Lleida, agost de 1150. Fa 869 anys. Es celebrava el matrimoni entre Ramon Berenguer IV, de 36 anys i comte independent de Barcelona, i Peronella, de 14 anys i hereva del regne independent d’Aragó. Des que el 1136 —any de naixement de Peronella— s’havien iniciat les converses que conduirien a la unió dinàstica, el rei Ramir d’Aragó —pare de la núvia— havia fet una gradual i reveladora cessió de poder a favor del seu futur gendre fins a convertir-lo en rei efectiu molt abans de les esposalles. En aquells pactes, fins i tot, es preveia que si Peronella moria abans de parir un hereu, Ramon Berenguer —tot i no tenir cap relació de parentesc amb Ramir— es convertiria en el nou rei aragonès.
La corretja transmissora
El 1157 (set anys després de les esposalles) moria Ramir; i Peronella, comtessa consort del comtat independent de Barcelona molt abans que reina d’Aragó (l’ordre cronològic és molt important), es convertia en la corretja transmissora d’un títol a la pràctica subordinat al poder comtal barceloní. Tot i que Ramir i Peronella van transmetre un títol que, per poderoses raons i no per voluntat pròpia, mai van exercir, alguns insisteixen en el dibuix d’una Catalunya subordinada a l'Aragó a través de la figura dels reis medievals. Llavors, Catalunya va ser una entitat menor dins els dominis dels reis aragonesos? O a l’inrevés?
Mapa d'Europa al voltant de l'any 1000 / Font: Wikimedia Commons
Una nissaga de fàbrica casolana
En aquest punt és important aclarir l’origen de la nissaga reial aragonesa. Sobretot com esdevenen reis. Perquè això ens explica el dibuix d’aquell joc d’equilibris, i ens explica el curiosíssim resultat d’aquelles negociacions. Ramir no era tan sols el rei imposat per les oligarquies aragoneses contra la voluntat testamentària del seu difunt germà (que havia llegat el regne a les ordes religioses). Era també —en aquell moment— el darrer i desesperat testimoni d’una nissaga de reis de fabricació casolana, clarament contraposada als Bel·lònides catalans, que es presentaven com una branca menor de l’extinta —però, encara, prestigiosa— nissaga imperial carolíngia.
De Ramir a Ramir
Ni “casamiento en casa”, ni punyetes. Aquesta jerarquia de pedigrís, que a nosaltres ens pot resultar ridícula, en aquella època (centuria del 1100) tenia una gran importància. Efectivament, el primer rei d’Aragó va ser el besavi de Ramir II, que també s’anomenava Ramir. Aquell Ramir I (1006-1063), era fill natural Sanç Garcés —rei de Pamplona i de Lleó, i comte de Castella i d’Aragó—, i d’una minyona de palau, anomenada Sança d'Aybar. A la mort de Sanç (1035), Ramir va rebre en herència l’honor (la propietat), però no la potestas (el poder) d’un petit territori al voltant de Jaca, coincident amb el que, dos segles abans, havia estat l’efímer comtat carolingi d’Aragó (809-925).
El Ramir independentista
Quan Ramir, el primer, va prendre possessió de la seva herència, es faria intitular “Ramirinius, regis filio Sancius” (Ramir, fill del rei Sanç). Però aquella proclama no era una ingènua cortesia d’agraïment, sinó que contenia una sèrie d’elements que anticipaven els esdeveniments posteriors. Poc després, la documentació de l’època ja es refereix a la seva figura com “Ramirinius, arragonensis rex” (Ramir, rei dels aragonesos), que posa clarament de manifest la voluntat de desafiar el seu germanastre García V —rei de Pamplona i comte d’Aragó—. Una maniobra clarament independentista que dona resposta a la pregunta: Com va ser que un potentis (latinfundista) es va convertir en rex (rei)?
Un vestit a mida
Colpista o independentista, Ramir —el primer— va consolidar el seu poder, amb la inestimable col·laboració de les mateixes oligarquies que, un segle abans (925), s’havien girat de cul als francs i s’havien llançat als braços dels navarresos. Passat un segle la llavor secessionista ja s’havia transformat en una tija a punt d’esclatar: la versió aragonesa i medieval de l’“Ara és l’hora”; i Ramir —el primer— (que enlloc consta que fos oficialment coronat) es faria un vestit a mida: reuniria la tradició navarresa (que nomenava “rex” els fills del rei que exercien funcions delegades als confins del regne) i l’ambició personal, i es convertiria, de facto, en el primer monarca aragonès de la història.
Representació moderna de Ramon Berenguer IV i Peronella, obra de Filipo Ariosto (segle XVI) / Font: Wikimedia Commons
Borrell i Ramiro
Els negociadors catalans, molt probablement, devien considerar el fet que Borrell II de Barcelona també s’havia convertit en un “rei sense corona” —en un sobirà independent de facto— quan s’havia negat a renovar el pacte de vassallatge amb la monarquia franca (985). Amb la particularitat que Borrell s’havia anticipat mig segle a Ramir —el primer—. Això també, en aquell món de piques, destrals i malles tenia la seva importància. I també, molt probablement, devien considerar el fet que Sanç Ramires, fill i hereu de Ramir, viatgés a Roma (1068) cercant la protecció pontifícia que havia de consolidar la seva independència; com ho havia fet Borrell de Barcelona vuitanta anys abans.
Mapa de la unió dinàstica catalanoaragonesa / Font: Enciclopèdia
“Un reino es más que un condado”
Ara bé, el curs i el resultat d’aquelles negociacions —les que van conduir a la unió dinàstica (1150)— revelen que la corona reial de Ramir no tenia més pes que la dignitat comtal de Ramon Berenguer que, d’altra banda, ostentava la condició d’home principal dels comtats catalans en l’òrbita política de Barcelona. Tot indica que era a l’inrevés de com ho expliquen els qui simplifiquen el cas a la categoria freaky de “un reino es más que un condado”. La balança, provadament, es va inclinar cap a la banda de Barcelona per molts motius. El principal, perquè Barcelona havia assolit una posició política en el tauler continental que Aragó (per molta corona que lluïssin els seus reis) no tenia.
Catalunya i Aragó, simples províncies de l’Espanya castellana
La prova definitiva és el retrat d’Aragó en aquelles negociacions: Saragossa estava ocupada pels castellans i Jaca pels navarresos; i la família reial aragonesa estava refugiada a casa de Ramon Berenguer. El comte independent de Barcelona, amb una intensa tasca militar i diplomàtica, va salvar l’existència del regne aragonès. I va projectar la seva independència respecte a Catalunya i a la resta dels estats que, posteriorment, formarien l’edifici polític catalanoaragonès, durant 564 anys. Fins que el 1714, el primer Borbó hispànic el va liquidar “por justo derecho de conquista”, i va reduir el Principat de Catalunya i el regne d’Aragó a la categoria de simples províncies de l’Espanya castellana.