Anvers (Flandes), 4 de novembre de 1576. L'exèrcit hispànic de Felip II, el rei “del imperio donde nunca se pone el sol”, es lliura al saqueig de la ciutat. Durant quatre dies, entre el 4 i el 7 de novembre de 1576, els soldats hispànics van protagonitzar l'episodi més sagnant de la història de Flandes. Al saqueig indiscriminat i a l'incendi sistemàtic, s'hi va sumar la persecució i l'assassinat de la població civil desarmada. Les fonts historiogràfiques, les de l'època, parlen de milers de víctimes mortals apunyalades, tirotejades, empalades, decapitades i carbonitzades. I la historiografia contemporània estima un balanç de 10.000 víctimes mortals. El 10% de la població d'Anvers. Milers de persones indefenses executades en una orgia de sang que la mitologia hispànica sacralitzaria amb l'expressió “Furia española. Una explosió de brutalitat que contribuiria a alimentar la “leyenda negra” que, el 1576, ja perseguia el sistema de dominació hispànic.

Litografia coetània. Massacre d'Anvers (1576). Font: Wikimedia Commons

El primer pas

Per explicar la relació entre Flandes i la monarquia hispànica ­—el sistema de dominació hispànic— ens cal retrocedir quasi un segle en relació amb la terrible massacre d'Anvers. Any 1477. Maria de Borgonya, sobirana dels Països Alts —un tap que impedia l'expansió francesa cap als principats alemanys— i dels Països Baixos —un altre tap que limitava la projecció del gall francès cap al mar del Nord— era casada amb Maximilià d'Habsburg, arxiduc d'Àustria, enemic secular de la cancelleria de París i més endavant (1486) elegit, per raons òbvies, emperador romanogermànic. La prematura i sospitosa mort de Maria —en una caiguda del cavall mal explicada i encara més mal documentada— va posar en mans de l'austríac el patrimoni de la borgonyona. El vidu Maximilià passava a exercir el control d'un cinturó territorial que envoltava França pel nord i pel nord-est. La necessària tenalla per ofegar definitivament la monarquia francesa havia d'arribar pel sud. S'havia fet el primer pas.

Països Alts i Països Baixos (1465-1477). Font: Wikimedia Commons

El segon pas

En aquest punt és important aclarir que l'herència de Maria de Borgonya era un trencaclosques d'unitats polítiques independents que únicament compartien la figura del sobirà. En aquell cas, una duquessa independent. Un sistema organitzatiu molt similar al de la Corona d'Aragó. El comtat de Flandes era una unitat política independent que formava part del conglomerat de Borgonya, en la mesura que el Principat de Catalunya ho era de la Corona d'Aragó, per posar dos exemples. Sense qüestionar el sistema organitzatiu, les grans dinasties de l'època teixien polítiques matrimonials amb el propòsit de reunir grans patrimonis familiars. I Maximilià d'Habsburg, que a la seva condició d'arxiduc d'Àustria i enemic de França hi va sumar el patrimoni de Borgonya i el nomenament d'emperador romanogermànic, l'àrbitre necessari per guiar el vesper alemany contra l'amenaça francesa. Inevitablement havia de fixar la mirada al sud dels Pirineus. S'havia fet el segon pas.

El tercer pas

L'Habsburg i els Trastàmares (Ferran d'Aragó i Isabel de Castella) de seguida van fer Pasqua i Rams. Una comunió d'interessos fonamentada sobre l'existència d'un enemic comú. Van negociar un acord dos per u que passava per emparellar els respectius plançons. L'hereu de la catòlica parella, Joan de Trastàmara, amb la princesa Margarida d'Habsburg, i l'hereu de l'emperador, Felip el Bell, amb la infanta Joana la Boja. Tot apuntava que un Trastàmara seria investit comte de Flandes, però la provadíssima nimfomania de Margarida va enviar Joan a la tomba en poc menys d'un any. I Carles, el primogènit de Felip el Bell i Joana la Boja —que el destí i la mà de Maximilià van convertir en hereu de les dinasties Habsburg i Trastàmara— seria, a propòsit, concebut i parit a Gant (1500), prova evident que Flandes no era un territori residual sinó que jugava un protagonisme destacat en aquell imperi embrionari. S'havia fet el tercer i definitiu pas.

Litografia coetània (2). Saqueig d'Anvers  (1586). Font: Wikimedia Commons

Les causes del conflicte

Carles, concebut, parit, criat i educat a Flandes, va marxar als disset anys cap a la península Ibèrica a governar la seva vasta herència. Si bé és cert que amb aquella decisió impedia que els Països Baixos —la regió més rica i dinàmica de l'imperi dels Habsburg— juguessin el paper polític que els corresponia, també ho és que Carles no seria el responsable de la fabricació del conflicte. Si més no de manera directa. Durant el regnat de Carles d'Habsburg (1516-1556), que la historiografia espanyola anomena curiosament I d'Espanya i V d'Alemanya —quan ni Espanya ni Alemanya no existien com a estats—, es van fabricar les dues principals causes que farien esclatar el conflicte. Per una banda, la difusió i la professió del calvinisme (una branca del protestantisme) tant entre les elits com entre les classes populars dels Països Baixos, i per l'altra, la violenta repressió que va ordenar exercir Felip II (fill i hereu de Carles) a través de la Inquisició i dels Tribunales de Tumultos.

La religió de la llibertat

Felip d'Habsburg, de qui es podria dir “Felipe, contigo empezó todo”, era l'antítesi del seu pare. Concebut, parit, criat i educat a Castella, la seva idea del poder estava escrita sobre els principis de l'autoritarisme, la violència, la repressió, la venjança i el fanatisme religiós. Una mística explosiva convertida en cultura política i social. Antiprotestant furibund, va convertir el catolicisme militant en la pedra angular de la seva política unitarista. Que no era poca cosa, perquè en la centúria del 1500 la religió era un dels pilars del poder i un vehicle d'expressió del pensament de la societat. I això vol dir que en bona part dels Paisos Baixos el calvinisme —la prèdica de Jean Cauvin que negava el poder i la jerarquia del Pontificat— encaixava com un guant a la mà en la cultura mercantilista que practicava la seva societat. Perseguir i reprimir la reforma calvinista equivalia a negar la reivindicació de llibertat dels Països Baixos. 

Països Baixos. Les Disset Províncies (1556-1648). Font: Wikimedia Commons

Un conflicte politicoreligiós

Llibertat de culte volia dir llibertat de pensament i d'actuació. Posar en qüestió el poder establert. Al conjunt de les Disset Províncies (el nom que rebien els Països Baixos) es va instal·lar un conflicte entre catòlics i calvinistes més enllà de la qüestió confessional, traduït en el pla polític en un enfrontament entre partidaris de la dominació hispànica i partidaris de la independència respectivament. Felip II, que s'intitulava “campió del catolicisme” —una curiosa dignitat que pretenia solapar unitat religiosa i unitat política—,  va enviar tropes a sufocar les revoltes politicoreligioses que havien esclatat a cinc províncies del nord (1566). El rei hispànic i la seva cort de fanàtics, que mereixien l’epítet de “campions de la corrupció”, emparats en la fallida econòmica de la monarquia, van interrompre els pagaments de la soldadesca en plena campanya de repressió i, volent-ho o no, acabarien convertint una revolta local en una guerra generalitzada.

El Tribunal de los Tumultos

Flandes, inicialment, no formava part del territori revoltat. Les seves elits conservaven una certa relació amb la monarquia hispànica que venia de l'època del rei Carles I. La seva situació geogràfica, a tocar de les províncies revoltades, la convertia inevitablement, però, en quarter de les tropes hispàniques i, automàticament, en víctima de les seves misèries. En plena revolta de les cinc províncies del nord i sense pressupost per pagar l'exèrcit repressor, Francisco Álvarez de Toledo y Pimentel (duc d'Alba i capità general hispànic als Països Baixos) va ordenar la recaptació d'impostos extraordinaris que provocarien un corrent d'indignació entre la societat de Flandes. El duc d'Alba ho resoldria a la manera genuïnament hispànica: una dosi més elevada de repressió per acabar amb la contestació. El 1567, amb el vistiplau entusiàstic del “campió del catolicisme”, creava el Tribunal de los Tumultos, que seria reveladorament conegut com el Tribunal de la Sang.

Plànol coetani d'Anvers (1572). Font: Wikimedia Commons

La repressió hispànica

Durant els nou anys que separen la creació del Tribunal de Tumultos (1567) de la massacre d'Anvers (1576), l'aparell repressor hispànic va escriure una de les pàgines més negres de la història de Flandes. Va processar 8.957 persones acusades de promoure la revolta contra la monarquia hispànica i contra la unitat catòlica. 1.083 persones serien públicament executades i una massa de població no quantificada però relativament important segons les fonts es veuria obligada a emprendre el camí de l'exili. Els casos més sonats serien el del comte d'Ergmont, cosí del rei Felip II per via materna i general de l'exèrcit hispànic, i el del comte d’Horn, que havia estat patge i cambrer de Carles I (el pare de Felip II) i havia ocupat diversos càrrecs en l'administració hispànica als Països Baixos. Ergmont seria executat per la seva oposició a la implantació de la Inquisició i Horn per mantenir negociacions amb els independentistes.

Repressió convertida en criminalitat

Durant aquells nous anys de plom, el Tribunal de Tumultos crearia, fomentaria i consolidaria un autèntic estat de terror a Flandes, que es resumeix en la cita, convertida en divisa, del duc d'Alba: “Haericiti frexentur templa, boni nihil fecerunt contra, ergo debent omnes patibulari” ("Els temples van ser cremats pels heretges, i els bons, els catòlics, no van fer res per evitar-ho, per la qual cosa tots han d'anar al patíbul"). Una cultura de depuració, alimentada a propòsit, que desembocaria en la massacre d'Anvers. L'any 1576 les tropes hispàniques, braç armat de la repressió, havien decidit de cobrar els salaris impagats lliurant-se al saqueig indiscriminat i a la criminalitat impune. Dotzenes de saqueigs i centenars d'assassinats. I les ciutats de les províncies inicialment lleials a l'administració hispànica havien passat a l'acció i fustigaven els soldats d'una tropa que, si en alguna ocasió havia tingut el favor de la població, s'havia guanyat a pols la condició d'exèrcit d'ocupació.

Països Baixos hispànics (1579). Font: Wikimedia Commons

España... ¡A sangre, a carne, a fuego, a saco!

El 4 de novembre de 1576, els Tercios amotinats dels capitans hispànics Valdés, Romero i Vargas van acudir a la petició de reforços que reclamava la guarnició hispànica d'Anvers. Les fonts historiogràfiques relaten que malgrat l'hora avançada van forçar la marxa a l'arenga de “cenaremos en Amberes o desayunaremos en el infierno” que anticipava la tragèdia. Amb flàmules de “¡Santiago!”, “¡España!”, “¡A sangre, a carne, a fuego, a saco!”, es van lliurar a una matança indiscriminada, una brutal carnisseria, que convertiria Anvers en una tragèdia de grans dimensions. Les reaccions d'indignació posteriors a la macabra carnisseria hispànica no es van fer esperar, i les institucions de govern de les províncies no revoltades van exigir amb fermesa la immediata retirada de l'aparell repressor hispànic. Alba seria la primera víctima política. Felip II, amoïnat per l’escàndol que s'havia generat en les cancelleries europees, el rellevaria per un conciliador Requesens.

La misèria imposada

Nou anys més tard (juliol de 1585) els exèrcits hispànics retornaven a Anvers amb el propòsit d'escarmentar el festeig dels flamencs amb les províncies independentistes. Amb protagonistes diferents. Els exèrcits hispànics, comandats per Alessandro Farnese, van posar setge a la ciutat, defensada per tropes professionals, durant un any.  Una operació militar que no estalviaria les morts civils. Els exèrcits hispànics van aconseguir trencar les defenses i novament, el 17 d'agost de 1585, es lliuraven a un saqueig sistemàtic i a una matança indiscriminada.  La historiografia estima que el setge d'Anvers va costar la vida de 7.000 persones civils i la destrucció del port i del pont de sobre el riu. La saca autoritzada per Farnese era la compensació a tres anys de salaris impagats. Anvers, amb 100.000 habitants (Barcelona en tenia 40.000) i segona ciutat dels Països Baixos, trigaria quasi tres segles a recuperar els màxims anteriors a la massacre i el setge.

Països Baixos. 1559-1600. Font: Online Maps Blog

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat