Aquisgrà (llavors capital del regne carolingi de França), 22 de maig de 987. Fa 1.034 anys. Lluís V de França, catorzè i darrer monarca carolingi, moria prematurament catorze mesos després de la seva coronació. La mort de Lluís va ser, també, la fi dels reis carolingis ―que havien governat el regne dels francs durant dos segles i mig― i l’inici dels reis Capet ―una branca menor de la família de Carlemany que, tot seguit, governaria França durant tres segles i mig―. La fi dels carolingis al tron de França seria una de les causes, probablement la principal, que explicaria la negativa dels comtes Bel·lònides de l’extrem sud del regne francès ―que també eren una branca menor de la família de Carlemany― a renovar el pacte de vassallatge amb el nou rei.

Representació dels comtes Ermengol III d'Urgell i Ramon Berenguer I de Barcelona / Font: 'Liber feodorum Ceretaniae'. Arxiu de la Corona d'Aragó

Aquell procés de sobtada desvinculació, que els catalans contemporàniament anomenem “la primera independència”, va estar liderat pel comtat carolingi de Barcelona; però ―i això és molt important― va ser articulat no tan sols pels barcelonins, sinó per la totalitat dels comtats de la meitat sud de la Marca de Gòtia, és a dir, del territori que, un segle i escaig més tard, ja seria documentat com a Catalunya. Aquell procés va donar com a resultat l’aparició d’un trencaclosques de petits comtats independents governats per les seves respectives nissagues comtals, vinculats entre si per diversos lligams (situació geogràfica, amenaces comunes), però, especialment, pels llaços familiars dels governants: tots eren Bel·lònides.

Aquesta característica ―els estrets llaços familiars que unien els setials comtals de la meitat sud de la Marca de Gòtia― no era fruit de la casualitat, sinó d’una encertada política matrimonial iniciada un segle abans (a finals de la centúria del 800), pel comte carolingi Guifré el Pilós que, a més, havia estat el primer d’aquell llunyà sud del regne francès que havia transmès el càrrec per herència. A les portes de l’any 1000, la transmissió hereditària i les polítiques matrimonials havien donat com a resultat el protagonisme incontestable d’una família extensa ―els Bel·lònides― asseguts als setials de la majoria d’aquells comtats que, per primer cop en la història, iniciaven un camí totalment al marge del poder central francès.

Mapa dels comtats de la Marca de Gòtia (segle IX)

No obstant això, aquells comtes escampats pel territori sempre van reconèixer la primacia dels seus parents de Barcelona. Abans de la independència i després de la independència, els comtes de Barcelona sempre van ser considerats com una mena de germà gran, o de parent important, per la resta de comtes catalans. Des de l’època de Guifré (finals del segle IX), el càrrec comtal barceloní portava implícit aquest reconeixement i el compromís d’exercir aquest lideratge. Una situació que es mantindria durant segles, perquè Barcelona no va iniciar la unificació política de Catalunya fins a la segona meitat del segle XI (incorporació de la Cerdanya i del Conflent, 1058) i no el va culminar fins a finals del segle XV (incorporació d’Urgell, 1413, i de Pallars, 1491).

Això, en cap cas, vol dir que la nació catalana sigui de fàbrica moderna. Les fonts documentals proven que, pel cap baix, des del 1114, els habitants d’aquell trencaclosques de petits comtats independents situats a banda i banda dels Pirineus són, arreu d’Europa, anomenats “catalans”. Un mateix origen, una mateixa llengua, una mateixa nissaga de governants escampada per diversos setials els presentava a ulls dels europeus de l’època com una mateixa nació. Però sí que explica l’aparició de l’expressió Principat per definir aquell singular edifici polític i de la figura de príncep per referir-se al sobirà que tenia reconeguda la categoria i la funció de lideratge d’aquell singular edifici polític.

Representació del comte Guifré el Pilós / Font: Rotlle de Poblet

En aquest punt és important destacar que, en aquell context, la figura del príncep no tenia el mateix significat que se li donaria posteriorment, i que és el que ens ha arribat fins a la contemporaneïtat: el fill i hereu del rei. En aquella Europa que entrava a l’any 1000 ―i, per tant, en aquella Catalunya primigènia―, el príncep era una figura política que significava "home principal" i que es traduïa com “el primer entre tots”. És a dir, un governant elegit (per rang familiar, per conveniència política) per altres governants del mateix nivell, per exercir un lideratge que no tenia tant un component d’autoritat ―si més no, reconeguda―, com una responsabilitat de coordinació; en definitiva, de negociar, pactar i posar d’acord “els parents menuts”.

El príncep o home principal no era una invenció catalana. Era una figura d’origen romà, instituïda pel Senat per reconèixer l’ascendent d’un personatge elegit per exercir la direcció de l’estat mantenint l’arquitectura del règim republicà. Per aquest motiu, s’ha dit que la Catalunya medieval i moderna (987-1714) sempre va ser una república coronada. Sigui com sigui, el que és significativament i reveladorament cert i provat és que Borrell, el primer comte independent de Barcelona, ja es va intitular príncep (987). I que Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona i primer governant de la nostra història que és documentat com a català (1114), és, també, el primer que és reconegut a tot arreu com a home principal del Principat de Catalunya.

 

Imatge principal: Primer mapa modern del Principat de Catalunya (1608), obra del cartògraf neerlandès Jan Vriens / Font: Cartoteca de Catalunya