Tarragona, 17 de maig de 1321. Fa 701 anys. Després d’un llarg viatge per la Mediterrània —i se suposa, també, que d’una intensa recerca i negociació—; el Braç Incorrupte de Santa Tecla, entrava a la ciutat. Les fonts documentals revelen que, amb l’arribada de la relíquia, Tarragona es va lliurar a unes celebracions religioses i civils apoteòsiques. Per fi, la capital eclesiàstica de Catalunya i de la Corona catalanoaragonesa (Tarragona era seu metropolitana i primada) disposava d’una relíquia al nivell del seu protagonisme. El Braç Incorrupte de Santa Tecla es convertiria, no tan sols, en la principal relíquia de l’arxidiòcesi tarraconense, sinó també en un element que havia de prestigiar la seu tarragonina en la cursa que mantenia amb les seus saragossana i valenciana per conservar el seu lideratge en el context eclesiàstic catalanoaragonès.
Qui era Santa Tecla?
Tecla era un personatge del martirologi (la nòmina de sants i de santes) que, segons els textos cristians, havia nascut i viscut a la província romana de Capadòcia (actual Turquia) durant el segle III. Segons aquestes mateixes fonts, era filla d’una família benestant que la va prometre a un magnat del territori. Però, en el moment que s’havia de celebrar el casori, es va rebel·lar i va fugir. I després d’una intensa recerca va ser localitzada i severament amenaçada. Però, tot i això, va preferir morir abans que renunciar a la seva fe, i perdre honor i conviccions entremig dels llençols d’un adorador d’August, dels Genius, de Júpiter, de Juno i de Minerva (els déus principals de la religió oficial de l’Imperi). Tecla era, en el martirologi cristià medieval, santa i màrtir, en la mesura que ho eren els màrtirs tarragonins (i coetanis) Fructuós, Eulogi i Auguri.
Gravat de Tarragona (1563). Font: Wikimedia Commons
Per què una relíquia de Santa Tecla?
Santa Tecla havia estat proclamada patrona de la ciutat i Camp de Tarragona l’any 1117, coincidint amb la recuperació de la ciutat —pels exèrcits de Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona—; i de la restauració de la seu arxidiocesana tarraconense —representada per l’arquebisbe Oleguer—. Per tant, passats dos segles llargs, tenia molt sentit que les autoritats eclesiàstiques i civils de Tarragona, esmercessin tots els seus esforços a aconseguir una relíquia de la santa patrona. Ara bé, les mateixes fonts apunten clarament que aquella iniciativa va sorgir directament del poder (de l’eclesiàstic i del civil) i que aquella empresa no obeïa a cap mena de reivindicació popular. Per tant, queda, també, ben clar que l’obtenció de la relíquia tenia un propòsit que anava més enllà de la idea de reforçar la devoció local per la santa.
Què va costar la relíquia del Braç Incorrupte?
Segons les dades que figuren a l’Arxiu Diocesà de Tarragona, el comte-rei Jaume II va comissionar un grup de mercaders-armadors catalans i mallorquins per a l’obtenció de la relíquia (1320). Cal suposar, perquè no es diu explícitament, que ja es tenia coneixement de l’existència d’aquella extremitat momificada i, fins i tot, de l’indret on podia ser adquirida. Aquella expedició mercant es va dirigir a Antioquia (al sud de l’actual Turquia); que en aquell moment ja no era la capital croada del segle anterior, sinó un petit port musulmà. Segons les mateixes fonts, l’Arquebisbat i el Consell Municipal de Tarragona van pagar per la relíquia un tron d’or, dos-cents cavalls andalusins i quatre-cents formatges mallorquins. Tampoc es diu enlloc si va ser, literalment, un bescanvi; o el preu que es va pagar era l’equivalent a aquesta càrrega.
Representació d'una coca mercant catalana (segle XV). Font: Museu Marítim de Barcelona
Relíquies certificades
Aquella operació també revela que Tarragona —com altres ciutats de l’orbis cristià del moment— havia ingressat plenament en la cursa per disposar d’una relíquia. En el nostre pensament científic modern podem discutir l’autenticitat d’aquelles relíquies. Sobretot quan ens referim al membre amputat i momificat d’una persona morta mil anys abans; amb totes les dificultats que això podia representar per identificar i assegurar amb certesa que aquella tomba i aquelles despulles eren, realment, de qui es deia que eren. Però en aquella època (segle XIV); un petit tros de fusta; una vèrtebra; un calze o, com és el cas, una extremitat momificada; quan es deia que eren de qui eren; no es posaven en qüestió. Les jerarquies eclesiàstiques havien creat un sistema infal·lible de certificacions, que les convertia en inqüestionables objectes de culte.
El negoci de les relíquies
Un altre detall que sorprèn és el preu que la ciutat i diòcesi de Tarragona van pagar per la relíquia. Una veritable fortuna que revela que la localització, certificació, compra i trasllat de relíquies seria una de les activitats més lucratives de l’època. Les investigacions historiogràfiques relacionades amb els regnes cristians medievals de la Mediterrània oriental, tutelats pels ordes religiosos-militars, ja esmenten aquest comerç. Però, curiosament, la caiguda d’aquells territoris en mans de les potències musulmanes de la regió (1291-1307); no tan sols no limitaria aquell negoci, sinó que l’estimularia. Els cavallers del Temple, de l’Hospital o del Sant Sepulcre que, fins a principis del segle XIV havien monopolitzat aquesta activitat, deixarien pas a ambiciosos mercaders civils que compensaven els enormes riscos amb grans beneficis.
Atles català d'Abraham Cresques (1375). Font: Bibliotheque Nationale de France
Una qüestió d’economia
L’amortització de la inversió que requeria l’adquisició d’una relíquia no es posava en qüestió. En una societat de pensament espiritual (com era la societat europea medieval); un sant sudari, un sant calze, un tros de la vera creu, una tomba santa o un braç incorrupte tenien una força d’atracció extraordinària. El pelegrinatge a qualsevol temple que acollís una relíquia, era un corrent humà que generava una important activitat econòmica. En el camí i en el destí. Per a l’estament eclesiàstic i per a l’estament civil. Seria, si ho volem dir així, una forma molt primigènia de l’actual activitat turística. Per tant, no ha d’estranyar que, davant la possibilitat d’obtenir el braç incorrupte de la santa patrona, la ciutat i la diòcesi de Tarragona no escatimessin esforços. Era, també, una qüestió d’economia.