxa de la Setmana Tràgica, sinó que desemmascararien una tètrica trama que utilitzava tot el poder polític i militar al seu abast en benefici dels seus interessos personals i empresarials. Naturalment, en aquest impasse, els desemmascarats no es quedarien de braços plegats.

Alfons XIII i Maura. Fotos Kaulak. Font Museu d'Art de Catalunya i Revista La EsferaAlfons XIII i Maura. Fotos Kaulak / Font: Museu d'Art de Catalunya i revista La Esfera

L’escàndol i la venjança

La Setmana Tràgica va culminar amb la resposta repressiva de l’aparell del poder espanyol, que va causar entre 75 i 100 morts i centenars de ferits; i que va provocar un allau de protestes arreu d’Europa. I va posar a ulls del món la trama Alfons XIII-Maura-Romanones-Güell, que provocaria una crisi institucional de grans dimensions. El rei Alfons XIII patiria la primera erosió important del seu prestigi des que havia posat les natges al tron de Madrid (1902). El president del govern Maura es veuria obligat a dimitir i a convocar eleccions. I Romanones i Güell haurien de rebaixar les seves expectatives inicials. Tot això explicaria el clima de venjança que va dominar la repressió contra el moviment de la Setmana Tràgica. Però qui va ordenar l’afusellament de Ferrer i Guàrdia? I per què es va ordenar l’afusellament, concretament, de Ferrer i Guàrdia?

 

Imatge principal: Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) / Font: Real Academia de la Historia

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat