Ni el més imaginatiu dels cervells hauria imaginat un context més estrany per estrenar la segona temporada d’una sèrie sobre mafiosos russos. Ja la primera entrega arribava quan ens havíem acostumat a sortir poc de casa, per culpa d’una pandèmia mundial que encara belluga. La rapidesa de reflexos dels guionistes de Nasdrovia van fer incloure l’irrupció del coronavirus a les nostres vides com a part central de l’argument dels nous sis capítols de la sèrie. I ara que ja són disponibles a Movistar+, la promoció coincideix, capricis del destí, amb l’invasió d’Ucraïna per part de les tropes de Putin. “És molt fort, i molt terrible. Últimament ens estem acostumant a coses que ningú podia concebre. I l’invasió russa, més que a l’arribada de la pandèmia, em recorda a l’11-S, però amb una diferència: ja no ens agafa verges, com sí ho érem el 2001. D'alguna manera hem assumit coses que si haguessin passat fa 15 anys tindrien el planeta paralitzat”.
Les paraules de Leonor Watling (Madrid, 1975) mostren el mateix desconcert del periodista, del metge, del peixater i de la veïna del cinquè. L’estat de les coses ens té l’ànim més confús que poruc, i un, o una, no deixa de preguntar-se si no hauríem d’anar a comprar paper de vàter enlloc de fer maratons de sèries. “Estem tots amb un sentiment estrany, seguim fent entrevistes i tuitem sobre Nasdrovia o anem al súper a comprar menjar per tenir el rebost ple?”, diu l’actriu, sense voler entrar en gaire valoracions més. “És que tinc tendència a enfangar-me; igual trepitjo bé el primer pas, però al segon ja tinc el fang pel turmell, i al quart ja m'arriba al maluc. Començo a parlar de la guerra, a dir que Putin és un boig, i acabo semblant aquella dona que va cridant pel carrer morirem tots!”, diu entre rialles.
Leonor Watling: "Tinc tendència a enfangar-me; igual trepitjo bé el primer pas, però al segon ja tinc el fang pel turmell, i al quart ja m'arriba al maluc"
Tornem a la sèrie, que havia començat com una comèdia negra sobre un parell d’advocats (Hugo Silva i Leonor Watling) que, cansats de defensar rics i corruptes, decideixen començar de zero i obrir un restaurant especialitzat en menjar rus. Els blinis que serveixen conquereixen les exigències d’un mafiós tan assassí com sibarita, que converteix el local en el seu centre d’operacions. El final de la primera temporada deixava la parella protagonista en mans del gànster, amb un deute de sang del que no poden escapar. “Aquesta temporada és molt més fosca, amb més elements de thriller, tot i que hi segueix havent molta comèdia. La primera venia d´un lloc més lluminós i frívol, però al llarg dels episodis, els protagonistes van perdent el control, els papers i la dignitat. I aquí, en aquest punt tan complicat, comença la segona part”, explica Watling.
Movistar Plus estrena la segona temporada de la sèrie Nasdrovia, protagonitzada per Leonor Watling y Hugo Silva. / Movistar Plus
Que a l’amenaça de mort es sumi l’aparició d’una pandèmia, de mascaretes i de policies de balcó afegeix elements de diversió als guions de la segona temporada. “Llegint-los pensava que la més extravagant de totes les coses extravagants que havien escrit era una pandèmia mundial, i aquesta l’hem viscut tots (rialles). Si el més rar, el més boig, és un fet que tots coneixem tan bé, a partir d'aquí, les coses que passen guanyen credibilitat”. I aquestes coses inclouen revenges, cadàvers desenterrats, assassins que persegueixen assassins, i un concurs de drag queens amb el cap mafiós com aspirant a la victòria. Tot plegat agreuja la depressió (menor) d’Edurne, el personatge de l’actriu. “Ella fa el que pot per assumir el que li passa. Amb tot el que estem vivint, jo, en canvi, faig el pèndol d'una banda a l'altra, de la negació per pura supervivència, del caos, de l'apocalipsi, fins a l'alegria i el gaudi, l’estar aquí i ara, quan pujo a un escenari a cantar o quan jugo amb els meus fills”, afirma.
"Aquesta cosa dels germans Coen"
Watling està més que satisfeta d’aquesta sèrie: “Et diria que Nasdrovia és, juntament amb Mi vida sin mí, la meva feina favorita. N’estic molt orgullosa del què hem fet”, confessa, recordant que els guions escrits per Sergio Sarria, Miguel Esteban i Luismi Pérez, i el pols darrere la càmera del director Marc Vigil l’havien conquerit “perquè proposaven una barreja juganera de gèneres i de to que són força insòlits. No em sona haver vist res de semblant a Espanya. Té aquesta cosa del cine dels germans Coen, t'estàs rient i de sobte a algú li disparen a la cara. Hi ha una mica dels Coen, de Killing Eve, de Buñuel, de Berlanga... Hi ha una escena, per exemple, la de la intervenció que els mafiosos russos li fan a un dels membres de la banda, que em sembla molt berlanguiana, divertidíssima”, afirma. Certament, la proposta funciona com un rellotge suís, i encara podríem afegir referències com Barry o el clàssic de David Cronenberg Promesas del este, directament al·ludida a la sèrie.
Als seus 46 anys, Leonor Watling viu un bon moment professional, que confirma que aquelles dificultats per aconseguir personatges interessants sent una dona i passats els 40 ja són història. “Afortunadament això ha canviat. No fa gaire vaig veure un documental que es diu Where is Debra Winger?, que parla de la desaparició als repartiments de Hollywood de tota una generació d'actrius increïbles que havien superat els 40 anys. Potser quedi camí per fer, però crec que estem molt millor, també com a espectadors: estem veient pel·lícules i sèries complexes, i aquestes històries sobre dones madures es fan perquè hi ha un públic interessat, no perquè els productors estiguin complint una missió ètica. I això parla molt bé de nosaltres com a espectadors. En tot cas, la meva experiència personal em diu que, des que vaig fer els 40, m'han ofert molta feina, molts personatges. He fet Pulsaciones, Vivir sin permiso, Nasdrovia, La templanza, i acabo de rodar una pel·lícula amb Félix Viscarret, No mires a los ojos. Crec que he tingut la sort que el canvi de paradigma coincidís amb la meva arribada a aquesta edat que abans era crítica”.
Leonor Watling: "Aquestes històries sobre dones madures es fan perquè hi ha un públic interessat, no perquè els productors estiguin complint una missió ètica"
I si fa uns mesos, Watling celebrava la gira dels 15 anys de la banda musical Marlango, que lidera juntament amb Alejandro Pelayo, li recordem també que enguany en fa 20 de l’estrena d’Hable con ella, la pel·li d’Almodóvar guanyadora de l’Oscar al Millor Guió i una de les seves feines cinematogràfiques més recordades. “És que ja fa 20 anys de tot, eh... ens hem fet grans! És increïble com ha volat el temps. Una té un passat, i moltes experiències, i quan et passa alguna cosa tens molts números que no sigui la primera vegada. Però he de dir que jo segueixo igual de desconcertada i d'espantada, i amb les mateixes ganes que fa 20 anys. Això no ha canviat. I amb la mateixa incertesa en l'àmbit professional, amb les mateixes pors”, remata.