Hi ha nits que desborden qualsevol recinte. El Palau Sant Jordi, aquest dijous, deixa de ser un pavelló per convertir-se en una fortalesa emocional. I al centre, una reina: Laura Pausini. Amb el permís simbòlic d’Alexia Putellas —que aquest mateix vespre ha jugat el seu partit 500 amb el Barça i ho ha celebrat amb gol i dues assistències—, la italiana corona Barcelona amb un concert que és molt més que música: és memòria, identitat i refugi compartit.
Des del primer instant, amb Yo canto, tot queda dit. No és només l’obertura d’un repertori llarg i generós; és una declaració d’intencions. Pausini no surt a cantar cançons: surt a explicar-se. A cosir una biografia emocional compartida amb milers de persones que, des de la primera nota, ja no són públic, sinó part del relat. Un “bona nit” en català, breu però precís, li serveix per establir un vincle immediat, gairebé domèstic. "Estic molt contenta d'estar aquí". Pausini sap on ha cantat aquest vespre.
El concert avança com qui fulleja un diari íntim. Cada cançó és una pàgina, cada bloc un estat d’ànim. I enmig d’aquest recorregut, la vida s’hi cola sense demanar permís. Antonio, italià, ha cridat l'atenció de Pausini, fins al punt de pujar a l'escenari i demanar-li matrimoni a Carlos, davant de tot el Sant Jordi. Es van conèixer gràcies a una cançó de la cantant italiana. L’escena, lluny de trencar el ritme, el reforça: perquè si alguna cosa queda clara és que aquestes cançons no només s’escolten, es viuen. No és l'única interacció amb el públic. La cantant ha baixat a pista buscant un noi que havia badallat en una de les seves cançons. Després ha demanat a una noia que estava fent una videotrucada que li atansés el telèfon per parlar amb qui hi havia a l'altra banda, una nena que es rentava les dents. "Mai havia cantat per algú que es rentava les dents". Pausini és diversió, és informal, és pura. És una reina. I una no es pot cansar de repetir-ho.
Hi ha també un fil de consciència que travessa la nit. Pausini ha cantat amb un Palau Sant Jordi ple gairebé més de 40 cançons. Impossible mencionar-les totes. Impossible no cantar-les i viure-les al límit, totes i cadascuna d'elles. Després de Pausa, les pantalles llancen un missatge directe: si pateixes o coneixes algú que pateix violència de gènere, demana ajuda. No és un gest decoratiu. És una interrupció necessària. Especialment per la seva vivència personal, on ella mateixa no es cansa d'explicar que també va ser-ne víctima. Després d'unes emocions vives i compartides, més endavant, la crítica sense embuts va per a un món que continua en guerra. Pausini no es refugia en l’ambigüitat: aquí es fa música, no guerres. I el Sant Jordi respon com si també necessités dir-ho en veu alta.
Pausini i la memòria compartida amb els fans
Però si el concert funciona és, sobretot, perquè apel·la a una memòria compartida. Quan sonen Se fue, Surrender, Primavera anticipada, Entre tú y mil mares o Como si no nos hubiéramos amado, el recinte es transforma en un cor gegant. Moltes arriben a mig camí entre l’italià i el castellà, en una decisió que no és casual: és un pont directe amb tota una generació que les va aprendre així, en la seva llengua original. Escoltar La solitudine o Escucha atento en aquest híbrid és tornar, exactament, al lloc on tot va començar.
El públic —entregat, constant, fidel— vibra especialment amb els grans èxits propis, per sobre de les versions que també formen part del repertori. Però ni tan sols aquestes trenquen la inèrcia. Pausini té la capacitat d’apropiar-se de cada peça, de fer-la seva durant uns minuts i retornar-la transformada.
Els duets són un altre dels punts àlgids. Amb Antonio Orozco, la connexió és orgànica, intensa, gairebé física a Entre sobras y sobras me faltas. Amb Mónica Naranjo, en canvi, tot és expansiu: Víveme es converteix en un duel de veus que no competeixen, sinó que s'eleven mútuament. Dos moments que no són accessoris, sinó estructurals dins del relat de la nit.
Cançons que sostenen
Cap al tram final, emergeix una idea que ho ordena tot: hi ha cançons que neixen de llocs incòmodes, d’etapes que potser no voldries reviure. Però són aquestes mateixes les que t’expliquen. Les que et sostenen. Pausini no les esquiva; les revisita des d’un altre lloc, amb la serenor de qui ha entès que també formen part de la seva força.
I quan sembla que ja no hi cap res més, arriba el silenci abans de l’últim gest. Il cielo in una stanza, de Gino Paoli, tanca la nit com un sospir. Sense grandiloqüència, sense excés. Només música. Però el públic no en té prou i Pausini torna i canta Mariposa tecknicolor. Però el Palau encara no en té prou i la italiana regala un últim mix.
Després de més de tres hores de concert, el Sant Jordi surt diferent del que ha entrat. Potser una mica més desarmat. Potser una mica més valent. Amb la sensació que les cançons, com la vida, no jutgen: només esperen que decideixis què vols fer amb elles. I que, de vegades, tot el que cal és una veu —com la de Laura Pausini— per recordar-ho.