Annual (llavors Protectorat espanyol del Marroc), 22 de juliol de 1921. Fa 100 anys. El general Fernández Silvestre, comandant general de Melilla, ordenava el replegament de la posició. Annual era una fortificació efímera que formava part d’una ofensiva en línia de 130 quilòmetres que ell mateix havia ordenat avançar sense cap informació fiable, sense cap criteri de prudència i sense cap garantia d’aprovisionament. La retirada d’Annual va ser un caos: la immensa majoria dels oficials de l’exèrcit espanyol van fugir a la desbandada, abandonant a la seva sort els soldats, els animals i l’armament. Aquella operació es va saldar amb la mort de més de 10.000 soldats de lleva espanyols i la desaparició del general Fernández Silvestre. El seu cadàver no va aparèixer mai, i no se sap si va morir en combat, si es va suïcidar o es va escapolir.
Cadàvers de soldats espanyols a Annual (gener de 1922). Passats sis mesos, els cossos encara no han estat recollits i enterrats / Font: Wikimedia Commons
D’on venia aquell conflicte?
L’anomenat Protectorat del Marroc havia estat ocupat pels espanyols dotze anys abans (1909), durant l’anomenada Guerra de Melilla, una carnisseria a mans d’oficials veterans de la Guerra de Cuba (1895-1898) carregats de ressentiment i famolencs de glòria. La gestió d’aquella campanya va ser un desastre: només al barranc del Lobo (27 de setembre de 1909) van ser emboscats i massacrats 1.500 soldats de l’exèrcit colonial, 1.000 dels quals eren reservistes catalans. L’escandalós motiu d’aquella guerra (la invasió i dominació del territori sobre el qual els negociants i polítics espanyols Álvaro de Figueroa —comte de Romanones— i Claudio López —marquès de Comillas— havien adquirit, prèviament, unes mines) i el llardós paper de l’exèrcit espanyol van provocar la Setmana Tràgica catalana, que els mateixos militars van reprimir amb més de 100 morts i quasi 500 ferits.
Com es gesta el desastre d’Annual?
El 1921, passats dotze anys, els espanyols no havien aconseguit dominar (“pacificar”, en el vocabulari dels invasors) el territori. El Protectorat era un vesper de petits estats tribals —anomenats cabiles—, dividits entre els que combatien la invasió i els que s’havien subordinat al poder colonial. En aquell context, apareixerien les dues figures més destacades d’aquell conflicte. La primera és Abd-el-Krim, líder de la revolta i amb un passat que relatava una estranya relació amb els espanyols: d’una estreta col·laboració a una brutal persecució. I la segona és el general Fernández Silvestre, un veterà d’aquella guerra que el 1915 —sis anys abans d’Annual— havia estat apartat del conflicte per la seva actitud, segons fonts oficials, “excessivament bel·licosa”; subterfugi que explica, clarament, que les seves estratègies estaven pensades amb la testosterona.
Els generals Berenguer i Fernández Silvestre, i Abd-el-Krim / Font: Wikimedia Commons
Què va passar a Annual?
El general Fernández Silvestre havia concentrat 5.000 efectius (3.000 espanyols i 2.000 nadius) a l’interior d’un campament efímer, mal emplaçat, mal proveït, mal defensat i mal comunicat. Quan es va convèncer que la seva obra era una ratera, va ordenar abandonar la posició, tot i que l’únic congost de sortida estava ocupat per l’enemic. Aquella operació es va convertir en una carnisseria amb efecte dominó: els pocs supervivents van ser perseguits per les tropes berbers fins a les altres posicions espanyoles, que en dues setmanes van ser arrasades una darrere l’altra. El paper dels oficials espanyols "cames ajudeu-me" i del mateix general Fernández Silvestre quedaria recollit en un informe demolidor, l’expedient Picasso, que no veuria la llum fins a l’any 1931, pocs mesos després de la proclamació de la II República.
Mapa del Protectorat espanyol del Marroc (1909) / Font: Institut Geogràfic Nacional
Amb una sabata i una espardenya
La premsa del moment i, posteriorment, l’expedient Picasso van fer públic que els soldats espanyols al Marroc estaven mal armats, mal vestits i mal alimentats. Armats amb fusells Mauser que ja havien fet el seu servei, pel cap baix, un quart de segle abans a la Guerra de Cuba (1895-1898). Vestits amb parracs i amb espardenyes que no els protegien ni de la canícula africana, ni dels pedregars d’aquella àrida regió. I amb l’alimentació extremadament racionada. A tot això s’hi afegia el drama de l’aigua. En aquella campanya, els oficials espanyols van ordenar crear destacaments en indrets sense aigua que s’havien de proveir amb caravanes de mules —anomenades “aguadas”— i que es van convertir en un blanc fàcil per a la resistència autòctona. Els atacs i les baixes que van patir les aguadas aventuraven el desastre d’Annual i la massacre que el seguiria.
Per què estaven mal proveïts els soldats espanyols?
També la premsa del moment i l’expedient Picasso van denunciar una trama de corrupció que s’havia lucrat amb les partides públiques destinades a l’exèrcit colonial espanyol: les partides destinades a armament, vestuari i alimentació. L’any 1931, quan el govern de la República va posar llum sobre la foscor, es va fer públic que aquesta trama estava participada per destacats personatges de la política, de l’empresa i de l’exèrcit espanyols. Precisament, el primer govern de la II República condemnaria in absentia el derrocat rei Alfons XIII —besavi de l’actual rei Felip VI— per la seva demostrada participació en aquella corruptela. I posaria el focus sobre la sospitosa actuació del ministre de Guerra durant la crisi, el conservador Luis de Marichalar y Monreal —besavi de Froilán i Victoria de Marichalar Borbón.
Horacio Echevarrieta i Abd-el-Krim / Font: Euskomedia
El desastre d’Annual i el cop d’estat
El desastre d’Annual va tenir una repercussió política devastadora. De manera immediata va provocar la caiguda del govern del conservador Allendesalazar i la formació urgent d’un gabinet de concentració dirigit pels incombustibles Maura i Cambó. Però la dalla de l’expedient Picasso, en procés d'elaboració, amenaçava de desprestigiar, definitivament, tot l’estament militar. El cop d’estat del general Primo de Rivera (15 de setembre de 1923) que posava fi a mig segle de monarquia parlamentària (1873-1923) es va perpetrar, en bona part, per silenciar la investigació d’aquell desastre. L’endemà del cop d’estat militar, l’expedient Picasso va desaparèixer. I sis mesos després (febrer 1924) el règim dictatorial paralitzava in eternum la comissió de responsabilitats i amnistiava els generals Berenguer, Navarro, Cavalcanti, Araujo, Lacanal i Tuero,
El desastre d’Annual i el règim dictatorial
La història d’Annual explica que els poders espanyols no van aprendre res de la lliçó de Cuba. El desastre d’Annual —que equivalia de dir del Protectorat del Marroc, per l’enorme repercussió d’aquella derrota— va estar causat, en bona part, per la corrupció; com havia passat a les Antilles un quart de segle abans. I com havia passat un quart de segle abans, els poders espanyols es van conjurar per enterrar l’expedient Picasso i la comissió de responsabilitats. El cop d’estat de Primo de Rivera, amb l’entusiàstic suport del rei Alfons XIII i l’eclosió de la misteriosa dupla formada per Horacio Echevarrieta —l’empresari i banquer més poderós del moment— i Indalecio Prieto —la gran promesa del socialisme espanyol de l’època— s’expliquen per la decisió dels poders espanyols d’eludir les responsabilitats personals i corporatives en aquella massacre: 13.363 morts.
Oficials espanyols presos per la resistència, que van ser rescatats amb un pagament milionari a càrrec de l'Estat / Font: Wikimedia Commons
El desastre d’Annual i Catalunya
La dupla Echevarrieta-Prieto seria, a llarg termini, una de les grans beneficiades del desastre d’Annual. Echevarrieta era un dels principals accionistes dels bancs de Bilbao, de Biscaia i de Santander. I era el padrí polític del socialista Prieto. Echevarrieta va guanyar un gran prestigi com a negociador del rescat dels oficials espanyols presoners de guerra. I quan l’expedient Picasso va veure la llum (1931), en va sortir reforçat. Amb el seu fillol polític Prieto, nomenat ministre d’Hisenda del primer govern de la República, van ordir l’ensorrament del Banc de Reus, que rivalitzava amb els bancs de Echevarrieta pel lideratge financer espanyol. Reveladorament, el Banc de Reus, puntal financer català, va ser abocat a la fallida (7 de juliol de 1931) quan el projecte de l'Estatut de Catalunya era a punt d’entrar a tramitació a les Corts republicanes.
Imatge principal: Alfons XIII i Primo de Rivera / Font: Wikimedia