Gènova, 20 de juny de 1705. Els representants del partit polític austriacista Domènec Perera i Antoni de Peguera ―majoritari a les institucions de govern del país― i el comerciant i diplomàtic anglès Mitford Crowe ―documentat a la cancelleria catalana amb el nom en clau de L’ocell―, en nom de la reina Anna d’Anglaterra, signaven un tractat que incorporava Catalunya a l’aliança internacional austriacista, i, automàticament, la situava fora de l’edifici polític hispànic del Borbó. Aquell conflicte, que duraria 9 anys (1705-1714), posava de relleu dues visions oposades en relació al paper que havia de jugar Catalunya en el context hispànic. I els mapes de l’època no tan sols revelen aquestes diferències, sinó que també la revenja borbònica contra Catalunya.
Mapa d'Europa (1700), obra d'Isaac Tirion / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
Les oligarquies polítiques europees de finals de la centúria del 1600 i de principis de la del 1700 estaven immerses en un projecte ―una mena de concentració parcel·lària―, que consistia a convertir els vells conceptes geogràfics en noves realitats polítiques. Els mapes de l’època són molt il·lustratius. Tracen una nova Alemanya que reuneix la vella Germania carolíngia i que inclou, també, els estats Habsburg d’Àustria i dels Balcans, la Confederació Helvètica i els Països Baixos. O dibuixen una nova Itàlia que reuneix tots els principats independents al sud dels Alps, inclosos els territoris venecians dels Balcans. O imaginen una nova Espanya que abasta la totalitat de la península Ibèrica, inclòs Portugal, que, poc abans, s’havia independitzat de la monarquia hispànica.
Mapa de la península Ibèrica (1690), obra de Justus Danckerts / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
La diferència estibava en l’arquitectura d’aquests gegants amb peus de fang. Mentre que a les cancelleries centreeuropees i atlàntiques s’inclinaven pel model que, contemporàniament, s’anomena confederal; a Versalles, els Borbons ―paradigma del règim absolutista― es declaraven entusiastes partidaris de la unificació dels seus dominis per la sanguinària via de l’autoritarisme. Quan Felip V, el primer Borbó hispànic, va posar les natges al tron de Madrid (1701), els mapes de l’època revelen una realitat plural. Un dels mapes més paradigmàtics es titula Totus Regni Hispaniae (Tots els regnes de les Espanyes), que, Felip V, en la seva personal cultura i ideologia absolutistes, lluny d’entendre-ho com una oportunitat, ho interpretaria com un desafiament.
Mapa de Catalunya (1718), obra de Mattias Seutter / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
Durant segles, Catalunya s’havia articulat en vegueries, governades per un delegat del comte independent (el vicarius de les fonts medievals). Durant els seus sis segles d’existència, el número i els límits d’aquelles vegueries havia variat, però quan el primer Borbó hispànic va jurar les Constitucions de Catalunya (1701), n’hi havia disset. Aquesta distribució del mapa (històrica, social i econòmica) seria fulminada pel Decret de Nova Planta (1717), poc després de l’ocupació borbònica de Catalunya i la liquidació de les seves institucions de govern. A la conclusió de la Guerra de Successió (1705-1714), els mapes cartografiats per l’aparell polític i militar borbònic tracen una Catalunya amb una distribució territorial radicalment diferent.
Mapa de Catalunya (1677), obra de Nicolas Visser / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
Les històriques vegueries havien estat suplantades pels corregimientos, que, únicament, responien a criteris militars i de dominació. La nova administració borbònica prescindia totalment del traçat històric ―de la realitat del país― i el nou mapa de Catalunya ―el de Felip V― és el dibuix d’un país ocupat militarment i sotmès políticament i econòmicament. El corregidor, màxima autoritat al territori, seria, sempre, un tentacle ―de naturalesa castellana, naturalment― del capità general, la figura del règim borbònic que reunia els poders polític, militar, fiscal i judicial. I, naturalment, la facultat delegada ―en nom del rei d’Espanya― de reprimir i d’escarmentar. Catalunya va ser dividida en nou corregimientos i la “subdelegación” de la Vall d’Aran.
Mapa de Catalunya (1716), obra del comte de Darnius / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
Però el que resulta més curiós és que, fins a finals de la centúria del 1700, els mapes cartografiats a Centre Europa continuarien dibuixant Catalunya en la seva integritat i en la seva realitat històriques. Com una mena d’al·legoria a un paisatge indestructible que, més d’hora que tard, la lògica, necessàriament, recuperaria de nou. En canvi, els mapes borbònics, dibuixen una Espanya irreal i pintoresca, que transcendiria en el temps fins a les aules de l’escola franquista. El més revelador, però, és la deliberada ocultació de la sobirania britànica de Gibraltar i de Menorca (cedides pel primer Borbó espanyol el 1713). I en canvi, el domini francès sobre els comtats nord-catalans (cedits pel penúltim Habsburg hispànic el 1659) queda fora de qualsevol dubte.
Mapa de la península Ibèrica (1757), obra de Tomas López / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
Philippe de Pretot va ser el primer cartògraf que va dibuixar els Països Catalans (1770). La denominació no havia estat creada (ho faria, cent anys més tard, la institució valenciana Lo Rat Penat); i aquell mapa no passa de la categoria de corografia (territoris que comparteixen llengua, cultura i història). Però Pretot ―i la prestigiosa Academie des Sciences de París― posarien en evidència Felip V i el seu règim. A la corografia de Pretot no hi eren la Catalunya del Nord i l’Alguer. Però tenia el valor acadèmic i científic que no tenien les corografies espanyoles, que, repetidament, reunien sobre un mateix dibuix Catalunya, Aragó i Navarra. Com també, des de la ideologia borbònica espanyola, es considerava el català, aragonès i euskera dialectes de gent rústica, illetrada i blasfema.
Primer mapa dels Països Catalans (1770), obra de Philippe de Pretot / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya