Madrid, 27 de maig de 1935. 10.15 hores. Plaça de París. Tribunal Suprem. Arriba l’autocar de la Direcció General de Seguretat que transporta els presos polítics catalans des de la presó Celular a la sala del Tribunal. La premsa de l’època detalla que la plaça de París i els carrers dels voltants estan, literalment, ocupats per efectius del Cos de Seguretat i Assalt; i la seu del tribunal ho està per efectius de la Guàrdia Civil. De l’autocar penitenciari baixen el president Lluís Companys i els consellers Pere Mestres, Joan Lluhí, Joan Comorera, Martí Esteve, Ventura Gassol i Martí Barrera. També, segons la premsa, els presos polítics catalans arriben custodiats per agents del Cos d'Investigació i Vigilància, comandats pel comissari Enrique Sánchez García.  

Part posterior del Tribunal Suprem. Anys 30. Font Wikimedia

Part posterior del Tribunal Suprem (anys 30) / Font: Wikimedia

L’arribada dels presos polítics

Segons la premsa de l’època, a les portes del Tribunal ―des de primera hora del matí― es van concentrar unes dues-centes cinquanta persones, que eren la suma dels familiars dels presos, premsa destacada i públic. Una xifra que, si bé no era menyspreable, tampoc justificava aquell desplegament policial; i sí que, en canvi, evidenciava la rellevància política d’aquell procés: es jutjava el legítim Govern de Catalunya pels fets del Sis d’Octubre (1934). La premsa relataria: “[Els presos polítics] Entraron en el edificio (...)  por la puerta del Juzgado de guardia, subiendo al piso del Tribunal Supremo por la escalera de la Audiéncia Territorial. Los flanqueaban agentes de Vigilancia y fueron directamente al despacho del vicesecretario del Tribunal Supremo. El comisario Sánchez García hizo entrega de los procesados al capitán de la Guardia Civil Sánchez Cano”.

Qui és qui: la Guàrdia d’Assalt i el general Muñoz Grandes

Els efectius del Cos de Seguretat i Assalt, mentre va durar el judici, van ser els responsables de la vigilància de l’exterior de la seu del Tribunal i de les places i carrers dels voltants. La popularment coneguda Guàrdia d’Assalt era un cos de policia estatal creat el 1932 pel ministre de governació de la República, l’exmonàrquic i conservador Miguel Maura Gamazo (fill de l’ultracatòlic Antonio Maura) “para hacer frente a las alteraciones del orden en las ciudades (...) dejando a la Guardia Civil la custodia del campo, su auténtica misión”. En el moment del judici contra el govern de Catalunya, el seu comandant era el general Muñoz Grandes (ho era des de la creació del cos). Més tard, Muñoz Grandes tindria un paper destacadíssim en la rebel·lió militar contra la República (1936), en la División Azul (1941) i en l’aparell de govern franquista (1951-1970).

Sala de Tribunal. El president i els consellers a la banqueta dels acusats. Maig 1935. Font Arxiu Nacional de Catalunya

Sala del Tribunal Suprem, el president i els consellers a la banqueta dels acusats (maig 1935) / Font: Arxiu Nacional de Catalunya

Qui és qui: la Guàrdia Civil i el ministre Portela Valladares

Quan es va iniciar el judici (27 de maig de 1935), al ministre de Governació de la República, el ―només teòricament― independent Manuel Portela Valladares, o bé li va semblar que el Tribunal Suprem era un cortijo o, simplement, li va semblar que la idea de Maura era una poca-soltada, perquè la custòdia dels presos polítics catalans, a partir del moment que posaven els peus a la seu del Tribunal, la va encomanar a la Guàrdia Civil. La trajectòria de Portela Valladares, ministre de Governació de la República des del 3 d’abril de 1935 (dos mesos i escaig abans de l’inici del judici) és la que explica millor la incontestable naturalesa política d’aquell judici. Reveladorament, des dels fets del Sis d’Octubre i la intervenció de la Generalitat (1934), havia estat governador general de Catalunya i màxim responsable de la repressió desfermada pel govern de la República.

Valladares, Muñoz Grandes i Mola. Font Viquipedia

Valladares, Muñoz Grandes i el general Mola / Font: Wikimedia

Qui és qui: el Cos de Vigilància i el general Mola

En canvi, els responsables del transport diari dels presos polítics catalans de la presó al tribunal i a l’inrevés, de la plaça de la Moncloa a la plaça de París, eren els efectius del Cos d'Investigació i Vigilància. També havien estat els responsables del trasllat des del vaixell-presó Uruguay (atracat al port de Barcelona) a la presó Celular de Madrid, el 7 de gener de 1935, en un “autocar sin placas de matrícula”. El Cos d'Investigació i Vigilància era el resultat d’una profunda reforma en la darrera fase del règim dictatorial (1923-1930). El seu creador havia estat el general Mola que, com Muñoz Grandes, adquiriria un paper molt rellevant en el cop d’estat militar de 1936 contra la República. Durant el conflicte civil, la majoria dels seus efectius, reveladorament, se sumarien al bàndol rebel i el règim franquista el reconvertiria en l’actual Cos Nacional de Policia.

Qui és qui: el jutge Gasset, el fiscal Gallardo i el cop d’estat militar de 1936

En aquella primera sessió, la premsa revela que els presos polítics catalans van ser a l’interior de la seu del tribunal, presumiblement al despatx del vicesecretari, fins a les 11 del matí. També la premsa relata que a aquella hora van fer acte de presència a la sala del judici el president del tribunal Fernando Gasset Lacasaña, el fiscal Lorenzo Gallardo González i els vint-i-un vocals designats. Més endavant, Gasset i Gallardo (jutge i fiscal) escriurien una de les pàgines més rocambolesques d’aquella etapa històrica. Tretze mesos després d’haver dictat sentència condemnatòria, i coincidint amb l’esclat de la Guerra Civil (juliol de 1936), s’exiliarien oportunament i, oportunament també, retornarien un any després ―en ple conflicte armat― per sumar-se entusiàsticament al bàndol franquista. En aquell curiós viratge, Gasset proclamaria que els “rojos” l’havien espoliat.

Gasset i Gallardo. Font Ajuntament de Castelló i Wikipčdia

Fernando Gasset Lacasaña i Lorenzo Gallardo González / Font: Ajuntament de Castelló i Wikimedia

Els familiars dels presos polítics

Fins a les 11.20 no es va iniciar aquella primera sessió. Segons la premsa, les autoritats judicials no van contemplar cap mena de mesura de consideració humana cap a les famílies dels presos, que es van haver d’organitzar per a poder accedir a la sala. La premsa relata: “En la puerta de la calle del Marqués de la Ensenada se formó, a las siete de la mañana, una 'cola' de personas que deseaban asistir a la vista. Los quince primeros puestos de la misma fueron ocupados por personas que habían destacado los familiares de los ex consejeros encausados, con el propósito de que, al aproximarse la hora del juicio, les cediesen los puestos. Dichos familiares y algunas personalidades catalanas llegaron juntas poco después de las diez de la mañana. Entonces, el primer puesto de la 'cola' pasó a ocuparlo el ex alcalde de Barcelona don Carlos Pi y Suñer”.

Prisión Celular de Madrid. Anys 30. Font Blog Urbancidades

Presó Celular de Madrid (anys 30) / Font: Blog Urbancidades

La geografia de la sala del tribunal

A l’interior de la sala quedaria definitivament traçada la geografia del judici: “En presidencia, con el señor Gasset, se sientan los señores Traviesa, Álvarez, Taltabull, Silió y Alcón. Los letrados defensores son: don Ángel Ossorio y Gallardo, que defiende al señor Companys; don Luis Jiménez de Asúa (...) a los señores Lluhí y Comorera; don Mariano Ruiz Funes, (...) de los señores Esteve y Gassol, y don Augusto Barcia, (...) de los señores Barrera y Mestre. Todos ellos se colocan en los estrados de la izquierda de la presidencia, y el fiscal general (...) don Lorenzo Gallardo, a la derecha. Aparecen los procesados. El primero (...) es don Luis Companys. Ocupan en estrados dos bancos. En el primero (...) los señores Companys, Lluhí, Esteve y Gassol, y en otro, los señores Comorera, Barrera y Mestres. Una pareja de la Guardia Civil toma asiento en los márgenes de ambos bancos”. Arrencava el judici polític a Catalunya, que se sentenciaria en 10 dies.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat