Barcelona, 27 de desembre de 1933. Casa dels Canonges. 12.00 hores. Surt el seguici fúnebre del president Macià. Vençudes les resistències del reaccionari bisbe Irurita, que es negava a oficiar la missa, el president Macià tindria el funeral d’estat que li corresponia (el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona i màxima autoritat eclesiàstica de Catalunya, hi posaria ordre). Durant les primeres hores del matí, havien arribat dotzenes de milers de persones a Barcelona, amb tots els mitjans de transport possibles i des de tots els punts imaginables del país. Segons la premsa de l’època (La Vanguardia, La Publicitat, La Veu de Catalunya, El Correu Català), en el trajecte entre la Casa dels Canonges i el cementiri de Montjuïc, s’hi van concentrar un milió de persones, que representaven el 36% de la població del país.
Una colossal manifestació de dol
Un de cada tres catalans va ser en aquella colossal manifestació de dol que trencava tots els rècords. Ni els reis d’Anglaterra, ni els d’Espanya, ni el president de la República Francesa, ni el dels Estats Units no havien estat mai capaços de reunir una força de cohesió nacional com aquella (una de cada tres persones del país en una coronació, en un nomenament o en un funeral). L’endemà, els principals mitjans de premsa europeus i americans obrien amb la colossal manifestació de dol de la nació catalana, i destacaven la dimensió mítica de Macià, restaurador de l’autogovern de Catalunya i arquitecte de la Catalunya moderna, que, fins i tot després de la mort, havia estat capaç de fer un darrer servei al país. No obstant això, darrere aquella impressionant imatge d’unitat, es gestava una formidable esquerda.
Un inquietant escenari
Durant els governs Macià (1931-1933), l’independentisme havia tingut un paper molt destacat en la vida pública catalana. Però la sobtada i, sobretot, inesperada desaparició del president Macià —i de la seva figura mítica!— sumiria el partit, el govern i el país en un inquietant escenari. El reglament de la Generalitat preveia que, en aquestes circumstàncies, el president del Govern seria rellevat pel president del Parlament fins a final de la legislatura. I la vigília de Reis de 1934, el federalista Lluís Companys, que, en virtut dels pactes interns d’ERC, era el president del Parlament, prenia el relleu i feia bones les sospites. De seguida promouria una substancial alteració de pesos. La gent de Macià seria progressivament marginada en benefici de la gent de Companys. El federalisme acorralava l’independentisme.
El primer fruit prohibit de la divisió interna
Els Fets del Sis d’Octubre de 1934 van ser el primer error derivat d’aquella divisió mal gestionada. Amb l’independentisme empentat i reclòs a les catacumbes del partit (el 50% del partit), amb un govern central involucionista, que s’havia proposat liquidar l’autogovern català (en aquell moment, l’únic del territori republicà), i amb una conflictivitat social desbocada (els anarquistes anticatalanistes de la FAI, amb el pretext de la precarietat laboral, boicotejaven l’acció de govern de la Generalitat), Companys va recuperar la proclama de Macià (la de 1931) amb la confiança d’obtenir un rendiment similar: un salt qualitatiu cap a una nova arquitectura federal de la República. No obstant això, sorprenentment i reveladorament, poc després de la proclamació, Companys declararia: “Això per als que diuen que soc poc catalanista”.
El segon fruit prohibit de la divisió interna
La constitució del Comitè de Milícies Antifeixistes, poc després de l’esclat de la Guerra Civil espanyola (20 de juliol de 1936) i que seria el govern de facto del país, seria el segon gran error derivat d’aquella divisió mal gestionada. Companys no tan sols no va comptar amb l’independentisme, sinó que va lliurar la tasca policial al terrorisme anarquista, reconvertit en les sinistres Patrulles de Control, formades pels elements més radicals de la CNT-FAI i per delinqüents convictes excarcerats i que estarien al darrere dels assassinats, per exemple, de Miquel Badia, excomissari d’Ordre Públic (Estat Català); d’Andreu Revertés, comissari d’Ordre Públic (Estat Català), o de Josep Maria Planes, periodista d’investigació (proper a Estat Català). La pregunta és, en aquell escenari crític, Macià hauria reaccionat de la mateixa manera?
L’última oportunitat amb la guerra perduda
Però allà on, definitivament, Companys proclama al món que el seu full de ruta és totalment divergent al del difunt Macià, és en un moment clau durant la Guerra Civil espanyola. El 16 de novembre de 1938, les tropes franquistes vencien les darreres resistències republicanes a l’Ebre, saltaven el riu i es preparaven per a l’ofensiva de Catalunya. En aquell moment, Josep Maria Batista i Roca i Nicolau Rubió i Tudurí (ambdós d’Estat Català) van mantenir diverses reunions amb Neville Chamberlain (primer ministre britànic) i amb Édouard Daladier (primer ministre francès) per crear una zona desmilitaritzada d’administració internacional entre el riu Tordera (al sud) i el Pirineu (al nord), que havia de concentrar i garantir la vida dels refugiats republicans que circulaven per les carreteres catalanes camí de l’exili.
El tercer fruit prohibit de la divisió interna
Aquella proposta era especialment interessant per a Daladier, que es veia al damunt la patacada de l’exili republicà i l’ensorrament del seu govern per l’abandó del seu soci parlamentari, la formació ultradretana Croix de Feu, contrària a donar entrada als refugiats. I tenia el vistiplau de la Creu Roja Internacional. D’altra banda, si bé és cert que Companys, com a president, no tenia ni la meitat de poder que havia ostentat a l’inici del conflicte, la seva resposta seria prou il·lustrativa. El president Companys declararia que no donava suport a aquella iniciativa, perquè la República encara podia guanyar la guerra (amb els tancs franquistes avançant cap a l’interior de Catalunya), i per aquell territori podria esdevenir l’arrel d’una Catalunya independent. La pregunta és Macià hauria reaccionat de la mateixa manera?
Hi ha algú capaç de posar el país dempeus amb un cop de puny sobre la taula?
Macià i Companys són les grans figures històriques d’Esquerra Republicana i els qui millor expliquen aquesta dualitat que presideix la història del partit. Són dues figures ideològicament oposades, que convergien en l’objectiu de crear un escenari de llibertat i de progrés, però que divergien en l’horitzó d’aquest paisatge. Durant els seus 93 anys d’història, l’existència d’Esquerra Republicana sempre ha estat presidida per aquesta dualitat i, sobretot, pels moviments oscil·lants provocats per aquesta lluita caïnita pel control de l’organització. Per què ara hauria de ser diferent? Esquerra Republicana és presonera d’una espiral intemporal? Si és que sí, queda bastant clar qui juga el paper de Companys? Però, el més important... a l’altra banda, hi ha algú capaç de posar el partit i el país dempeus amb un cop de puny damunt de la taula?