Hi ha una cosa hilarant però mordaç en la nova novel·la de Carlos Zanón: que un sembla acceptar-se només quan veu la mort de prop, la pròpia o l'aliena, encara que hagi anat presumint de reputació plena i pletòrica per l'escenari de la vida cantant cançons de rock i sostenint el cubata a la mà. En aquest viatge de furgoneta, carretera i manta que és Love Song (Salamandra) la malaltia s'ancora a les decisions d'uns músics de cinquanta anys que s'aferren al record del que van ser i a la lleialtat forçada de ser una cosa que ni tan sols són. Un abordatge cru que es recolza en la música com a art curatiu, com aquestes cançons de paios morts que transcendeixen al trauma perquè sempre deixen un bon sabor de boca.
És transgressor que l'autor mostri la decadència de l'ésser humà i la ruptura dels rols com a elements necessaris per a la salvació de tots els personatges. Jim i Cowboy es destrueixen per voler admirar-se mútuament. Eileen i Jim fingeixen viure en un romanç etern de somni, follant molt com antídot efímer al silenci permanent. Cowboy i Eileen es necessiten sense fronteres, però posant límits al desig. Fins i tot Polidori, el taxista byronià vingut a company de travessia, decideix afrontar la seva merda només quan comprèn que un ja mai torna de l'altre barri. Que el temps és finit i nosaltres irrellevants. Que potser no es tracta d'estimar-se molt, sinó d'estimar-se bé.
Love Song és la història de tres músics que fan una gira per diferents càmpings i que s'han d'enfrontar a les seves pròpies inseguretats. / EFE
El teló de fons és aquesta gira estiuenca per càmpings, amb destinació final Tarifa, i un recopilatori nostàlgic de versions de 1985. No és casual el viatge en el temps. L'imaginari de l'autor s'instal·la en una dècada marcada per les drogues, la violència gratuïta i els excessos, en una època saturada d'automatismes anacrònics on parlar les coses era ser feble i insegur i, una vegada allà, s'endinsa en un suburbi emocional que parla dels nostres pares i fins i tot d'ell mateix, de tots els protagonistes, d'una generació gens acostumada a la gestió i al desglossament de les intimitats: quan anar al psicòleg estava mal vist i el conservadorisme era la moda. Centauro, el pare de Cowboy, és aquesta metàfora radical del pes de la masculinitat tòxica, del maltractament, d'un turment bloquejador que molts fills arrosseguen amb els seus pares i que mai no s'han atrevit a tractar per pur ego de mascle ferit. Una superioritat moral i sexual que rep Tatiana, madrastra i amant, dona objecte que ofega els seus somnis en els fluids dels dos fins que diu prou.
L'imaginari de l'autor s'instal·la en una època saturada d'automatismes anacrònics on parlar les coses era ser dèbil i insegur
La devallada final la saben els lectors des de la primera pàgina i no hi ha girs de guió d'última hora. També ho saben els rockers de la història. Eileen, Jim i Cowboy presagien l'apocalipsi des del principi i ho interpreten majestuosament amb premeditació i traïdoria, acompanyats per un narrador que els aboca a una piscina buida i els convida a saltar o quedar-se. Carlos Zanón ho fa amb uns personatges una mica previsibles i una escriptura abundant que va de menys a més, de vegades desordenada i anàrquica; una mostra narrativa de què hi ha impulsos que no es poden controlar davant de tant rampell.
Qui busqui a Love Song una novel·la arrebossada d'acció, que se'n vagi a una altra cosa. El que fa Zanón és provar de recrear la incertesa més radical a partir de la rutina, fent un tràveling temporal per cada psicologia, perquè és a partir d'aquests conflictes personals que es pot mesurar la resistència de l'ésser humà. En cadascun dels protagonistes habita una lluita interna que no comparteixen amb ningú, i això els posa en perill una vegada i una altra, fins que ja és massa tard. Segurament, el relat canviaria si hi hagués més converses profundes i menys actituds superbes. Si la salut mental no fes pocs anys que està al tinter del debat públic. Però en aquestes pàgines més val dolor conegut que dolor per entendre. I és que al final, a tots ells els (ens) mou un sentiment que es resumeix ràpid i marxa lent: es diu por.