Barcelona, 23 de setembre de 1461. Fa 559 anys. Carles de Viana, hereu als trons catalanoaragonès i navarrès, moria, molt probablement, enverinat. Si més no, aquesta va ser la hipòtesi que va córrer com la pólvora i que es va escampar com la pesta. L’estat actual de conservació del seu cadàver, perfectament momificat, apunta clarament la utilització d’un potent verí per enviar Carles a la paperera de la història. La mort prematura del príncep de Viana va tenir unes conseqüències polítiques de gran abast. Ferran d’Aragó, germanastre petit de Carles i anomenat posteriorment "el Catòlic", es convertiria en el nou hereu. I, de retruc, Joana Enríquez, mare de Ferran i madrastra de Carles, seria assenyalada com la inductora del crim, tot i que la veritable autoria mai es va aclarir. Va ser realment la madrastra l’assassina de Carles?

Mapa de la península ibèrica (1482). Font Cartoteca de CatalunyaMapa de la península Ibèrica (1482) / Font: Cartoteca de Catalunya

D’on venia Carles?

Carles de Viana era el primogènit de Joan de Trastàmara (1398-1479), fill del primer Trastàmara que es va asseure al tron catalanoaragonès, i de Blanca de Navarra (1387-1441), filla i hereva del rei Carles III de Navarra, i vídua en primeres núpcies de Martí el Jove (fill de Martí I, el darrer Berenguer-Aragó). La unió dels progenitors de Carles havia estat un matrimoni clarament polític, com tots els de l’època, que pretenia avançar en el projecte de creació d’un estat que, en la seva part continental, abastaria la totalitat de la vall de l’Ebre, des de la Mediterrània fins a l’Atlàntic. Aquest projecte polític era de fabricació netament catalana: Martí, el darrer Berenguer-Aragó, ja havia casat el seu fill i hereu amb Blanca (1402) abans que els Trastàmara posessin les seves natges al tron de Barcelona (1412).

Qui era Carles?

En aquest punt, és important destacar que ni Joan ni Blanca —els progenitors del de Viana—, quan van ser casats (1420), i quan va néixer Carles (1421), no eren sobirans dels seus respectius estats. A Pamplona, el vell Carles d’Evreaux, resistia les xacres de l’edat arrepapat al tron. Però no hi havia ningú més que s’interposés en el camí que conduiria Blanca al tron. I a Barcelona, Alfons el Magnànim, el germà gran de Joan, no havia engendrat fills ni semblava que en tingués ganes. Si més no, amb la reina Maria. Des que Alfons havia posat els peus a Nàpols (durant la campanya militar de 1434), no va tenir mai més cap contacte físic amb Maria. Per tant, en aquest sentit, tot apuntava que Joan, germà petit d’Alfons, i més endavant pare de Carles de Viana (1421) i de Ferran el Catòlic (1452), seria el relleu designat.

Representació de Carles de Viana (segle XV). Font MNAC

Representació de Carles de Viana (segle XV) / Font: MNAC

Què representava Carles?

Amb tot això, queda clar que Carles de Viana era una peça importantíssima en un tauler d’escacs on es dirimia el futur de la corona catalanoaragonesa.  Es dirimia la pervivència del règim feudal, amb el seu dibuix clàssic (l’equilibri de poders entre la corona, la noblesa i l’Església); o el salt cap a un model d’estat preabsolutista; on el rei i els seus aliats naturals (les classes mercantils) governarien sense necessitat de pactes amb els altres poders. I es dirimia, també, l’ordre de prioritat dels dos grans projectes expansius dels Trastàmara de Barcelona: la unió dinàstica amb la corona navarresa o amb la castellanolleonesa. Tot i que el matrimoni de Joan i Blanca (1420) apuntava clarament cap a l’Atlàntic, no hem d’oblidar que, abans (1415), Alfons, germà gran de Joan, s’havia casat amb Maria de Castella, segona en la cursa successòria al tron de Toledo.

Els problemes de Carles

A Carles, els problemes li van arribar quan es va fer gran i va haver de triar les seves amistats polítiques. L’any 1441, moria Blanca de Navarra, que en aquell moment ja exercia com a reina, per la mort del vell Carles d’Evreaux. Però, en canvi, Joan no havia assolit, encara, el tron de Barcelona. Des que havia mort el vell Evreaux (1425) fins la defunció de Blanca, havia estat “escalfant motors”, únicament com a rei consort de la monarquia de les cadenes. I la gènesi dels problemes de Carles la trobem en aquest punt. El testament de Blanca (una rèplica de les capitulacions matrimonials de 1420) deia clarament que el seu hereu al tron seria Carles. De fet, anys abans, havia estat nomenat príncep de Viana (el títol que rebia l’hereu a la corona navarresa). Però, Joan no ho va acceptar, i la guerra entre pare i fill va començar en aquell moment.

Representació de Lluís XI i Ferran el Catòlic. Font Wikimedia Commons

Representació de Carles de Viana (segle XV) / Font: MNAC

Les amistats polítiques de Carles

A partir de la mort de Blanca, la tria de les amistats polítiques de Carles no sembla ni la més apropiada, ni la més intel·ligent. A Navarra, immersa en una guerra civil des de la mort de Blanca, va triar seguint la cita “els enemics dels meus enemics, són els meus amics”. I es va cobrir de glòria aconseguint el suport del partit beaumontès, radicalment oposat a llençar Navarra, a curt o mitjà termini, als braços dels Trastàmara de Barcelona. Això va tenir les seves conseqüències; i amb aquest currículum, a Catalunya, es va haver d’acontentar amb el suport de la noblesa terratinent, que es mirava la tríada formada pels Trastàmara, les elits mercantils i els pagesos de remença com la viva representació de la cort de Satanàs. A Catalunya, aquestes oligarquies no eren més que un pessebre de personatges arnats, pretensiosos i escanyapobres. Relíquies extemporànies.

Qui volia veure mort Carles?

Amb aquestes amistats feia bona la cita “amb amics com aquests no em calen enemics”. La nòmina de personatges que podien voler Carles mort i soterrat era extensíssima. El primer, el seu propi pare, que amb la mort d’Alfons el Magnànim assolia el seu objectiu finalista: posar les natges al tron de Barcelona (1458). Però la festa no va ser completa: Joan, forçat pels “amics” catalans de Carles, es veuria abocat a una mortífera guerra civil amb un resultat decebedor: es va endeutar fins a les celles per a conservar el tron de Barcelona; però el seu creditor, el rei Lluís XI de França li va imposar unes condicions financeropolítques draconianes: l’obligava a cedir Navarra a la seva filla Blanca (germana de Carles), i a empenyorar el Rosselló. Molt probablement, Joan sabia que ni recuperaria Navarra, ni podria retornar el préstec i acabaria perdent el Rosselló.

Representació de Joan II i Joana Enriquez (segle XV). Font Arxiu d'El NacionalRepresentació de Joan II i Joana Enríquez (segle XV) / Font: Arxiu d'El Nacional

Qui més volia veure mort Carles?

Carles de Viana havia fiat la conclusió del projecte català de sortida a l’Atlàntic (el vell projecte de les classes mercantils catalanes des de la darrera època dels Berenguer-Aragó) a la força militar de l’arnada noblesa terratinent catalana (els enemics seculars dels comerciants catalans) en la guerra civil que va endeutar la corona fins més amunt del nas. Una estratègia política concebuda amb els testicles i amb un resultat devastador. La mort de Carles i la posterior derrota dels seus aliats van soterrar per sempre el projecte de crear un estat entre dos mars, amb tot el que hauria representat, per exemple, en el desenvolupament de l’empresa americana. Quanta gent que va pronosticar que la política de Carles estava condemnada al fracàs podia desitjar la seva mort, abans de veure el “carro al fons del pedregar”? Precisament, la madrastra, la castellaníssima Enríquez, era la que menys.

 

Imatge principal: Representació moderna de la mort de Carles de Viana (1887), obra de Vicente Poveda. / Font: Museu del Prado

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat