D’un El juego del calamar que va superar les expectatives més optimistes i de sobreviure a proves mortals cada vegada més boges, a formar part d’un joc del gat i la rata que es persegueixen mútuament sense que tinguem mai clar qui és el gat i qui és la rata. La trajectòria professional de Lee Jung-jae (Seúl, 1972) ha entrat en una mena de somni que l’ha convertit en una estrella internacional. Cap altre actor asiàtic havia guanyat mai un Emmy com a actor protagonista per una sèrie no rodada en anglès. Fitxatge de luxe de The Acolyte, la nova producció d’Star Wars que prepara Disney+, Jung-jae estrena avui a les nostres sales Hunt, la seva òpera prima com a director.
L’impacte internacional d’El Juego del Calamar, un dels estendards de Netflix, va ser la més afortunada de la cadena d’oportunitats que va portar un cambrer d’una cafeteria de Seúl a convertir-se primer en model i després en la cara més popular de l’audiovisual coreà. Abans d’arribar al joc de supervivència més exitós de la història, l’havíem vist a pel·lícules com La criada (2010), El gran golpe (2012) o Libéranos del Mal (2020). I, a banda de la seva carrera com a intèrpret i cineasta, ha demostrat el seu olfacte pels negocis, com a propietari d’una cadena de restaurants italians (Il Mare) i d’una empresa de desenvolupament immobiliari, i havent fundat la seva pròpia productora, Artist Company.
Creador incontinent, Lee Jung-jae debuta com a director amb Hunt, un thriller amb múltiples lectures polítiques situat a principis dels anys 80, en plena convulsa Guerra Freda. Una pel·lícula amb què va participar en l'última edició del Festival de Sitges, i que avui arriba a les sales de cinema. Una trama que planteja la persecució que duen a terme les agències d’intel·ligència coreanes, darrere la pista d’un misteriós espia nord-coreà que planeja assassinar el president de Corea del Sud. Un film trepidant, amb un grapat d’escenes d’acció frenètiques i un enrevessat argument ple de girs argumentals que atrapen l’espectador a la teranyina plantejada pel nostre home.
Crec que el teu és un cas de director quasi a la força, perquè abans de posar-te darrere la càmera vas contactar amb un grapat de cineastes que et van dir que no.
Si et soc sincer, mai havia tingut cap pulsió per dirigir. Quan vaig rebre el guió amb la proposta de protagonitzar la pel·lícula, i un cop vaig entrar-hi com a productor, li vaig trobar alguns elements que creia que es podien millorar. I per aquí vaig començar, fent-ne una reescriptura. Després, una vegada ens vam posar amb la preproducció, vam contactar amb uns quants directors, els millors de Corea, però cap el va acceptar. Crec que la raó és que es toquen temes una mica delicats i no es van atrevir. Ho vaig haver de fer jo!
Tu sí que es vas atrevir amb aquests temes, i amb el retrat d’una època especialment convulsa...
No et sé dir si he estat capaç d’oferir la millor versió possible, però sí volia fer pensar, volia posar una sèrie de temes sobre la taula...
A quins temes et refereixes?
Vivim en una societat mediatitzada per les mentides que ens expliquen, i que ens porten cap a camins més aviat foscos. Això polaritza, ens porta a enfrontar-nos amb altres persones que pensen diferent. Però per altra banda també crec que és possible fer servir la sobreinformació que hi ha avui al nostre favor. És cert que Hunt està situada als anys 80, un període en el qual el govern coreà limitava moltíssim el què arribava a la gent. Parlem d’èpoques molt diferents, políticament, socialment, sobretot al meu país, però tot i això, ara tenim la possibilitat que siguem nosaltres mateixos, i no només el govern, els que podem gestionar la informació. Però sí és veritat que moltes vegades ens quedem només amb els missatges que coincideixen amb la nostra forma de pensar, i això no ha canviat, passava abans i passa ara, i acaba esdevenint una mena de malaltia, per nosaltres i per la comunitat de la que formem part. Aquest és l’origen dels enfrontaments i els conflictes, també entre països. D’alguna manera, la pel·lícula vol reflexionar sobre les conseqüències de tota aquesta desinformació. No sé si això passava o passa també aquí...
Passava als 80 a Corea, probablement també en algun moment al teu país, i d’alguna manera continua passant que molts governs manipulen la informació perquè els beneficiï
Crec que passa a tot arreu.
Sí, ocorria als 80 a Corea, probablement també en algun moment al teu país, i d’alguna manera continua passant que molts governs manipulen amb la informació perquè els beneficiï. Fa la sensació que hi ha un perillós retrocés al passat en molts aspectes. I d’això també volia parlar a la pel·lícula. Hi ha una frase a la pel·lícula que és un bon resum de tota aquesta reflexió que volíem plantejar: hi ha democràcies que no són democràcies. Fins a quin punt una democràcia ho és?
Amb la pel·lícula feta, estrenada amb èxit al teu país i viatjant pels festivals, quin diries que és el segell personal que has estat capaç d’imprimir-li a la pel·lícula?
Vols que presumeixi de les meves habilitats? (riu) No ho veig clar... He tirat molt d’intuïció. En realitat, prefereixo dir-te quina és la part que més m’agrada de la pel·li: que en una mateixa escena hi hagi diferents capes, que passin coses molt diferents al mateix temps, els contrastos amb els que hem jugat. Potser haver aconseguit això és del què més orgullós me’n sento.
Quina creus que és la raó del fenomen d’El Juego del Calamar?
N’hi ha moltíssimes, i segurament se me n’escapen unes quantes. Però crec que una de les més importants és que reflecteix molt bé la societat en què vivim. Ens barallem sempre per ser els primers, per ser millors que els altres. Segurament molta de la gent que l’ha convertit en un èxit hi pot veure identificades coses del seu entorn.
Com estàs portant l’èxit de la sèrie?
Doncs el més important de la fama i del fenomen és que m’ha fet pensar molt en l’importància de col·laborar amb els altres, i més en un negoci com aquest: treballar colze a colze amb gent d’altres països fa possible produir millors pel·lícules. I en això vull invertir tot el que m’ha suposat el fenomen de la sèrie.
El més important de la fama i del fenomen és que m’ha fet pensar molt en l’importància de col·laborar amb els altres
De vegades tinc la sensació que la indústria del cinema, tan competitiva, té alguna cosa de joc del calamar...
Doncs no hi estic gaire d’acord. No em sembla que hi hagi tanta competència, més aviat crec que hi ha una bona convivència entre pel·lícules i entre creadors.
El teu futur immediat vindrà marcat per The Acolyte, nova sèrie de l’univers Star Wars.
(Riu) Doncs no puc dir absolutament res sobre el tema, de fet encara s’estan tancant moltes coses, no hi ha res segur... Bé, probablement hi haurà bones notícies (i torna a riure).