Allà a Can Peguera, el barri de casetes baixes a peus del Turó de la Peira que marca la frontera entre Nou Barris i Horta —de fet, entre els veïns de la zona es coneix aquesta meravellosa anomalia urbanística (500 habitacles edificats a inicis del segle XX per acollir a les famílies que arribaven a Barcelona per treballar en la construcció de l'Exposició Internacional de 1929) com les Cases Barates d'Horta—, a inicis dels 80 el nom de Manuel Vital Velo corria entre la canalla amb la mateixa ressonància que la d'herois subversius com Robin Hood o Billy the Kid.
Entre partits de futbol a la plaça evitant els pocs cotxes que passaven i berenars de pa amb xocolata a la porta de ca l'àvia, entre la canalla corria la llegenda que un paio que, pel seu bigoti frondós i rostres esculpit a cops de mall, se semblava a Charles Bronson, havia segrestat un autobús al Passeig Valldaura, on actualment hi ha la plaça de Karl Marx, i se l'havia endut fins a Torre Baró. El seu objectiu era demostrar que era viable i factible fer arribar el transport públic metropolità fins a aquella barriada oblidada dels afores de la ciutat, habitada, com moltes d'altres de l'extraradi de la capital catalana, pels estrats més modestos de la migració dels anys 50, 60 i 70.
Gairebé cinc dècades després, l'epopeia de Vital està sent duta al cinema pel director Marcel Barrena amb un repartiment en què trobem a Eduard Fernández, Clara Segura, David Verdaguer o Carlos Cuevas
Gairebé cinc dècades després, l'epopeia de Vital està sent duta al cinema pel director Marcel Barrena. La pel·lícula, que aquests dies s'està rodant al mateix barri de Torre Baró, porta per títol El 47, i compta amb un repartiment en què trobem Eduard Fernández, Clara Segura, David Verdaguer o Carlos Cuevas. Rodada en català i en castellà, El 47 narra, tal com ha anunciat la productora del film, The Mediapro Studio, un acte de “dissidència pacífica i de lluita social”. Un relat local sobre “la mobilització com a origen del canvi, l'orgull pels orígens, la lluita veïnal i la de la classe obrera com a constructora i motor de les ciutats”.
De ciutat jardí a suburbi de barraques
El barri de Torre Baró rep el seu nom de l'antiga casa del Baró de Pinós, situada en un replà del Puig de les Roquetes, a la carena de Collserola. Un edifici inacabat d'inicis del segle XX, que recordant un castell feudal, pren les formes de l'estil neomedieval. La idea inicial era donar vida al seu voltant una d'aquelles idíl·liques ciutats jardí, l'utòpic moviment urbanístic fundat pel britànic Ebenezer Howard que defensava substituir les ciutats industrials per altres de més petites envoltades de terres agrícoles, barrejant la ciutat amb el camp per millorar els estàndards de salut i confort dels treballadors.
Torre Baró era un raval abandonat per les autoritats municipals que durant dècades va subsistir sense les infraestructures més bàsiques: aigua potable, carrers pavimentats, transport públic
Lluny de les teories de Howard, Torre Baró, un dels tretze barris que conformen el districte de Nou Barris, va acabar esdevenint un suburbi de barraques autoconstruïdes anàrquicament pels immigrants que en aquells anys arribaven a Barcelona cercant un futur millor. Un raval abandonat per les autoritats municipals que durant dècades va subsistir sense les infraestructures més bàsiques: aigua potable, carrers pavimentats, transport públic... Torre Baró va ser el destí de Manuel Vital Velo quan va baixar a l'estació de França procedent de la seva Extremadura natal.
Primer va arribar l'aigua
Nascut a Valencia de Alcántara, un poble de poc més de 5.000 habitants de la província de Càceres, l'any 1924; Manuel Vital Velo va arribar a Torre Baró el 1947. Tenia 24 anys. Fill de represaliat del franquisme: el seu pare va ser assassinat pels falangistes i les seves restes descansen en alguna de les moltes foses comunes que els partits de dretes encara es neguen a obrir per aquella fal·làcia de no remoure les ferides del passat; des de ben petit va arrelar en ell una forta consciència i orgull de classe que el va dur a militar en organitzacions veïnals, sindicals i polítiques. Líder a la clandestinitat de Comissions Obreres, ell va ser un dels impulsors en la lluita per dur aigua potable al barri. Era l'any 1972 i homes, dones, nens i nenes de Torre Baró van baixar massivament fins a l'Avinguda Meridiana per tallar una de les principals artèries d'entrada i sortida a Barcelona. La policia va dissoldre la manifestació de l'única manera que sabien actuar els 'grisos', amb violència. Però pocs mesos després Torre Baró ja disposava d'aigua potable.
Una altra de les demandes històriques dels veïns i les veïnes de Torre Baró era disposar de transport municipal que els connectès amb la resta de la ciutat
Una altra de les demandes històriques dels veïns i les veïnes de Torre Baró era disposar de transport municipal que els connectés amb la resta de la ciutat. La resposta de l'ajuntament de Barcelona sempre era la mateixa: el mal estat dels carrers i les seves característiques una mica estretes, corbades i costerudes no permetien el pas d'autobusos. Manuel Vital no combregava amb els raonaments dels estaments oficials. Conductor de la companyia d'autobusos metropolitans, sabia que era perfectament factible allargar la línia 47, justament la que ell conduïa fent el recorregut entre plaça Catalunya i la Guineueta, fins a Torre Baró.
I després va arribar l'autobús
Home de fets quan les paraules ja no servien per trobar solucions, va decidir passar a l'acció el 6 de maig de 1978. Aquell dia va realitzar el seu servei com si res no anés a passar. Acabada la segona de les rondes entre plaça Catalunya i la Guineueta, es va dirigir amb serenor a una cabina telefònica i va trucar a casa seva. "Allá voy", va dir-li a la seva dona. Va penjar el telèfon i va segrestar l'autobús. Estava sol. Només l'acompanyava el cobrador, que no es va oposar a l'acció. Va enfilar la carretera Alta de les Roquetes i en el trajecte fins a Torre Baró es van anar sumant al segrest veïnes i veïns del barri.
Acabada la segona de les rondes entre Plaça Catalunya i la Guineueta, es va dirigir amb serenor a una cabina telefònica i va trucar a casa seva. "Allá voy", va dir-li a la seva dona
Quan va arribar al seu destí, va deixar anar el cobrador i li va donar 25 pessetes perquè pogués agafar un taxi per tornar a casa seva. Els veïns també van baixar. Ell va continuar amb l'autobús. Un cop demostrat que no hi havia cap impediment per allargar la línia, el tornaria a les cotxeres. La policia el va detenir al carrer València i el va dur a la comissaria del carrer de Malats al barri de Sant Andreu. Menys de 24 hores després, va ser jutjat, acusat de segrest. No el van condemnar. L'empresa va amenaçar-lo d'acomiadar-lo si tornava a repetir una acció com aquella. No va caldre, el 17 de novembre de 1978 la línia 47 dels autobusos de Barcelona va arribar a Torre Baró.