[Atenció: aquest article conté imatges i enllaços a continguts molt crus que poden ferir la sensibilitat]

De fet, aquest text sol hauria de ferir la seva sensibilitat. Libération, el diari francès de l’esquerra amb causes, surt aquest dijous amb aquesta portada:

"Els nens d’Assad”, diu el títol.

Libé ha fet una investigació sobre el terreny de l'atac químic a la ciutat siriana de Khan Xeikhun, que aquest dimarts va fer 86 morts, entre ells 30 nens. A la imatge, els cadàvers de la canalla apareixen petrificats. El tractament de la foto n’accentua els colors dramàticament, com en un quadre. “El règim sirià és el responsable de l'atac”, assegura el diari.

A l’editorial, Alexandra Schwartzbrod, encesa, es pregunta què coi va fer Rússia el 2013 quan va avalar la destrucció de les armes químiques de l’exèrcit del dictador sirià Baixar al-Àssad. “Òbviament, no van fer la feina”, afegeix. “Per negligència o intencionalment? (...) Sis anys en què els jocs de poder, la covardia i la impotència tanquen tota esperança de sortida al conflicte que ja ha fet més de 400.000 morts (...) El pitjor és la impotència. I la vergonya. Sense fi”, conclou.

La foto és una de les que l’ambaixadora dels Estats Units a l'ONU, Nikki Haley, va mostrar en la reunió del Consell de Seguretat de dimecres, on Rússia va vetar que es condemnés l’atac. El diari financer nord-americà The Wall Street Journal i el conservador israelià The Jerusalem Post la mostren d’una altra manera:

La portada de Libé ha causat una allau de reaccions a les xarxes socials. La discussió és tan antiga com la invenció de la fotografia. Més encara, des que l’home dibuixa. Es debat la delicada qüestió de com il·lustrar la guerra sense menystenir la dignitat humana. Un resum:

La bona pràctica diu que cal evitar la publicació de fotos de nens en contextos de violència, explotació, etcètera. És un principi elemental, de seny. Per això mateix l’ètica professional dels periodistes ho té formalitzat de mil maneres. L’article 6 del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística ho expressa així:

“(...) En particular, el periodista haurà d'abstenir-se d'entrevistar, fotografiar o enregistrar als menors d'edat sobre temes relacionats amb activitats delictives o emmarcats en l'àmbit de la privacitat”.

El Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes diu el mateix d’una altra forma a l’article 13:

“Observar especial cura en l'ús d'imatges que, per la seva crueltat, puguin ferir la sensibilitat del públic. Cal evitar especialment la utilització morbosa i fora de context d'aquestes imatges, sense que això justifiqui l'ocultació dels elements essencials dels fets noticiosos, com guerres, atemptats, accidents o altres de semblants”.

És veritat que imatges de tant impacte són moltes vegades l'única manera d'informar i de cridar l'atenció sobre aquestes situacions degradants per a la dignitat humana, com és el cas de l’atac químic a Khan Xeikhun. Per això els articles dels codis estan escrits de manera poc terminant. Els principis ètics s'han d'aplicar de forma prudencial, és a dir, cas per cas.

És aquest cas un dels que fa necessari publicar la imatge dels nois morts? Perquè sembla que ni la vagància, el sensacionalisme, la incompetència o la dèria de ser original, o tot plegat, expliquen la decisió de posar aquests nois en portada.

És el mateix cas d’Aylan Kurdi, un altre nen de tres anys sirià, de nacionalitat kurda, ofegat al Mediterrani amb sa mare i son germà mentre provaven d'arribar a Europa. Recordes bé la foto de l'agència Reuters:

La raó que sigui necessari publicar imatges com la de la primera Libé l’explica Shawn Carrié, un periodista de TRT World que treballa molt a prop del lloc de l’atac. Encara hi és.

“Parlava amb un metge frustrat i desesperat a [la localitat d’] Idlib li he dit que em sento obligat a dir la veritat i a contar la seva història al món tan bé com sàpiga. Ell m’ha respost sense embuts: ‘I què passarà després que publiquis la veritat eh?’. No tinc resposta. Però crec que ningú fora de Síria té dret a mirar a una altra banda. El que desitjo per al meu aniversari [aquest dimarts era el seu aniversari] és que deixem de mirar a una altra banda”. La història sencera s’acompanya d’un vídeo brutal al seu compte de Facebook.

Johan Hufnagel, un dels directors de Libé, explica per què van prendre la decisió de publicar la foto i fer-ho dos dies després dels fets i no al següent. “Créiem que és necessari demostrar allò que el règim [d’Àssad] volia amagar, i (...) volem documentar-ho per mostrar al món la realitat dels crims i silenciar als qui els neguen. (...) Espero avergonyir a tots els que creuen que els crims d'Àssad són errors polítics a Síria. Perquè aquests errors polítics tenien cara. No girem els ulls”.

A Libération no li cal explicar-se. És un diari que no s’arronsa amb les causes que abandera. Síria n’és una i sobre el cas ha fet portades memorables de fa anys:

Joc de paraules: "Assassí a Síria" / "Assassí en sèrie"

"Síria: dos anys de crims"

"Especial, el dia a dia dels sirians"

Aquest dijous, ni que sigui amb un dia de retard, n’ha fet una altra primera com un cop de puny, com mil cops de puny. A la seva vora, les primeres dels diaris que van tocar el bombardeig el dia abans empal·lideixen, malgrat  que també fan servir fotos de nens:

Ni el cas d’Aylan Kurdi, ni la seva foto van canviar gairebé cap política a Europa. De fet, al contrari, molts països han endurit les seves fronteres. Potser passa el mateix amb la guerra de Síria i la portada dels set nens gasejats. Potser no.