Els primers minuts de La desconocida plantegen una situació que posa els pèls de punta: una menor i un adult amb intencions fosques es citen en un racó d’un parc. Aviat sabrem que s’han conegut en un xat i que ell, després de fer-se passar per un noi adolescent, l’ha obligat a quedar. El ciberxantatge, cada vegada més present a les pàgines de successos, estava en el punt de partida de Grooming, l’obra teatral de Paco Bezerra, i ho està en la versió cinematogràfica que ara signa el cineasta Pablo Maqueda (Dear Werner). A la pel·lícula, la trobada dels dos protagonistes no és més que l’inici d’un malson que utilitza elements de thriller per escapar dels camins imaginats per l’espectador. És inevitable pensar en Hard Candy (2005), Maqueda també fa que l’esperit d’Alfred Hitchcock sobrevoli a la trama, demostra la seva estima als elements malsans de determinat cinema coreà, i hi afegeix pinzellades de La Caputxeta Vermella i d’Alícia al País de les Meravelles.
La sorpresa constant és un dels elements claus d’un film que es posa en mans de dos intèrprets fabulosos. Ell, Manolo Solo, actor de llarg recorregut, secundari imprescindible en títols com Celda 211, Las 13 Rosas o aquell arrossegat personatge amb disfonia de Tarde para la ira que li va donar el Goya, i que ara acaba de presentar al Festival de Canes l’esperadíssima nova pel·lícula de Víctor Erice, Cerrar los ojos. Ella, Laia Manzanares (Barcelona, 1994), va irrompre en les nostres vides fent l’Oksana de la sèrie Merlí, i des de llavors no s’ha aturat: teatre (Temps salvatge, Amanda T., Talaré a los hombres de sobre la faz de la tierra), televisió (Hache, Estoy vivo, Los favoritos de Midas) i cinema (El Reino, Sense sostre, Alegría), i la sensació que, amb La desconocida, ha arribat un salt endavant, un punt d’inflexió professional: “Jo no penso mai en aquestes coses, la veritat”, refusa. “Només em concentro en anar al rodatge, o pujar a l’escenari, i fer la millor feina possible, i a partir d’aquí ja tot el que pugui passar queda lluny de les meves mans”.
Els perills de les xarxes socials
Ens explica el cineasta Pablo Maqueda que creuar-se amb la nostra entrevistada va tenir alguna cosa màgica: “Quan la directora de casting Aratza Vélez ens va ensenyar la seva foto, en Paco Bezerra va dir que li recordava a la Isabelle Huppert de La pianista. I resulta que aquella havia estat una de les referències amb les quals vam jugar a l’hora de construir el personatge femení en el guió. Va ser conèixer-la, veure com era la Laia, i ja no parlo només com a intèrpret, també com a persona, i ho vam tenir clar”. La Laia somriu quan li traslladem la comparació: “Crec que exageren molt! Però òbviament em fa sentir molt afalagada. És molt fort, això!”.
M’interessava molt que es parli del ciberassetjament, o de l’assetjament en general. Crec que és un tema que hauria d’estar sobre la taula, tal com tenim el món, tal com tenim internet i tal com tenim l’ús de les xarxes socials
És extremadament delicat estirar el fil argumental d’una pel·lícula que basa gran part de la seva força en la reacció dels espectadors davant determinats girs argumentals que barregen sorpresa, incomoditat, cert malestar i riallades nervioses. “M’he de mossegar molt la llengua, he d’anar amb molt de compte a les entrevistes, com m’agradaria poder parlar de la trama sense censurar-me”, raona. “Sí que podem dir que m’interessava molt que es parli del ciberassetjament, o de l’assetjament en general. Crec que és un tema que hauria d’estar sobre la taula, tal com tenim el món, tal com tenim internet i tal com tenim l’ús de les xarxes socials. Està a l’ordre del dia i potser no se’n parla prou”. L’actriu continua reflexionant, i relacionant la premissa de La desconocida amb què genera entre el públic. “Quan parlem de determinades coses, és impossible no provocar sentiments en l’espectador de rebuig, d’incomoditat, de mal rotllo. Van implícits...” Continuem trepitjant sobre terreny ple de mines, i li preguntem pel seu personatge i per la interacció amb el seu company d’aventura, Manolo Solo. “El viatge que fa la Carolina és un repte com una catedral. Però hem vingut a jugar, ens agrada jugar i ens agraden els reptes. I potser un dels més grans era rodar amb el Manolo, que és el putu millor actor d’aquest país. S’ha de dir! D’entrada et sents més petitona, penses que no tens res a fer davant d’aquest monstre, però és veritat que treballar amb gent així et fa millor. És un tipus de repte que a mi em fa crèixer, d’alguna manera també em posava molt, perquè al final es tracta de treballar amb algú a qui admires, vaig prendre nota de tot el que faci perquè jo de gran vull ser una Manolo Solo”, afirma entre riallades. “No sé si és per la síndrome de la impostora, però sents que li has de demostrar que pots estar a la seva alçada, que podem treballar junts”.
