Madrid, 29 de setembre de 1833. Fa 167 anys. Ferran de Borbó i de Borbó-Parma (el rei Ferran VII d’Espanya) moria a causa d’un decrèpit estat de salut provocat pels excessos comesos durant els seus 48 anys de vida: havia estat un devorador insaciable de tota mena de carns (que havia sorprès i indignat a un auster Napoleó), un bevedor compulsiu de tota mena de destil·lats alcohòlics, un fumador contumaç de cigars havans i un enemic acèrrim de qualsevol tipus d’activitat física i professional. Quan va morir, a més de la visible obesitat que patia, els principals òrgans del seu cos funcionaven de forma molt limitada. Segons els metges de l’època, Ferran VII era una desferra humana que hauria pogut morir, fins i tot, molts anys abans.

Aquest darrer detall és molt important. Les freqüents crisis de salut que patia —i que l’havien apartat del govern durant llargues temporades— no feien més que anunciar el seu final anticipat. I això desvela que Maria Cristina, la seva quarta i darrera esposa, disposaria del temps suficient per maniobrar i deixar sense efecte la llei sàlica. Ferran només havia engendrat filles (i només amb Maria Cristina) i el seu estat de salut no aventurava cap altre naixement. L’arquitectura que conduiria a la proclamació de la seva primogènita Isabel (futura Isabel II) i que encendria la Primera Guerra Carlina (1833-1840) era fàbrica de Maria Cristina, que no estava disposada a perdre el poder que emparava —i que empararia— els seus foscos i corruptes negocis particulars.

Gravat de Berga (principis del segle XIX). Font Zumalakarregi Museoa

Gravat de Berga (principis del segle XIX) / Font: Zumalakarregi Museoa

S’ha explicat —d’una forma molt resumida— que aquell conflicte va enfrontar les dues Espanyes: la conservadora, que, aterrida per l’avarícia de Maria Cristina, va buscar el recanvi en Carles, el germà petit del difunt Ferran; i la liberal, que, després d’una dècada llarga de persecució i de repressió, va fer pasqua i rams amb la reina vídua. No era el primer cop que les dues Espanyes es llançaven a l’arena del combat. Ja havia passat durant el regnat de Josep I Bonaparte (1808-1814), en la mal anomenada Guerra de la Independència. Però hi havia altres aspectes que impulsarien el conflicte carlí, que no pel fet de ser ocults tenien menys importància. Seria, precisament, a Catalunya on aquests aspectes es revelarien amb més intensitat i visibilitat. 

El paisatge social i econòmic de Catalunya era radicalment diferent del d’Espanya. Cap al 1750, en plena postguerra del conflicte successori hispànic (1715-1714), Catalunya iniciava una lenta i progressiva recuperació del seu aparell de fabricació. A partir de l’establiment de comerciants catalans als principals ports americans, la importació de matèries primeres a Catalunya i l'exportació de manufactures a les colònies hispàniques i franceses, va desenvolupar un potent aparell de fabricació (tèxtils i alcohols), que situaria el Principat al llindar de la Revolució Industrial. El 1832 (un any abans de la mort de Ferran VII) entrava en funcionament la fàbrica Bonaplata, a Barcelona, la primera de la península Ibèrica que utilitzaria el vapor com a força motriu.

Gravat de Reus (principis del segle XIX). Font Centre Municipal de la Imatge Mas Iglesias. Reus

Gravat de Reus (principis del segle XIX). / Font: Centre Municipal de la Imatge Mas Iglesias. Reus

Però aquell creixement econòmic no havia tingut una correspondència en la millora de les condicions socials. L’any 1833, Catalunya era un país marcat per unes profundes i dramàtiques desigualtats. Al camp i a la ciutat. Res havia canviat respecte, per exemple, a 1683 (un segle i mig abans), a l’inici de la primera etapa fabril de la història catalana. Excepte una cosa: la riquesa (i per tant, el poder) ja no es mesurava pel valor de producció de la terra, sinó per la capacitat de fabricació de la indústria. I això vol dir, ras i curt, que les burgesies industrials de Barcelona i de Reus havien assolit el poder econòmic del país. En canvi, els propietaris agraris de la Catalunya rural havien passat a un segon terme, perquè les fàbriques controlaven la producció i el rendiment del camp.

