Madrid, 30 de novembre de 1833. La Gazeta de Madrid, el precedent del BOE, publicava un Reial Decret, signat per la regent Maria Cristina de Borbó, que dividia el Reino de España en 49 províncies. Però, mentre que els territoris de l’antiga Corona castellanolleonesa, van conservar —amb petites alteracions— la seva denominació i els seus límits històrics (la provincia, pròpiament), que en la majoria dels casos remuntaven a l’Edat Mitjana, els països de l’extinta Corona catalanoaragonesa van ser trossejats i provincialitzats amb un propòsit purament assimilacionista. Catalunya, convertida en una província després de l’ocupació borbònica de 1714, va ser quartejada amb l’objectiu de multiplicar l’aparell administratiu-repressiu espanyol i d’espanyolitzar el país. El mapa polític d’Espanya de 1850 és un testimoni d’aquell propòsit.
Mapa de Catalunya (1837) / Font: Cartoteca de Catalunya
Les fonts generalistes atribueixen a Javier de Burgos, un periodista liberal i un entusiasta de Josep I Bonaparte, el projecte de provincialització d’Espanya, o més ben dit, de l’expansió del model territorial castellà a l'España Asimilada, que, per dir alguna cosa, diuen que es va inspirar en la divisió departamental francesa. Però ni és Burgos l’inventor de la criatura, ni és França la que inspira el trossejament de l'España Asimilada. Vint-i-un anys abans (1812), les Corts de Cadis, el refugi dels sediciosos contra l’autoritat de Josep I i dels rebels al règim bonapartista (recordem que Ferran VII s’havia venut i cobrat a satisfacció la corona espanyola), ja van assajar un projecte de provincialització. I recordem, també, que en aquelles corts els representants catalans, valencians i balears van ser objecte constant de burla pel seu accent.
Allò va quedar en res, principalment perquè el mateix any (1812) Catalunya havia estat incorporada al Primer Imperi francès com una regió més. Ni tan sols amb la retirada napoleònica i el retorn de Ferran VII (1814). L’anomenat “rey felón” (rei traïdor) va restaurar l’antic règim: amb un cop de cul (el de posar les natges al tron de Madrid) va tombar totes les lleis promulgades per aquelles pintoresques corts (la Constitució —anomenada “la Pepa”— inclosa). Ara bé, durant l’anomenat Trienni Liberal (1820-1823), instaurat per la via del cop d’estat, hi va haver un nou intent de provincialització (1822) que tampoc va prosperar. No seria fins a la mort de Ferran VII i l’esclat de la I Guerra Carlina (1833-1840) que el president del govern Martínez de la Rosa ressuscitaria el projecte amb l’únic propòsit d’estandaritzar el Reino i reforçar el poder central.
Mapa de la provincia de Tarragona amb ressenya geogràfica i històrica (1875). / Font: Cartoteca de Catalunya
“La província se transforma en instància clave de la articulación del país”, proclama el preàmbul d’aquella llei. Curt i ras, la capitania general de Catalunya —a Barcelona— que des de la Nova Planta borbònica de 1717 concentrava els poders civils, militar i judicial es multiplicava per quatre. Això va implicar un desembarcament formidable de funcionaris espanyols que es presentaven com una renovada elit colonial, pretesament culta i refinada, i manifestament engalanada amb la universal cultura espanyola. Radicalment contraposats al perfil del funcionari botifler català, corrupte, tronat i folklòric (la riota de les corts de Cadis). I no cal dir del “paisano catalán”, rústic i illetrat, perdut en la tenebra de la ignorància i de la obsolescència, perquè no coneixia la llum que irradiava “la universal lengua española”, mare de la “patria española”.
En aquest sentit és molt reveladora la informació que apareix en un dels primers atles cartografiats després del trossejament de Catalunya (1875). Les quatre “provincias” catalanes són presentades individualment com a ens totalment diferenciats. I les ridícules figures folklòriques que il·lustren el text es presenten, també, amb elements ben diferenciats. Però el més grotesc arriba amb la ressenya geogràfica. Per exemple, dels habitants de la “Provincia de Lérida” es diu que: "son honrados, dóciles, activos, económicos (...), amantes de su país (...). Usan el mismo dialecto (...) derivado del antiguo lemosín”. Queda el dubte (o no) del significat de conceptes tan pintorescs com “dóciles” (domesticats?), “económicos” (barats?) o “amantes de su país” (de quin país?); però el que és segur és que Hergé, a Tintín al Congo no ho hauria explicat millor.
Mapa de la provincia de Lleida amb ressenya geogràfica i històrica (1875) / Font: Cartoteca de Catalunya
Les ressenyes de les altres tres “provincias”, també es revelen com un exercici d’antropologia “econòmica” i supremacista. A la de Tarragona no es fa cap esment al “dialecto”, però es diu que: “celebran las fiestas religiosas con gran ostentación (...), aman la danza con tamboril (...), forman columnas de hombres unos encima de otros (...), salen a la caza del paraus, tiran redes a las aves que van de paso”. A la de “Gerona” es diu que són “religiosos, caritativos, morigeradores (...), hablan su dialecto derivado del antiguo lemosín, habiendo introducido algunas palabras francesas”. I, la culminació del despropòsit arriba a la de Barcelona que és descrita com l’única “provincia” de naturalesa catalana; però insistint, de nou i a excepció de la de Tarragona, que “el dialecto del país (de quin país?) es un derivado de la antigua lengua lemosina”.
El Reial Decret de 1833 no tan sols va dividir els catalans en quatre esperpèntiques entitats (i identitats, que era el seu veritable propòsit), sinó que també va trinxar pel mig i per les vores diverses comarques històriques i econòmiques (aquí si, en l’autèntic significat del concepte). La Cerdanya, que les monarquies francesa i hispànica havien trinxat pel mig en la revisió del Tractat dels Pirineus (1660) —també es pot dir que Madrid la va regalar a París a canvi de la pau en una guerra que havia començat Olivares—, va ser mutilada entre les “provincias” de “Gerona” i de “Lérida”. I en aquest cas, i seguint les ressenyes del pintoresc atles espanyol de 1875, constatem que, a ulls d’aquell liberalisme espanyol, inequívocament nacionalista i supremacista, entre Puigcerdà i Bellver hi havia unes diferències abismals: uns eren “caritativos” i els altres eren “económicos”.
Mapa de la provincia de Barcelona amb ressenya geogràfica i històrica (1875) / Font: Cartoteca de Catalunya
Les ratlles divisòries de les quatre “provincias” són una tragicomèdia. La Segarra, trinxada en tres bocins: Cervera a la “Lérida dòcil y econòmica”, Calaf a la “Barcelona catalana”, i Santa Coloma de Queralt a la “Tarragona de tirar redes a las aves de paso”. I el Penedès, tres quarts del mateix. Vilafranca i Vilanova a Barcelona; i El Vendrell, a Tarragona. La Catalunya central va quedar desdibuixada. Manresa i Vic que el 1833 tenien el mateix pes demogràfic i econòmic que Lleida, Tarragona o Girona, van quedar dissoltes (les ciutats i els seus hinterlands) dins la “Província de Barcelona”. De Burgos va justificar la pretesa racionalitat del seu dibuix argumentant que el radi entre capital i límit provincial era d’un dia de viatge. El cas de la Seu d’Urgell o de Vielha, a quatre i cinc dies de Lleida, delata la diferència entre pretext i propòsit.
En l'impas entre el segon (1822) i el tercer (1833) intent de provincialització, Aran va perdre la institució pròpia de govern. El Conselh Generau d’Aran —que sorprenentment havia resistit la tempesta borbònica de 1714— es reunia per darrer cop el 2 de setembre de 1827. Però la culminació de la mala fe política i del ridícul més espantós és el dibuix de la “Provincia de Tarragona”. De la Rosa, va entaforar les Terres de l’Ebre —amb Tortosa, un cas similar a Manresa o a Vic— dins d’una entitat que només existia en el seu estrambòtic pensament. Reus, amb 30.000 habitants i Tortosa, amb 25.000 —segon i tercer centres demogràfics i econòmics catalans—, quedarien relegades per Tarragona, amb 10.000 residents i amb l’únic argument que era seu arxidiocesana i plaça militar de primera categoria. Tot plegat, no gaire liberal, i sí molt espanyol.
Mapa de la provincia de Girona amb ressenya geogràfica i històrica (1875) / Font: Cartoteca de Catalunya
Tant que quan Franco —durant la Guerra Civil (1936-1939)— iniciava l’ocupació del país (novembre de 1938) i va suprimir l’Estatut, no es va referir mai a Catalunya, ni tan sols a la “región catalana”, sinó que va proclamar que “las cuatro provincias catalanas se regiran con los mismos derechos y obligaciones que sus hermanas españolas”. Tant que, la cantarella “Cataluña, cuatro; Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona”. Això ens transporta inevitablement a l’ideari repressiu nacional-catòlic de l’escola franquista; la del “para servir a Dios y a usted”; la del “hábleme usted bien, que yo pueda entenderle”, i la de “la letra, con sangre entra”. I tant que la provincialització de Catalunya ha engendrat i alimentat el negacionisme de la realitat nacional catalana (la navarrització de Catalunya): frankesteins sociològics com el leridanismo, el tortosinismo o el tabarnismo.
Imatge principal: Mapa polític d'Espanya (1850) / Font: Biblioteca Nacional de España