Àlex Ollé, fundador de la sempre transgressora companyia La Fura dels Baus, es va estrenar ahir, dilluns 14 de juny, com a artista resident del Gran Teatre del Liceu amb una relectura de la popular òpera de Puccini La Bohème.


Moment de la versió d'Àlex Ollé del clàssic de l'òpera de Puccini La Bohème. (Foto: EFE)

Escenes de la vida bohemia

Òpera dividida en quatre actes amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en Scènes de la vie de bohème d’Henri Murger, història publicada al llarg de cinc anys  (1845-1849) al diari El Corsari; La Bohème es va estrenar per primera vegada l'1 de febrer de 1896, al Teatro Regio de Torí. Al Gran Teatre del Liceu de Barcelona va arribar dos anys més tard, el 10 d'abril de 1898 (també va ser l'estrena absoluta a tot l'Estat). Aquella primeríssima funció va ser protagonitzada per Rosina Storchio i Alessandro Bonci en els papers principals, de Mimì i Rodolfo, respectivament, sota la direcció del mestre italià Rodolfo Ferrari. Des d'aleshores s'ha representat en 271 ocasions a l'scala barcelonina. 

La història original de La Bohème ens transporta al París de 1830, la ciutat dels artistes bohemis plens de penúries, la metròpolis de les golfes fredes i els cafès que es mouen al ritme dels debats i les tertúlies. En la versió d'Ollé, La Bohème abandona el barri de Montmartre on transcorre el llibret de Giacosa i Illica (ara no hi ha cap artista que es pugui permetre un pis a l'icònic barri parisenc) i ubica el grup de protagonistes, amb Rodolfo i Mimì al capdavant, en una barriada de la perifèria de qualsevol gran urbs.


La versió segle XXI de La Bohemè no s'oblida de l'emblemàtic Caffè Momus. (Foto: David Ruano)

Ara Rodolfo utilitza un portàtil per escriure els seus poemes, però Ollé s'ha mantingut fidel a la història original, al text del llibret i a l'esperit de l'obra. Una òpera que, per al director artístic, a diferència d'altres peces del compositor italià, "no hi ha grans personatges, ni grans històries, és el quotidià el que es converteix en protagonista".

Segons la seva opinió, "és el dia a dia d'un grup d'amics i si és una obra que agrada tant és perquè tots hem estat joves o som joves i la història et torna a recordar el que són les ànsies i les ganes de viure i de futur, les ganes que tenen ells de menjar-se una pizza, perquè passen gana, encara que tot acabi amb la mort de Mimì, que acaba representant el final d'aquesta joventut, i d'haver de tocar de peus a terra i de tornar a la realitat".


Àlex Ollé ha traslladat La Bohème a les perifèries de les grans ciutats del segle XXI. (Foto: EFE)

Musetta es cruspeix el Liceu

Ollé ha completat el seu equip creatiu amb Alfons Flores fent-se càrrec de l'escenografia i Lluc Castells del vestuari. La direcció musical és de Giampaolo Bisanti i el repartiment de veus (en la funció d'ahir) l'encapçala Anita Hartig com a Mimì. Amb ella pugen a escena el tenor brasiler Atalla Ayan posant-se en la pell de Rodolfo, Valentina Nafornita com a Musetta i Roberto de Candia com a Marcello. També participen una vintena de membres del Cor de Cambra del Palau de la Música, el cor infantil "Veus" (en la primera interpretació d'un grup d'aquestes característiques al Liceu des que es va iniciar la pandèmia) i l'Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu.

El resultat d'aquesta simbiosi entre passat i present firmada per Ollé és molt correcte però no sublim. Alguna cosa trontolla en aquesta relectura modernitzada del clàssic de La Bohème. Es fa estrany que l'escenografia sigui un reflex del segle XXI, però s'aposti per mantenir de forma intacta el llibret i la partitura original. Molt bé l'Orquestra Simfònica i notable el repartiment de veus. Menció especial per una Valentina Nafornita que donant vida a una particularíssima Musetta va cruspir-se l'escenari cada vegada que va irrompre sobre les taules del Liceu.