Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord), 4 de novembre de 1926. Fa 95 anys. Un escamot de la Gendarmeria francesa assaltava la Vila Denise i detenia Francesc Macià i el seu estat major. Macià, exiliat des del cop d’estat de Primo de Rivera (1923), era a Vila Denise organitzant un petit exèrcit que s’havia d’introduir clandestinament al Principat i que havia de provocar una revolta independentista generalitzada. La revolució de Macià no va ser possible. Mentre s’ultimaven els darrers detalls, Ricciotti Garibaldi —un dels integrants del grup italià d’aquell petit exèrcit— va contactar secretament amb les autoritats militars espanyoles i les va posar al corrent del pla. Tot seguit, el ministre d’Interior espanyol va informar el seu homòleg francès que ordenaria la detenció i desarticulació de l’operació Macià.
Prats de Molló (1925) / Font: Geneanet France
D’on sortia Garibaldi?
Ricciotti Garibaldi era net de Giuseppe Garibaldi, heroi de la unificació italiana (1848-1870); i durant la seva vida no va fer res més que viure de l’estela de prestigi que havia deixat l’avi. Va emprendre diversos negocis, que va haver d’abandonar prematurament i precipitadament; i es va implicar en diverses accions militars —oficials i extraoficials— amb un resultat més que discutible. Tan sols havia aconseguit un rang de suboficial de l’exèrcit italià. Nascut a Roma el 1881, quan va entrar en contacte amb Macià ja era un home d’edat madura (45 anys), sense una estabilitat personal (era un aventurer), ni econòmica (més enllà de la caritat que, mastegant vidres, li feien els seus germans), i sense cap mena de futur. Els seus biògrafs coincideixen en que era l’ovella negra de la il·lustre família Garibaldi.
Què feia Garibaldi a França?
L’any 1926, Garibaldi malvivia exiliat a França, juntament amb els integrants de la Legió Garibaldina, un grup de voluntaris italians —en aquell moment proscrits pel govern italià— que havien combatut a les trinxeres franceses de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) en defensa dels valors republicans i democràtics. El mateix propòsit que havia impulsat la participació catalana en les mateixes trinxeres a través de l’independentista Comitè de Germanor de Voluntaris Catalans. En aquell conflicte, Itàlia i França —tot i que la primera era una monarquia i la segona una república— havien lluitat al mateix bàndol. Però el 1926, les coses havien canviat: Itàlia encara era una monarquia; però qui exercia el poder de debò era el feixista Mussolini. El mateix que passava a Espanya, a través de les figures del rei Alfons XIII i del dictador Primo de Rivera.
Francesc Macià durant el judici de París (gener, 1927) / Font: Arxiu d'ElNacional.cat
Com contacten Garibaldi i Macià?
Segons la investigació historiogràfica, Macià va contractar aquell grup de combatents exiliats italians, amb la confiança que eren gent experimentada en la lluita. I, sobretot, guiats per una honorable causa. El que no sabia Macià, i que va descobrir més tard, és que entre aquell grup hi havia, també, exiliats que procedien del perseguidíssim moviment anarquista italià que, en aquell moment, acumulava una extensa nòmina de víctimes il·lustres. Entre les més destacades, el president del govern espanyol Cánovas del Castillo (1897); l’emperadriu Elisabet d’Àustria —Sissí, pels amics— (1898); o el rei Humbert I d’Itàlia —pare i antecessor de Víctor Manuel III, col·laborador necessari de Mussolini— (1900). Amb aquells companys de viatge (un col·lectiu d’uns 60 efectius), aquella empresa aventurava un resultat totalment incert.
La sinistra carambola Garibaldi
Però el fracàs de l’operació no va ser a causa, directament, de la participació d’aquests elements. Sinó que va ser fruit d’una sinistra carambola. El net de l’heroi de la unificació italiana va resultar ser un agent captat pel règim de Mussolini per informar a Roma sobre els moviments de l’exili anarquista italià a França. En aquest punt, els seus biògrafs insisteixen en el seu passat antifeixista; i en el seu compromís personal —abastament demostrat— contra el partit i contra el règim totalitari del Duce. Però suggereixen la possibilitat que l’oferta econòmica que li va presentar el règim de Mussolini, que coneixia bé les seves misèries econòmiques, hauria resultat massa temptadora per rebutjar-la. Macià, sense saber-ho ni imaginar-ho, es va posar a casa una fura del dictador italià; que no havia de jugar cap paper en el moviment català.
Macià desprès del judici, la condemna i l'exili. Girona, 1931 / Font: Arxiu ElNacional.cat
Com va acabar Garibaldi?
Tot i el seu paper de 007 al servei de S.M. Víctor Manuel III, Garibaldi també va ser detingut i jutjat per la seva participació en l’operació Macià. Li van caure dos mesos de presó, la mateixa condemna que a Macià. Però l’extraordinari ressò internacional d’aquell procés —que va ocupar les principals portades de premsa continentals durant setmanes— el va fondre. A partir del judici de París, Francesc Macià guanyaria, definitivament, la condició de mite, que el conduiria —a pas ferm— a la restauració i a la presidència de la Generalitat (1931). En canvi, Garibaldi —abandonat i ignorat pel govern que el pagava—; guanyaria la perversa categoria de “dolent” de la pel·lícula. Mai, enlloc, ni a Itàlia, ni als cenacles de poder del règim feixista; ni tan sols entre la seva família; va ser reconegut. Va morir a Roma el 1951, en la més absoluta indigència.