Castellciutat (als afores de la Seu d’Urgell), 30 de setembre del 993. Fa 1.028 anys. Borrell, cinquè comte de la nissaga Bel·lònida i comte independent de Barcelona, Girona, Osona i Urgell; moria als 65 anys d’edat. Borrell, que havia sobreviscut al terrible i devastador atac musulmà d’Almansor (985), passaria a la història com el primer magnat català que no va renovar el vassallatge (la dependència personal i territorial) amb la monarquia francesa. Però Borrell era alguna altra cosa que tot això. Cronològicament situat en un punt central, seria un receptacle i, alhora, un transmissor d’una ideologia expansiva que remuntava a la centúria del 700; i que durant la centúria del 1100 culminaria amb el dibuix definitiu del mapa de Catalunya.

Mapa del regne visigòtic de Toledo (segles VI a VIII). Font: Wikiwand

El gran èxode i la ideologia del retorn

Amb la invasió àrab (717-723) es va produir un trencament del fil de la història. Els magnats hispanovisigots de la façana costanera de les províncies Tarraconense i Narbonense i les seves masses clientelars (majorals, jornalers i esclaus), van iniciar un llarg èxode al regne dels francs, que es traduiria en un mestissatge amb la població del país d’acollida, i que canviaria per sempre la fesomia d’aquella societat. La física i la cultural. El resultat d’aquell mestissatge es va desenvolupar en un marc mental i cultural notablement diferent: van abraçar la ideologia europeista que el poder carolingi projectava sobre el conjunt de la societat, sense abandonar el vell somni del retorn a la casa i a la terra dels avis i dels besavis.

L’herència de Guifré el Pilós

Aquest somni ja es plenament present en les polítiques dels primers comtes carolingis de la Marca de Gòtia, els “comtes dependents”, sobretot aquells que son descendents de l’eix èxode-mestissatge-retorn: Berà, Bel·ló o Sunifred, per citar tres exemples. Però, amb l’arribada de Guifré el Pilós als setials comtals d’Urgell i de Cerdanya (870); de Barcelona, de Girona i d’Osona (878); i de Conflent (896); aquesta ideologia del retorn adquiriria una força i una dimensió extraordinàries. Guifré no tan sols va aconseguir convertir els seus càrrecs en hereditaris (que equivalia a dir que, per primer cop, una nissaga indígena s’assegurava el govern del país); sinó que va proclamar que la ideologia del retorn seria el nervi de la seva política i de la dels seus descendents.

Mapa de la Marca de Gòtia en temps de Guifré el Pilós (segle IX). Font: Universitat de Barcelona

Cap a on?

A partir de Guifré, les polítiques matrimonials dels Bel·lònides estarien clarament orientades a situar branques menors de la seva nissaga en els diferents setials comtals de la Marca de Gòtia. Des de Nimes a Barcelona. I des de Narbona a la Seu d’Urgell. De tal forma que, a l’època de Borrell, a finals del segle X, els Bel·lònides eren la nissaga dominant a la Marca carolíngia de Gòtia. La posterior independència dels comtats de la meitat sud (la futura Catalunya); no impediria que Borrell i els seus descendents sempre miressin al nord: el somni de reunificar la Marca de Gòtia (que havia quedat dividida entre França i Barcelona) i elevar-la a la categoria de domini independent. L’estat proto català-gòtic, culminació de la ideologia del retorn.

Cap a on més?

La Marca carolíngia de Gòtia —la que havien traçat els reis carolingis Carles Martell, Pipí el Breu, Berta del Peu Gran i Carlemany—  havia estat projectada sobre els territoris de les antigues províncies romanes i visigòtiques de la Narbonense (o Septimania) i de la Tarraconense (o Ibèria). Que al segle VII ja eren les províncies menys hispàniques del regne visigòtic de Toledo, com ho demostra la rebel·lió liderada per Flavius Paulus (672) que ambicionava la creació d’un estat protocatalà que van anomenar “regne dels visigots de septentrió”.  Passats tres segles, la memòria d’aquell primer intent no havia desaparegut. I al projecte de reunir els comtats de la meitat nord de la Gòtia, es va sumar el de desplaçar la frontera sud als límits meridionals de la Tarraconense (la desembocadura del Túria).

Mapa del Conventus Tarraconense (segles I a VIII). Font Universitat de Berlin

El Conventus Tarraconense

Si més no, restaurar el domini sobre l’antic Conventus Tarraconense, una de les tres sotsdivisions de la Província romana i visigòtica Tarraconense. I, en aquest punt, es on revela una altra de les causes que expliquen el dibuix del mapa de Catalunya. El Conventus Tarraconense havia estat traçat quasi mil anys abans pels geògrafs i pels agrimensors de l’estat romà (segle I);  i era l’enquadrament dins d’un districte administratiu i judicial d’una part dels pobles nord-ibèrics peninsulars. L’altra part havia quedat enquadrada en el Conventus Caesaragustano que anticipava el mapa d’Aragó. En aquest punt, alguns historiadors afirmen que la unió dinàstica entre Barcelona i Aragó —que es produiria quasi dos segles després de Borrell (1150)—, encaixava, en bona part, amb la ideologia expansiva dels Bel·lònides.