Amants de la ficció literària: m’adreço a vosaltres, sent jo també un adepte incondicional de la categoria, amb la voluntat de confessar que poques vegades —per no dir mai— un assaig m’ha sabut atrapar tant per empènyer-me a donar la tabarra a familiars i amics, presumint una setmana sencera —el temps que he trigat a llegir-lo a correcuita per poder parlar d’ell al present article— de la il·lustració erudita que operen les paraules impreses al darrer fascicle d’Oriol Rosell. N’és testimoni la ingent quantitat de post-its i gargots a llapis amb què he farcit desenes de paràgrafs reveladors —sota el meu criteri, és clar, encara que inequívocament rigorosos— interrompent la lectura pàgina rere pàgina, després de doblegar-me a la seducció de la retòrica inaugural. De quina altra manera hauria de reaccionar un membre de la generació Z, com ho és servidor, davant la promesa resolutiva d’un títol com Matar al papito: Por qué no te gusta el reguetón (y a tus hijos, sí)? (Libros Cúpula, 2025)
De quina altra manera hauria de reaccionar un membre de la generació Z, com ho és servidor, davant la promesa resolutiva d’un títol com Matar al papito: Por qué no te gusta el reguetón (y a tus hijos, sí)?
Tractant-se, en essència, d’una patent —i descarada— declaració d’intencions, arran de la portada l’autor d’Un cortocircuito formidable (2024) taca 224 folis de tinta capturant, en grafies, una vista panoràmica de la travessa històrica i l’impacte que la mal anomenada —això és, segregació— música urbana ha perpetrat sobre l’imaginari cultural contemporani, convertint-se, al seu torn, en l’artífex del peatge fronterer entre passat i present —adults i joves— establert a l’epicentre d’un dels enfrontaments generacionals més rellevants del segle XXI. Considerant-ho així, el suggeriment implícit a Matar al papito anticipa el fet que no és ben bé el típic volum de moda que qualsevol llibreria diàfana lluiria a l’estant de novetats, sinó més aviat un treball de recerca on esmentar els noms i cognoms dels veritables idearis de la música moderna, tal com les dates i els espais dels respectius esdeveniments clau, reflexionant alhora sobre successos vigents, serveix per fer que incomprensius i incompresos s’entenguin els uns als altres.
🔊Deixeu la música per als pringats
Matar el 'papito' per signar la pau amb el pare
Tot i que, francament, el to emprat per Rosell frega la pedanteria —referint-me a les tombarelles intel·lectuals manifestes a cada capítol—, al text s’observa la sensibilitat empàtica d’aquell qui té —i vol tenir— en compte la realitat a la qual al·ludeix: papitos aferrats a la nostàlgia, sermonejats, versus fills desencantats amb el món que els ha tocat viure, com a objecte d’estudi. Això fa que a l’instant de llegir el llibre, feixuc pels acostumats a aixecar-se consultant el mòbil abans de treure’s les lleganyes, hi figuri el compromís de l’escriptor envers l’era en què viu. D’aquí que els dos interludis, breus classes d’història que recomano complementar amb material audiovisual per evitar la sobrecàrrega d’informació ignota, encarnin el propòsit de legitimar les minories com agents de progrés, canvi i innovació. A consciència, Rosell construeix un aparador literari on reconeix la descomunal aportació a la cultura popular de les esmentades, tradicionalment relegades a l’ombra del cànon cishetero blanc masculí —el mateix que les hi ha furtat el mèrit i n’ha fet negoci—, citant alhora conceptes crucials (persemprisme, anomia, woke, cíborg, homofilia algorítmica, filtre bombolla) que expliquen simultàniament el perquè del conflicte paternofilial.
Matar al papito executa un exercici antropològic d’efecte vinculant i unificador que ens fa adonar a boomers, ics, i gregues i zetes, que som víctimes d’un sol context, afectats per dilemes no gaire diferents
En conseqüència, el repte d’atreure l’atenció d’ulls cegats per pantalles és resolt gràcies al ping-pong analític suplementat pel desgranament històric; l’autor parla de tots nosaltres i no hi ha res més atractiu per l’ésser humà que sentir parlar d’ell mateix. Així doncs, Matar al papito executa un exercici antropològic d’efecte vinculant i unificador que ens fa adonar a boomers, ics, i gregues i zetes, que som víctimes d’un sol context, afectats per dilemes no gaire diferents.
Al respecte, trobo adient recuperar la menció a Paul Valéry sobre el seu discurs La política del espíritu (1937); ningú vol continuar formant part d’un sistema en runes, car fer-ho significa donar la benvinguda a l’estafa i l’engany. No és d’estranyar, per tant, que al llibre s’incideixi en la idea del “futur que ja no és el que era”, desdibuixat i vist des d’un present etern on cap cosa expira, impossibilitant l’oportunitat d’encendre el conflicte revolucionari.
Un llibre que, a priori, pretén aprofundir en la idiosincràsia de l’etiqueta que engloba el hip-hop, el reggaeton, el dancehall, el reggae i un llarg etcètera de gèneres —fruit de la ignorància blanca—, acabi tornant-se en un petit reflex de la societat actual
Ara bé, arribats a aquest punt temo explicar amb massa detall el contingut encapsulat a l’obra de Rosell. És per això que em limitaré a convidar el lector indecís a llegir-se, com a mínim, la introducció; síntesi global prou interessant per ser debatuda de forma aïllada. Sembla mentida, però, que un llibre que, a priori, pretén aprofundir en la idiosincràsia de l’etiqueta que engloba el hip-hop, el reggaeton, el dancehall, el reggae i un llarg etcètera de gèneres —fruit de la ignorància blanca—, acabi tornant-se en un petit reflex de la societat actual. A part de fer-me abraçar la no-ficció per primer cop a la vida, o comprendre per què el meu pare s’escandalitza quan poso “Da Me” de Bad Gyal al cotxe, Matar al papito m’ha ofert l’oportunitat de signar el tractat de pau amb els adults, recordant-me que maduren sense oblidar els joves que van ser un dia. Tanmateix, fa goig veure pensadors divulgant allò que passa als marges. Perquè als marges hi té lloc la disrupció innovadora de la norma que simbolitza, en última instància, l’avenç.