Manzanares ens explica que una de les claus de la feina amb Solo va ser la connexió que van tenir de seguida: “Podria no haver passat, però a nosaltres, el plantejament de la història, molt basat en la feina de dos actors, ens va generar una complicitat enorme. Una cosa molt xula que va tenir el procés creatiu de la pel·lícula, i que no passa gaire, és que vam assajar moltíssim. Jo ho agraeixo, perquè després vas a rodatge amb una fermesa que et fa no dubtar, que expulsa les inseguretats, ja saps per on va la cosa. En les lectures de guió i els assajos, el director va propiciar que el Manolo i jo féssim moltes propostes, per integrar el guió i fer-lo nostre. I ens vam entendre molt bé, de fet ens vam passar el rodatge rient-nos i cantant-nos Oliver i Benji. Vam tenir una connexió molt especial, un vincle gran, que ens va ajudar molt”.
De Kill Bill a Merlí
La solidesa de la carrera de la nostra entrevistada no ha deixat de créixer des d’aquelles primeres passes a la Sala Beckett, amb l’evident abans i després que va suposar el seu fitxatge per la sèrie Merlí, un fenomen a Catalunya, però també a Llatinoamèrica, que encara avui li recorden pel carrer. “Jo tenia l’avantatge de saber on entrava, perquè m’hi vaig incorporar a la segona temporada. Però va ser una bomba des del principi, d’un dia per l’altre la gent m’aturava pel carrer. I, de fet, encara em passa, encara em parlen de la sèrie. Ahir mateix, i fa cinc anys de Merlí, m’aturaven i em preguntaven si jo era l’Oksana... Processar-ho depèn una mica del dia que tens, però en tot cas, si vols ser actriu, la possible popularitat forma part del pack, i no crec de cap manera que sigui una merda: de fet és maco, sents que es valora la teva feina i això és molt agradable”.
Ahir mateix, i fa cinc anys de Merlí, m’aturaven i em preguntaven si jo era l’Oksana... Processar-ho depèn una mica del dia que tens, però en tot cas, si vols ser actriu, la possible popularitat forma part del pack, i no crec de cap manera que sigui una merda
Manzanares viu un moment dolç. Després de La desconocida la veurem en dues òperes primes signades per directores novells, Lo que queda de ti, de Gala Gracia, i Quest, d’Antonina Obrador. “Suposo que és casual, però és bonic participar en primeres pel·lícules, es respira la necessitat dels autors d’explicar les seves històries. Hi ha una energia genuina, molt especial, potser també hi ha més neguit, perquè no tenen experiència, però el que mana són les ganes especials que es noten”. És possible que els somnis d’aquella nena de 9 anys no s’hagin complert del tot (“recordo que vaig veure Kill Bill, i em vaig quedar completament impactada, pensant que de gran volia ser l’Uma Thurman. Crec que la llavor d’interpretar es va plantar allà”, confessa entre riallades), però sí que té clar que les coses li van més que bé: “Estic molt agraïda perquè puc viure exclusivament de la meva feina com a actriu. I això, en la nostra professió, és un privilegi. Vaig tenir una època de cambrera, soc un clixé (riu), però també és veritat que de seguida vaig fer Merlí i a partir d’aquí vaig anar empalmant feines. He fet televisió, teatre i cinema. i fins avui. Comtinuar així és una sort immensa”.