Últimament, ja no esmorzem. Esmorzar sona massa antic, massa d'àvia, massa de cafeteria amb neons blaus i premsa arrugada. Ara quedem per fer un brunch, perquè esmorzar a les onze del matí no és esmorzar, és fer un brunch. I què mengem? Torrades amb alvocat i iced matcha amb beguda vegetal. Vivim una estètica, i, com tota estètica contemporània, aquesta es construeix a través d’una llengua concreta i, oh, sorpresa: aquesta llengua no és la nostra. Perquè el català mai està de moda ni és prou guai ni és prou contemporani ni prou modern i encara menys per fer un brunch.
Vivim una estètica, i, com tota estètica contemporània, aquesta es construeix a través d’una llengua concreta i, oh, sorpresa: aquesta llengua no és la nostra
Les cartes de moltes cafeteries urbanes podrien estar perfectament escrites per una IA entrenada amb Pinterest, TikTok i catàlegs d’IKEA. Ja no prenem “cafè amb llet”, sinó que fem un “latte”. No mengem “iogurt amb fruita”, fem “fruit bowls”. No ens fotem un “cafè amb gel”, ara demanem un “iced coffee”. I, per descomptat, si mengem pa amb coses a sobre, sempre ha de ser “whatever toast”, perquè “torrada amb qualsevol cosa” sona a esmorzar de diumenge amb ressaca, i no pas a ritual matinal de persona emocionalment curada.
Hi ha una mena de desig col·lectiu de performar benestar a través del llenguatge. Però és un benestar d'importació. Utilitzar anglicismes en aquest context no és casual: no respon a una mancança lèxica, sinó a una voluntat simbòlica. Quan dius “latte” no és només beure un cafè amb llet: és beure un estil de vida. És fer veure que formes part d’un món elegant, cosmopolita, minimalista i plant-based. I aquí és on es veu clar que el brunch no és només una moda alimentària, sinó una estructura discursiva. Ens alimentem també de llenguatge, i aquest llenguatge ens situa socialment.
Utilitzar anglicismes en aquest context no és casual: no respon a una mancança lèxica, sinó a una voluntat simbòlica
Com a filòloga, em fascina veure com aquest imaginari d’origen anglosaxó o estatunidenc (hi ha diferents teories sobre on i quan va néixer el ‘brunch’, que és la unió dels termes breakfast i lunch, per cert) no només s'ha apropiat del nostre temps lliure, sinó també del nostre vocabulari. Com n’és de selectiva, aquesta apropiació! Adoptem paraules com smoothie i expressions com take away, gluten free o banana bread, i això (potser sense voler o potser volent-ho molt) ens allunya de tota referència al menjar d’aquí, al menjar de proximitat. No és prou instagramejable un “pa amb tomata” o un “per emportar”?
La colonització lingüística del brunch és subtil, però persistent. Quantes cafeteries de moda existeixen que escriguin “pa integral amb alvocat i ou passat per aigua” a la pissarreta o a la carta? I, és clar que la majoria sabem llegir-ho en anglès, però… Què ens passa i per què ens agrada tant traduir-ho tot? Avui no parlarem tampoc dels locals que no inclouen el català a la seva carta perquè ens hi faríem mal… Bé, la cosa és que jo diria que el que ens passa és una barreja de postureig, aspiració i complex idiomàtic i sembla que arrosseguem aquesta barreja generacionalment.
Parlar de menjar en anglès fa que sembli més sa, més cool, més net! És un fenomen que va molt més enllà del brunch. Forma part d’una dinàmica lingüística més àmplia, en què l’anglès opera com a llengua de prestigi cultural, sobretot en l’àmbit del consum emocional: alimentació, benestar, autocura, moda, productivitat. Dir que estàs en la teva healing era sona terapèutic i cuidat; dir que “t’estàs refent”, en canvi, sona força depressiu. I això ho arrosseguem també quan demanem el cafè. “Matcha latte with oat milk” (m’ho estic inventant, que em perdonin els baristes del món modern si això no existeix) o “te verd amb llet de civada” (avena també és normatiu, que ho sapigueu), perquè la primera et connecta amb Londres, i la segona et recorda que vius a Gràcia amb tres persones més.
La llengua, com la roba o el menjar, diu qui som o qui voldríem ser. I potser és per això que ens hem entregat tan fàcilment a aquesta estètica beige, plena de paraules estrangeres, tasses grosses fetes en tallers de ceràmica i fotografies amb llum natural
La llengua, com la roba o el menjar, diu qui som o qui voldríem ser. I potser és per això que ens hem entregat tan fàcilment a aquesta estètica beige, plena de paraules estrangeres, tasses grosses fetes en tallers de ceràmica i fotografies amb llum natural. Perquè en el fons el brunch ens permet construir una versió de nosaltres mateixos més (aparentment) presentable, més cuidada, més ordenadal.
El llenguatge que fem servir per demanar qualsevol cosa explica molt més del que sembla. I la manera com mengem és també la manera com ens veiem i com volem que ens vegin
El llenguatge que fem servir per demanar qualsevol cosa explica molt més del que sembla. I la manera com mengem és també la manera com ens veiem i com volem que ens vegin. I jo, com la Rosalía, també “me contradigo”... perquè de tant en tant, ho admeto i ho reconec, també freqüento aquests locals i també demano un iced latte o un flat white. Per tant, també col·laboro i participo d’alguna manera en tota aquesta parafernàlia ritualista dels brunchs. Jo només volia que ens féssim algunes preguntes… D’on ve aquesta estètica? Per què ens fa sentir millor un brunch escrit en anglès que un esmorzar escrit en català? Què passa quan la llengua quotidiana queda exclosa de les pràctiques de consum més trendy? I, sobretot: com és que estem tan disposats a canviar la nostra llengua per una que no parlem ni tan sols amb una bona fluïdesa o pronúncia? I ja acabo, però… Us en recordeu de quan esmorzàvem un mini de truita i un cafè amb llet i no en fèiem cap foto?