Ceret (comtat del Rosselló), 7 de setembre de 1640. Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, representants de la Generalitat de Catalunya, i Armand du Plessis-Besançon, representant de la monarquia francesa, signaven una aliança política i militar. Havien passat tres mesos del Corpus de Sang, inici de la fase decisiva de la Revolució dels Segadors. En aquell tractat, que podríem anomenar el “pacte dels nebots” (Vilaplana era nebot de Pau Claris ―president de la Generalitat― i Du Plessis era nebot del cardenal Richelieu ―ministre plenipotenciari de la monarquia francesa―), els representants catalans exercien, per primer cop en aquella alba de la història moderna, la decisió de Catalunya. Ni en la negociació matrimonial dels Reis Catòlics (1468), que va conduir a la creació de l’edifici polític hispànic; ni, encara menys, en el Tractat d’Utrecht (1713), punt d’inici d’Espanya com a realitat política (amb Catalunya, però sense Gibraltar); no va comptar mai la decisió catalana. Si més no, la dels seus representants polítics.

Mapa de Catalunya (1642). Font Cartoteca de Catalunya

Mapa de Catalunya (1642) / Font: Cartoteca de Catalunya

Per entendre el Tractat de Ceret ens cal recular tres mesos. El 7 de juny de 1640, anomenat el Corpus de Sang, la revolució popular catalana assolia el seu punt culminant. Al marge de l’èpica que envolta el fet, hi ha un sòrdid episodi que explica Ceret: l’assassinat del virrei hispànic Santa Coloma, que ni era tan bo com el fa la historiografia nacionalista espanyola, ni era tan dolent com el pinta la historiografia romàntica catalana. El Dietari de la Generalitat detalla que Santa Coloma va ser evacuat de Barcelona en el zenit de la revolta. Però no per la soldadesca hispànica, sinó pels consellers de la ciutat oportunament armats. I que el van portar fins a la platja de Montjuïc, just davant d’on estava ancorada la galera reial que l’havia de portar a Castella. I afegeix que de la galera reial va botar una barqueta amb soldats armats ―hispànics, per descomptat― en direcció a la platja per recollir l’il·lustre hoste. Segons el Dietari, el virrei va quedar sol a la platja, a petició pròpia, i al cap de les hores el seu cadàver va aparèixer no massa lluny.

També el Dietari relata que, tot seguit, el president Claris va ordenar una investigació i que es van oferir 6.000 lliures de recompensa (l’equivalent actual a un milió d’euros) a “qui descubriran y posaran en mà de la justícia los delinqüents”. Però en cap cas no es revela ni tan sols s’apunta l’autoria del crim. El que sí que queda clar és que Santa Coloma passava ―involuntàriament, per descomptat― a jugar el paper d’un “cadàver sobre la taula”: el pretext indispensable per elevar una revolta popular a la categoria de conflicte politicomilitar. Encara cinc dies després la Generalitat s’adreçava al rei Felip IV sol·licitant “imbiar persona de la auctoridad, capacidad y talento que vuestra magestad sea servido en lugar del conde de Santa Coloma”. Però el mal ja estava fet. El mateix Dietari revela que Santa Coloma, pocs dies abans de ser assassinat, havia signat una carta adreçada a Felip IV proposant l’excarceració dels presos polítics (els representants polítics que simpatitzaven amb la revolució), amb el propòsit de calmar els ànims.

Felip IV i Olivares. Font Viquipedia

Felip IV i Olivares / Font: Viquipèdia

La resposta política d’Olivares, el ministre plenipotenciari de Felip IV, és inequívoca: va nomenar virrei Enric d’Aragó, duc de Cardona; un home vell i malalt, amb un nefast currículum, i casat amb l’oligarca castellana Catalina Fernández de Córdoba: una fenomen que mai va saber si era a Barcelona o a la Lima colonial dels criollos i dels cholos. En definitiva, llenya seca per apagar el foc. El 19 de juny, Cardona jurava el càrrec, i el 22 de juliol (trenta-tres dies després) se n'anava a fer companyia a Santa Coloma. Havia mort a Perpinyà, mentre examinava la devastació de la ciutat a mans de l’exèrcit hispànic i, reveladorament, després d’haver cessat els comandants dels Tercios Rena i Moles. La Generalitat, per la seva banda, l’acomiadava amb un asèptic “Déu, Nostre Senyor, estat servit aportar-se’n a la sua sancta glòria la ànima del duch de Cardona (...) lochtinent de sa magestat en aquesta provincia (...) la qual nova causà molt gran desconsuelo (...) per lo que se esperava de sa excel·lència la pau y quietud d’ella”.

La mort de Cardona seria el segon quart de volta i la que precipitaria el nou escenari polític. Durant aquelles sis setmanes que separen la defunció del virrei fugaç i l’acord de Ceret, passen un seguit de coses que apunten clarament la direcció dels esdeveniments. El 2 d’agost, Felip IV nomenava, transitòriament, nou virrei el castellà Gil de Manrique, bisbe de Barcelona, catalanoparlant i defensor del règim foral català. El temps necessari perquè Pedro Fajardo de Zúñiga, que era a Cartagena amb 22.000 Tercios disposats a massacrar una revolta independentista a Nàpols (la versió barroca del “a por ellos, oé!”), canviés de rumb però no de propòsit. I el 26 d’agost, a Perpinyà, Juan de Garay ―comandant militar hispànic i trist relleu de Rena i Moles― empresonava ―sense càrrecs― dues destacades personalitats locals: els cònsols (regidors) Sentmenat i Am. La informació, reveladorament, arribava a la Generalitat des de la vila de Ceret. I tot seguit, el president Claris i el virrei Manrique exigien la seva immediata excarceració.

Lluis XIII de França i el cardenal Richelieu. Font National Gallery (Londres) i King's Gallery (Kensington Palace. Londres)

Lluís XIII de França i el cardenal Richelieu / Font: National Gallery (Londres) i King's Gallery (Kensington Palace. Londres)

Tots aquests moviments posen de relleu que, des de la mort del virrei fugaç, les dues parts havien activat les seves respectives ―i oposades― estratègies. Seria, precisament, la resposta a la protesta pels empresonaments de Perpinyà el que desemmascararia el veritable propòsit hispànic. Felip IV contestava amb una declaració de guerra, que titulava “Las cargas que su magestat haze al principado de Cathalunya” i, pretesament ofès, la detallava en un rosari de falses o mig falses imputacions: “1. Haver invadido las reales banderas de su magestat. 2. Haver sacado al deputado (Tamarit) y demás presos de las cárceles. 3. Haver quemado a Montredón (algutzil reial) sin confessión. 4. Haver muerto el doctor Berart (jutge reial). 5. Haver muerto el virrey (Santa Coloma) 6. Haver perseguido todos los ministros reales y no haver hombre que por parte del rey ose mostrar la cara. 7. Tener impedida la justicia, que no se puede hazer nada. 8. Fortificarse sin licencia ni saber contra quien sino que sea contra su rey”.

Pau Claris (president de la Generalitat) i Josep de Margarit (governador general de França a Catalunya). Font El Nacional i Bibliothèque Nationale de France

Pau Claris (president de la Generalitat) i Josep de Margarit (governador general de França a Catalunya). Font: Bibliothèque Nationale de France

Naturalment, totes aquestes “cargas que su magestat haze al principado”, no s’havien produït exclusivament a Perpinyà. Al contrari. De fet, Perpinyà ―per posar un sol exemple― va quantificar en quatre milions de lliures (l’equivalent actual a set-cents milions d’euros) la devastació hispànica de la ciutat. Ni una mala plaga hauria fet tants estralls. I en el cas de l’assassinat del virrei Santa Coloma, Felip IV era tan sospitós com qualsevol altre.  Aquelles “cargas” eren la munició destinada a fulminar no tan sols les classes dirigents catalanes, sinó també el conjunt de la societat catalana. Les que justificaven un projecte bèl·lic amb vocació d’escarment monumental i definitiu. Amb aquests elements, resulta fàcil entendre que el president Claris accelerés les negociacions amb França. El 10 de setembre, signat l’acord de Ceret, el Dietari consignava “considerant la necessitat que·s representa hi ha de acudir a la ciutat de Tortosa per lo perill que·y ha de ser invadida”. L’amenaça d’invasió no era altra que Fajardo i la versió barroca del “a por ellos, oé!“.

Mapa de França organitzat per Parlaments (1660). Font Bibliothèque Nationale de France

Mapa de França organitzat per Parlaments (1660). Font Bibliothèque Nationale de France

A propòsit de l’aliança catalano-francesa, en successives consignacions el Dietari fa referència a l’origen carolingi de Catalunya. I sovint s’esmenten els pares fundacionals de la pàtria catalana: els primers comtes. Però això no deixa de ser retòrica èpica. Certa, però èpica. En aquell context s’explica que Catalunya girés la mirada cap als seus orígens històrics en un moment que, es presumia i es confirmaria, cabdal per al seu futur. Va ser la monarquia hispànica la que va provocar Ceret. Cinc anys (1635-1640) d’ocupació militar hispànica, que havien desfermat una tràgica onada de lleves forçoses, robatoris, saquejos, incendis, desnonaments, violacions, mutilacions i assassinats que sempre quedarien impunes. Va ser la justícia hispànica i va ser l’amenaça de destrucció definitiva de l’edifici polític i de l’aparell econòmic de Catalunya (1640), en forma de guerra total, les que conduirien a l’aliança catalano-francesa. I va ser en aquell context que Catalunya, si més no els seus representants polítics, decidiria que abans francesa que espanyola.