Aquesta setmana ha fet 85 anys que el Parlament de Catalunya proclamava Francesc Macià i Llussà 122è president de la Generalitat. Era el 14 de desembre de 1932. Aquella proclamació tenia unes connotacions especials que la convertirien en una fita en la història contemporània de Catalunya. El Parlament que va votar la investidura del president era el primer que, com a tal, havia estat elegit democràticament per sufragi popular. El president investit era el primer que era elegit pels representants electes, com a tals, del Parlament de Catalunya. Macià, fundador i líder del partit republicà i independentista Estat Català —motor de la coalició Esquerra Republicana— es convertia en el primer president republicà i independentista de la Generalitat contemporània; i la cambra de representants sorgida de les eleccions catalanes del 20 de novembre de 1932 —amb majoria d'Esquerra Republicana— es convertia en el primer Parlament republicà i independentista elegit per sufragi popular.
Un pas endavant
Els catalans som gent d'impuls. Carregada de dignitat. Ho deia Albert Sánchez-Piñol, autor de la novel·la Victus esdevinguda un èxit literari, i guionista de la sèrie televisiva Comtes que s'estrenarà properament; en una recent entrevista concedida a El Nacional: “Aquest país no ha avançat per les victòries, sinó per les derrotes”. I això és el que va passar després del 14 d'abril de 1931, quan Francesc Macià va proclamar l'Estat català dins la Confederació Ibèrica, i pocs dies després es veia forçat a negociar amb el nou govern de la República espanyola una rebaixa de les expectatives inicials. L'Estat català —el projecte nacional, no el partit polític— quedava aturat a mig camí en la categoria de Región Autónoma; la primera, però, autonomia política dins el territori peninsular espanyol des que el primer Borbó hispànic (1715) havia arrasat a sang i foc el sistema foral dels Habsburg. La societat catalana de 1932, si més no una àmplia majoria, va acceptar la rebaixa com una derrota transitòria i es va carregar de dignitat.
Macià a Reus, campanya electoral de 1932
El primer xoc
Aquest detall és molt important per entendre una de les causes que expliquen els resultats de les primeres eleccions al Parlament, les de 1932. L'Esquerra Republicana de Macià —creada dos mesos abans de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931— havia guanyat àmpliament a Catalunya, com ho havien fet els partits republicans en les principals ciutats de l'Estat. El rei Alfons XIII ho va interpretar —o li van fer entendre— que el règim monàrquic havia tocat a la seva fi. Espanya s'allitava monàrquica i es desvetllava republicana. I Macià, avalat pel suport popular, complia el seu programa polític i restaurava la Generalitat com a institució de govern de Catalunya. Macià seria proclamat president pels diputats provincials electes en aquelles “municipals”. Però la negativa del nou govern republicà espanyol a donar carta de legitimitat parlamentària als diputats provincials —la que havien tingut en temps de la Mancomunitat (1914-1923)— deixaria la Generalitat (Macià i el seu govern) en una posició de feblesa i de provisionalitat.
L'estratègia espanyola
Aquest detall també és molt important per entendre els resultats electorals dels comicis al Parlament de 1932. El projecte Macià consistia a recuperar les estructures d'estat del règim foral de 1714 i adaptar-les a una realitat contemporània i republicana. I això era el que més inquietava en els cercles de poder polític i econòmic espanyols. Malgrat l'estampida borbònica —l'exili més o menys forçat d'Alfons XIII— i el canvi de règim, els ressorts del poder espanyol continuaven en mans de les oligarquies agràries i bancàries que havien patrocinat el cop d'estat de Primo de Rivera (1923) previ a la República; i que més endavant patrocinarien el cop d'estat de Franco (1936) que soterraria la República. L’estratègia espanyola consistia a fer caure en letargia el procés català amb el propòsit de neutralitzar-lo. La rebaixa forçada de les expectatives inicials i les terribles campanyes de calúmnies polítiques i de boicot als productes catalans durant la tramitació de l'Estatut, portaven l’inconfusible segell d'aquelles oligarquies agràries i bancàries espanyoles.
Retrat Francesc Macià
L'impuls
El fort consens entre la majoria de la societat catalana de l'època per assolir les màximes quotes d'autogovern (una República catalana confederada amb la resta de repúbliques ibèriques o, directament, una República independent) xocava amb el clima clarament contrari a l'Estatut de Catalunya, alimentat pel caciquisme oligàrquic, que imperava a les Espanyes. El govern de Macià que, l'abril de 1931, havia acceptat una important reculada; treballava en la redacció d'una Carta Magna —l'Estatut de Núria— i en la convocatòria d'unes eleccions constituents al Parlament; que havien d'articular les aspiracions legítimes del poble de Catalunya, i que havien de ser la drecera per salvar el tenebrós bosc de la legalitat espanyola. L'Estatut de Núria (1932), de caràcter netament sobiranista, era una aposta personal del president Macià i del seu govern; i, també, col·lectiva de la ciutadania de Catalunya. Va ser sotmès a referèndum el 2 d'agost de 1932, quinze mesos després de la restauració de la Generalitat.
