Si ajuntem qualitat literària, popularitat i impacte artístic en el món actual, difícilment trobarem cinc escriptors europeus millors que Emmanuel Carrère. La prova irrefutable d’això la vam poder veure no fa massa quan, durant la polèmica per la (no) publicació de El odio de Luisgé Martín, tot déu va treure els santcristos grossos d’A sang freda de Truman Capote i, precisament, L’adversari del nostre amic Carrère per intentar justificar —sí, es veu que l’any 2025 això encara s’ha de justificar— el dret narratiu a representar literàriament el mal. És altament improbable que tots el que el van citar l’hagin llegit, i ben segur que la majoria només havia sentit tocar campanes, però demostra que l’autor parisenc de best-sellers i un dels codificadors del gènere modern de l’autoficció no és en cap cas un desconegut.
De totes maneres, amb l’apel·lació a l’autoritat artística d’aquests dos tòtems no n’hi va haver prou, i allò es va acabar amb un conat de cacera de bruixes i la lamentable abaixada de pantalons de l’editorial Anagrama. Però no hem vingut a parlar d’Anagrama. O sí? Cal afegir, també, que entre la producció de Carrère difícilment trobaríem cinc llibres millors que Limónov. Però amb aquesta evidència tampoc n’hi va haver prou perquè el llibre sortís publicat en català en el seu llançament mundial el 2011. Entre la lletraferidura nostrada, que generalment no domina l’idioma de Kylian Mbappé, Limónov va gaudir de certa distribució clandestina: ara ja es pot dir —perquè el delicte ja ha prescrit— que corria un pdf de l’edició castellana que va provocar un entusiasme i una commoció similar a l’efecte que van tenir les novel·les del mateix Eduard Limónov a la Rússia postcomunista de Borís Ieltsin. És clar que la gent de la ceba, entre els quals m’incloc, no va reconèixer mai la lectura, perquè un bon català no llegia en espanyol i menys publicacions de l’editorial divina de Jorge Herralde.
No cal saber francès ni rus per veure que la traducció de Ferran Ràfols Gesa és magnífica, amb un català fluent, viu i estripat quan cal que fa plorar de bonic
Ara, però, el país ha canviat com ho va fer la Unió Soviètica. Catalunya ha estat pacificada i Anagrama no només publica en català sinó que ha arrossegat el seu prestigi al nostre sistema literari, abduint fins i tot els escriptors més guais, com Irene Solà o Pol Guasch. Un bon moment per fer un cop de cap, embolicar-se la manta al coll i reparar el greuge històric per traduir-nos, catorze anys més tard, una biografia novel·lada fascinant com és Limónov. És de suposar que també hi han influït dos factors més: l’estrena recent d’una pel·lícula basada en el llibre i la ressaca de la invasió russa d’Ucraïna, encara que ara ja no se’n parli tant. En tot cas, estem parlant d’un esdeveniment del tot celebrable, que completa, com bé assenyala la promoció de l’editorial, "un dels cicles més innovadors i fructífers de la literatura contemporània" en català.
Així que moltes gràcies, Anagrama, podeu passar a recollir la Creu de Sant Jordi quan vulgueu, que Salvador Illa ja l’està brunyint amb la seva suor enganxifosa de runner impenitent. Poder llegir paràgrafs com "Jo només la vaig veure de lluny, la Nataixa Medvedeva, a casa de l’Olivier Rubinstein, que es feia molt amb tots dos. Era espectacular: alta, majestuosa, amb unes cuixes fortes enfundades en unes mitges de reixeta, maquillada com una mona de Pasqua, i segons l’Olivier, una torracollons fora de sèrie", fa molt de goig. No cal saber francès ni rus per veure que la traducció de Ferran Ràfols Gesa és magnífica, amb un català fluent, viu i estripat quan cal que fa plorar de bonic.
Una delectança incòlume
En termes de contingut, s’ha de dir que he gaudit tant o més ara de la lectura que la dècada passada. La delectança que produeixen les escenes i passatges més famosos de Limónov segueix incòlume. Limónov fent el gamberro juvenil per Khàrkiv. Limónov enculat pels negres de Central Park. Limónov disparant una metralladora contra el setge de Sarajevo després d’entrevistar Radovan Karadžić i llepar-li les soles de les botes. Limónov convertint-se al feixisme nazbol, l’única contracultura poatsoviètica real, i en el líder del Partit Nacionalista Bolxevic. Limónov redimint-se a la presó i convertint-se en un heroi perdedor ascètic. Tot l’engranatge dissenyat per Carrère per construir un personatge llegendari a l’altura del Raskòlnikov de Dostoievski continua rutllant de manera esplèndida, sense baixar el ritme en cap de les gairebé quatre-centes pàgines.
De la lectura original, també n’havia quedat el pòsit consistent de l’estranyesa que segueix propiciant a Europa el que s’ha convingut a batejar com "l’ànima russa", tot un tòpic literari, però que encara és un misteri i la màxima dissonància cultural d’Occident (ara que l’imperi espanyol ja està completament integrat). Com apunta Limónov en una conversa: "A Occident tot està permès i res té importància, i aquí [a Rússia] és al contrari: no hi ha res permès i tot té importància".
Tot l’engranatge dissenyat per Carrère per construir un personatge llegendari a l’altura del Raskòlnikov de Dostoievski continua rutllant de manera esplèndida
El que potser m’havia passat més desapercebut és el caràcter militant d’al·legat antiputinista del llibre. I això que Carrère és explícit: comença amb una única citació del president rus: "Qui vulgui restaurar el comunisme no té cap. Qui no l’enyori no té cor" i acaba amb un epíleg on explícitament compara Limónov i Putin, rebaixant-los a la mateixa categoria moral i distingint el caràcter perdedor del primer i de guanyador per golejada del segon.
No és que Putin no n’hagués fet de grosses el 2011. Ja tenia un currículum criminal considerable. Els atemptats de falsa bandera de Moscou el 1999, just abans de pujar al poder. Els cent cinquanta ostatges gasejats al teatre Dubrovka i els nens massacrats a l’escola de Beslan. El Kursk, Litvinenko o Politkòvskaia. Però des de llavors ha succeït la invasió d’Ucraïna, per a molts incomprensible, però que s'entén millor a l’ombra de la vida i miracles d’Eduard Limónov. Per cert, i potser tampoc a això li havia donat prou importància, fill d’ucraïnesos. Per tot plegat, no podem dir que Emmanuel Carrère no ens hagués donat l’alerta.