Arriben en bici, amb aquell aroma de banda de rock americana dels seixanta, de nets putatius de Pau Riba i Jaume Sisa. Mirada sorneguera, el cap als núvols i el cor a la música, La Ludwig Band són com una caravana de hippies mig distrets, mig genis que va de concert en concert vivint sempre al límit de la tonalitat. Un festival exprés que recorre Catalunya sala a sala, festival a festival, festa major a festa major, en un vagó sònic que llisca per via ampla. L'any 2025, diries que estan fora de context. Suposadament, molt suposadament, fora de context. Els que queden arraconats a l'hora del pati perquè no els han acceptat (i tampoc volen ser acceptats) a la banda. Potser això és el que els fa més autèntics. Més modernistes. Potser aquest és, en part, el secret del seu èxit. Això i un bon grapat de cançons memorables.  

Aquesta nit La Ludwig Band -que dies enrere, pròleg d'un disc que estan acabant de coure aquests dies a Vic, publicaven el single Millor amb ell- tornaran a l'Apolo (amb totes les entrades venudes  de fa dies) la mateixa sala on dos anys enrere van iniciar el cicle de presentació del que fins ara és el seu darrer treball d'estudi, Gràcies per venir. Aleshores, remant (suposadament, molt suposadament) en contra de tendències i modes urbanes, eren un dels grups més suggerents de l'escena musical catalana. Ara són LA BANDA. Així, amb majúscules. Quim Carandell (cantant i guitarra), Pau Esteve (teclat i cors), Andreu Galofré Sala (baix i cors), Roger Cassola (bateria i cors), Lluc Valverde (clarinet, saxo i cors) i Gabriel Bosch Bosch (guitarra i cors) lliguen les bicis i seuen a la poca herba que encara queda als Jardins de Màlaga de Barcelona. Tímids, els has d'arrencar les declaracions com un dentista extraient queixals. Sempre ha estat així. Fa anys, en aquells dies que dúiem mascaretes, en Quim Carandell, amb aquella semblança d'estudiant de la Universitat de Berkeley manifestant-se contra la Guerra del Vietnam: alt, desmanegat, ros despentinat, amb ulleres rodones... em va deixar quan vaig apagar la gravadora que havien de millorar en les entrevistes. Mentre gravin discos com els que han anat gravant i facin concerts com els que ens han fet des que van començar el 2017 com si volen regalar-me silenci monàstic la mitja hora que passem plegats. 

La Ludwig Band actuen aquest vespre a la sala Apolo / Foto: Carlos Baglietto

Quan vam decidir tornar-hi, teníem els mateixos dubtes: l’omplirem? No sabíem què passaria. I ha anat molt bé

“Va ser el primer concert amb cara i ulls. Aquell dia va marcar un abans i un després per a La Ludwig”, recorda Quim Carandell del concert a l’Apolo d'aquell 1 de desembre de 2022. Ara, amb una nova cita a la sala del Poble Sec, la d'aquest vespre, el sentiment és similar. “Quan vam decidir tornar-hi, teníem els mateixos dubtes: l’omplirem? No sabíem què passaria. I ha anat molt bé. Espero que sigui l'última vegada que patim per veure si omplirem una Apolo. La pròxima vegada, que sigui com tocar al pati de casa.” Acostumats a vetllades en què per l'escenari no deixen de passar col·laboracions, la d'aquesta nit, diuen, serà una vetllada sense floritures. Una data especial, sí, en què del nou repertori només sonarà el tema que ja coneixem, en què no hi haurà convidats ni sorpreses. “Volíem fer un concert com un altre", emfatitza el cantant del sextet. "Vam fer aquesta gira de sales per fer-les valdre. I la veritat és que han anat molt bé. Ens ho hem passat molt bé. Si nosaltres ens ho passem bé, també s'ho passen bé els altres. I ja està, és suficient.”

Give us a call

Els nervis són els mateixos, els que són diferents són ells, que admeten haver crescut personalment en aquests mesos que han passat entre aquella primera nit i aquesta segona a Barcelona. Tampoc és la mateixa la seva rellevància dins l'escena musical catalana, ni la popularitat assolida. “Els nostres fans són molt simpàtics, encantadors", celebra amb el seu peculiar sentit de l'humor Carandell. "Jo parlo amb altres músics i no sempre tenen aquesta sort”. Pau Esteve, el teclista de la Ribera d'Ebre d'aquesta banda amb arrels a l'Alt Empordà i establerta a Barcelona, afegeix extrema sinceritat que a ella li fa il·lusió que el reconeguin pel carrer. "Una vegada a Girona em van parar just quan explicava a la meva parella que començàvem a ser coneguts. Va ser perfecte” (riuen). Lluki Valverde, entranyable saxofonista espigat, reflexiona sobre la gestió del reconeixement: “Sempre hi ha una part d'autoboicot. Et preguntes si t'ho mereixes. Però com menys hi penses, millor. Cal agrair el que tens.” Esteve comparteix la teoria: “Un punt de síndrome de l'impostor t'ajuda a no perdre l'esforç. Si et creus el millor, et tornes mandrós i deixes de fer-ho bé.” Carandell ho completa amb una visió més pràctica: “Quan no hi ha concerts, a vegades sentim una mena d'horror vacui. Tocar ens fa sentir útils. Si no toquem, ens preguntem què estem fent amb la nostra vida”.

La Ludwig Band està gravant el seu pròxim disc, "un àlbum llarg i variat, tindrà una mica de tot: folk, pop, rock. Serà com un concert” / Foto: Carlos Baglietto

Serà un àlbum llarg i variat, tindrà una mica de tot: folk, pop, rock. Serà com un concert

Actualment, La Ludwig Band està immersa en el procés de gravació del nou disc. Treball del qual ja han avançat el primer senzill, Millor amb ell, i que aquests dies, entre concert i concert, estan perfilant a Vic. Andreu Galofré, baixista, avisa que "serà un àlbum llarg i variat, tindrà una mica de tot: folk, pop, rock. Serà com un concert”. Pressió per mantenir el llistó? La van notar amb l'anterior, Gràcies per venir, aquesta vegada s'han fet seva la màxima cruyffista i han sortit a jugar i gaudir: “Aquell cop ens vam veure molt pressionats", confessa Carandell. "Era el primer disc amb una discogràfica (Ceràmiques Guzmán, el segell de Manel) hi havia terminis, molta exigència... Ara ens ho hem pres amb més calma. Fa dos mesos que assagem tranquils, sense pressa. Estem disfrutant molt més”. Conquerida Catalunya, La Ludwig Band no són aliens a la idea d'obrir-se més enllà del nostre territori. Tot i això, valoren molt el potencial del seu entorn. Pau Esteve defensa que "a Catalunya hi ha molt de mercat per la música en català. Podem viure d’això i això no passa a qualsevol lloc”. Lluki Valverde s’hi afegeix amb ironia: “Estem molt bé a Catalunya, però si algú ens vol per Europa, do you want us to play in your city? Give us a call.