La crisi que, a finals de la centúria del 1800, va esclatar entre les últimes colònies espanyoles d'ultramar i la metròpoli, guarda unes sorprenents relacions amb l'actual conflicte Catalunya-Espanya. Els arguments de constitucionalistes i d'independentistes, és a dir, de la metròpoli i de les colònies, i els tempos que van marcar el procés, des de l'autonomia de 1868 fins a la independència de 1898, revelen —amb l'obligada distància que imposa el temps— uns curiosos paral·lelismes entre els dos conflictes. En la crisi colonial de fa un segle i mig el constitucionalisme —presentat també com la defensa de la llei i de l'estat de dret— va ser l'argument espanyol per fer front a l'independentisme a Cuba, Puerto Rico i Filipines. Des de 1868 el constitucionalisme és la disfressa de gala del nacionalisme espanyol. Una disfressa de fàbrica liberal que sublima una pretesa Espanya regenerada i unitària concebuda per ocultar, a les golfes, les seves misèries i les seves realitats. 

De la primera a la darrera

Durant les primeres dècades de la centúria del 1800 van sorgir més d'una dotzena de noves repúbliques sobre el territori de l'antic imperi colonial hispànic. Aquelles independències es van forjar en la voluntat d'escapar, i mai més ben dit, del règim absolutista, despòtic i corrupte dels Borbons pretesament il·lustrats. En canvi, a les acaballes del segle, el paisatge havia variat substancialment. La metròpoli s'havia consumit en dues guerres civils mortíferes —liberals versus carlins—, que són tres si comptem la guerra napoleònica. Els Borbons havien guanyat a pols el dubtós honor de ser la dinastia més desacreditada d'Europa. Els militars posaven i deposaven governs quasi a cada canvi de lluna. La corrupció, divisa atàvica del poder, havia mutat cap a un nou i pintoresc fenomen: el caciquisme. I l'imperi espanyol d'ultramar ja no era aquell gegant amb peus de fang i cap de carbassa “donde nunca se pone el sol”.

Caricatura de l'època / Font: Biblioteca Nacional de España

Constitucionalisme-espanyolisme

L'any 1868 es va produir una revolució social a la metròpoli, que quedaria en res com sol passar a Espanya amb aquestes coses, però que seria el punt de partida del binomi constitucionalisme-espanyolisme. Els generals Prim, Serrano i Topete, pretesos liberals constitucionalistes, van ordir un cop d'estat per liquidar la monarquia. La borbònica, perquè el de Reus els va plantar un Savoia —Amadeu I— que regnaria el temps que va trigar a esbrinar que, a Espanya, la seva vida i la seva corona no valien ni un ral. La Revolució Gloriosa de 1868 —la de Prim, Serrano i Topete— es va presentar com l’enèsim projecte regeneracionista; amb la particularitat que, a diferència dels anteriors cops d'estat, tenia la pretensió d'abraçar totes les capes de la societat. En aquest punt és on constitucionalisme i espanyolitat van fer Pasqua i van fer Rams. Amb una monarquia devaluada i amb una religió qüestionada, el règim constitucional passava a ser rei i a ser Déu.

La sagrada “unidad de la patria”

El concepte “unidad de la pàtria” fins llavors reclòs dins les quatre parets dels quarters militars, seria elevat a la categoria de dogma, per compartir altar amb valors tan universals com la llibertat. Allò de la llei i de l'estat de dret seria només una conseqüència. Una curiosa simbiosi que només s'explica perquè aquella Constitució, com tantes altres, va ser redactada en un despatx militar. De militars colpistes. Allò que en castellà en diuen “meter al diablo a hacer las hostias”. Constitucions de sastreria. Militar, per descomptat. Cuba, Puerto Rico i Filipines van perdre la seva naturalesa de colònia i van guanyar la pintoresca condició de “provincias de ultramar”. Un pervers subterfugi que pretenia deslegitimar el dret a l'autodeterminació. Una nova masmorra per a les velles colònies. Amb la col·laboració inestimable de les oligarquies espanyoles, sovint enriquides amb el comerç de persones, que amenaçaven abandonar les colònies si els independentistes portaven a terme els seus plans.

Práxedes Mateo Sagasta / Font: Viquipèdia

El suflé independentista

La crisi independentista, lluny d'apagar-se, es va revifar. També el liberal Sagasta i el conservador Cánovas del Castillo —presidents del govern en la pintoresca alternança del règim constitucional espanyol— van pensar que l'independentisme era un suflé. Ni les ridícules autonomies administratives, intervingudes cada cop que el Borbó de Madrid anava al bany, ni la brutal repressió de les tropes colonials sobre la població civil, ni les amenaces de fuita de capitals que proferien banquers i latifundistes —alguns amb un passat inconfessablement obscur—, ni les crides a la pintoresca llei i a l'extravagant estat de dret que perpetuaven Cuba com la província més castigada de l'Estat espanyol van aconseguir rebaixar el suflé. Cuba s'independitzaria i Unamuno anys més tard li diria a Azorín: Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera”.

Antonio Cánovas del Castillo / Font: Viquipèdia

El desprestigi d'Espanya

Fins aquí els paral·lelismes. Aquella crisi es va convertir en guerra. En nom de la llei i de l'estat de dret, és a dir, del règim constitucional, els governants espanyols van ordenar el sacrifici de milers de vides humanes. Milers de soldats espanyols de lleva, que van morir en una guerra inútil que el general Prim havia intentat evitar trenta anys abans, quan va plantejar la venda de Cuba a canvi d'eixugar el dèficit públic espanyol. Al marge de l'incalculable cost en vides humanes, només la crisi de Cuba li va representar a l'Estat espanyol un cost de l'equivalent actual aproximat a 160.000 milions d'euros. I el desprestigi, intern i extern, més absolut del règim i de la classe política. La premsa internacional de l'època va presentar la diplomàcia espanyola com a personatges arnats i ridículs, tocats d'un patrioterisme atàvic, que el túnel del temps havia transportat de l'època en què els Tercios de Castilla van ser immortalitzats en el quadre de les llances.