La batalla de l'Estatut
En el referèndum de l'Estatut hi va participar el 75% del cens electoral. En aquells comicis només van poder votar els homes més grans de vint-i-cinc anys. La llei impedia, encara, votar les dones. L'Estatut va obtenir el suport del 99% dels vots. I una llista amb quasi 500.000 signatures de suport de dones que la llei de l'època no les havia permès votar. Tot això en un país de poc més de 2.000.000 d'habitants i on més de la meitat de la població, per raons d'edat, no podia votar o no podia signar manifestos de suport. En canvi, la reacció política, social i econòmica espanyola va ser d'una violència inusitada. En el decurs del temps comprès entre el referèndum català (2 d'agost de 1932) i la seva aprovació a les Corts espanyoles (9 de setembre de 1932), la premsa espanyola va desfermar una horrorosa campanya de calúmnies i difamacions —personals i familiars— contra els polítics catalans —especialment contra el president Macià—, acompanyada d'una infumable campanya de boicot als productes catalans.
Concentració contra l'Estatut de Catalunya, plaça de bous de Las Ventas (1932)
El ribot espanyol
En plena tramitació de la llei a les Corts espanyoles es va celebrar una concentració anti-Estatut a la plaça de bous de Las Ventas que va reunir monàrquics de dretes i republicans d'esquerres; i que seria el míting, fins llavors, més multitudinari de la història de Madrid. Les oligarquies agràries i bancàries espanyoles, a través de la tutela que exercien sobre el seus aparells polítics i mediàtics, havien creat un clima de fanatisme espanyolista que tenia el clar propòsit d'ocultar els escandalosos casos de corrupció que vinculaven els interessos particulars de les grans fortunes de Madrid amb les mines del Rif i amb la guerra d'Àfrica (1921-1925). Un triangle —una operació militar— que havia costat un mínim de 20.000 vides humanes només entre els soldats de lleva espanyols. La forta pressió política i social sobre el govern de Alcalá-Zamora —president del govern— i les inconfessables complicitats d'alguns membres del seu govern amb la trama de corrupció acabarien per forçar l'aprovació d'un Estatut retallat considerablement.
Pamflet de boicot als productes catalans (1932)
La capitalització dels actius polítics de Macià
Les derrotes a les quals es refereix Sánchez-Piñol, les que han fet avançar Catalunya, se succeïen a gran velocitat en aquells dies. Tot seguit es van convocar a Barcelona grans manifestacions de suport a l'Estatut redactat pels representants del poble de Catalunya i aprovat, democràticament, en referèndum per la ciutadania que cohesionaven, encara més, la societat catalana en l'horitzó del ple autogovern. I en aquells dies la figura del president Macià adquiriria una dimensió espectacular. Macià era el fundador d'Estat Català, el partit republicà i independentista que, a diferència de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havia mantingut una posició de dignitat i de combat contra el règim dictatorial de Primo de Rivera. Macià era l’artífex dels Fets de Prats de Molló (1926) —el romàntic intent d'alliberar Catalunya amb una acció armada—. Macià, perseguit per la justícia espanyola, havia estat exiliat a Brussel·les, a Buenos Aires i a l'Havana. I Macià era el fundador de la coalició Esquerra Republicana, que havia derrotat clamorosament i contra pronòstic la Lliga Regionalista en les eleccions municipals de 1931.
Visita presidencial de Macià a Girona / Font: Museu d'Història de Girona
El “partit del president”
Però, sobretot, Macià era l'arquitecte de la restauració de les institucions de govern de Catalunya; condició que havia sabut guanyar en el decurs d'aquell període de provisionalitat. Entenia i compartia l'ànima del país, i liderava les aspiracions de la seva societat. Era la personificació de la dignitat de Catalunya. I la capitalització d'aquells actius conduirien l'Esquerra Republicana, el “partit del president”, a la victòria en les eleccions al Parlament del 20 de novembre de 1932. El país havia votat un Parlament majoritàriament independentista. “El partit del president” va obtenir 56 dels 85 escons: 269.550 vots que representaven el 52,60% del total. I 67 diputats amb les confluències. Superava àmpliament els 16 diputats de la Lliga Regionalista —el partit hegemònic a Catalunya en temps de la Mancomunitat— que pagaria la condescendència dels seus líders amb el règim dictatorial d'Alfons XIII i de Primo de Rivera; i que revelaria que, el 1932, l'horitzó de la societat catalana havia superat clarament l'estadi polític autonomista.