Això representava un formidable daltabaix en els esquemes tradicionals que havien regit la societat des de l’antiguitat més remota. Un daltabaix que alimentava i que alimentaria (en el decurs de tot el segle) la idea —amb o sense raó— que la indústria (la burgesia) era la responsable de les terribles crisis que assotaven el camp i que amenaçaven no tan sols la pervivència del sistema agrari (la vida rural), sinó que també el de totes les persones que en formaven part. De tota la piràmide social: des dels propietaris grans, mitjans i petits fins a la massa jornalera, passant pels majorals (capatassos), els mitgers i els rabassaires (arrendadors). Si a tot això hi sumem que la Catalunya de 1833 era, encara, un país bàsicament rural i agrari, el conflicte estava servit.

Gravat de Girona (principis del segle XIX). Font Cartoteca de Catalunya

Gravat de Girona (principis del segle XIX). / Font: Cartoteca de Catalunya

A Catalunya, la Primera Guerra Carlina (1833-1840) va ser un brutal i acarnissat enfrontament entre el nou model industrial que s’imposava, la cultura de la fàbrica i el poder de les elits burgeses, contra el de les velles estructures històriques i tradicionals, la cultura agrària i el poder de les oligarquies rurals. Hi ha, com a mínim, dos elements que ho corroboren i que dibuixen un conflicte català amb la participació d’actors molt diferents en relació al conflicte espanyol. El primer, i més revelador, és que a Catalunya trobem al mateix bàndol, el carlí, des del propietari agrari (l’escanyapagesos de la contrada) fins a la pràctica totalitat de la seva massa jornalera, passant pel rector de la parròquia, difusor del missatge ideològic tradicionalista. 

I el segon, i no menys important, és que aquell conflicte, a Catalunya, va ser utilitzat per dirimir velles disputes familiars, i no, precisament, pels límits de finques. Hi havia una cosa més important en joc: la disputa pel poder personal i familiar en cada poble i en cada comarca, fruit d’aquell paisatge en transformació que cobria el país. Un exemple molt il·lustratiu d’aquest element de conflicte serien els fets de Belianes (Urgell). El 19 de setembre de 1835 el capità Antoni Niubó (de Tàrrega i voluntari de l’exèrcit liberal) ordenava afusellar la totalitat d’una companyia carlina: el comandant Rosset de Belianes i 70 voluntaris. És important destacar que, prèviament als afusellaments, els carlins de Belianes s’havien rendit i que el Rosset i Niubó eren vells coneguts.

Gravat de Lleida (principis del segle XIX). Font Cartoteca de Catalunya

Gravat de Lleida (principis del segle XIX). / Font: Cartoteca de Catalunya

Però el fet que haguessin estat els carlins els qui s’havien rebel·lat contra el govern de la reina vídua i regent Maria Cristina no vol dir que fossin els únics que posaven les víctimes. L’1 de març de 1838, una companyia de voluntaris liberals de Reus, va quedar atrapada dins l’església parroquial de Vilallonga (Tarragonès). La resposta del comandant carlí Manuel Ibáñez Ubach —el Llarg de Copons— va ser ensorrar a canonades el temple. Van morir 130 voluntaris liberals que no van tenir, ni tan sols, l’oportunitat de rendir-se. En aquest punt és important destacar que el Llarg va fer l’associació simplista que els refugiats, pel fet de ser de Reus, havien de ser per força liberals i es mereixien la mort. Aquell fet donaria origen a la cita popular: “Fot-li, que és de Reus”.

En definitiva, la dicotomia tradicionalista-liberal que vol explicar el conflicte a Espanya, a Catalunya va tenir unes connotacions molt diferents a causa dels traços radicalment diferents que dibuixaven els paisatges socials català i espanyol. A Espanya no es va veure mai els jornalers agraris (que vivien en la mateixa situació de misèria —o fins i tot, més— que els catalans) al bàndol carlí. A excepció dels que s’havien allistat a canvi d’una paga. I al País Basc, les diputacions forals —governades pels carlins— van haver de recórrer a les lleves forçoses. Però és que a Espanya, i al País Basc també, l’amenaça al sistema tradicional no s’havia produït. A excepció de petits focus industrials (València, Alcoi, Màlaga, Vigo), la Revolució Industrial encara trigaria dècades a arribar. 

 

Foto principal: El general carlí Savalls i el seu estat major. / Font: L'Illustration. París

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Test 115. Osona. Fragment d'un mapa de Catalunya de 1612. Font Cartoteca de Catalunya
Test d'història Osona Marc Pons