La vida de la sufragista hongaresa Rosike Schwimmer i la d’un escriptor que es trasllada a Nova York per investigar sobre la seva vida. Sobre aquests dos pilars està construïda La vida anterior dels dofins (Edicions 62), la nova novel·la de l’escriptor basc i Premi Nacional de Literatura Kirmen Uribe (Ondarroa, Biscaia, 1970). Uribe l’ha escrit gràcies a una beca de la Biblioteca de Nova York, que li ha permès accedir a un arxiu de més de 150 caixes amb documents sobre la vida de Schwimmer. El llibre es desenvolupa a través un joc de miralls entre identitats diferents, entre la veu femenina i la masculina, entre el present i el passat. L’autor diu que és un llibre d’un home que busca una nova masculinitat, però per les seves pàgines també hi desfilen l’experiència de migrar, el valor del pacifisme i la distància com a forma de reconciliar-se amb les arrels. “Els homes hem de perdre espai i privilegis ara”, afirma convençut.
Com arribes a la vida de Rosike Schwimmer?
Me la trobo per casualitat. Com tots els novel·listes sóc molt de buscar històries, tant quan parlo amb algú com en les biblioteques o els arxius. I aquesta vegada va ser per Internet. Estava buscant històries de dones migrants i de sobte vaig entrar als arxius de la biblioteca de Nova York i em vaig trobar amb 176 caixes de documents que contenien una vida, la de Rosike Schwimer.
Qui era ella?
Era una sufragista i pacifista hongaresa de principis del segle XX que va anar a Nova York a viure i va intentar aturar la Primera Guerra Mundial. El que més em va cridar l’atenció, però, era que la seva amiga i secretaria havia estat durant 40 anys tractant d’escriure la seva biografia i mai la va acabar. I quan ho vaig saber vaig dir: quina història! Llavors vaig demanar a la beca Cullman de la biblioteca de Nova York per poder-la investigar. A la novel·la no només volia parlar de la Rosike sinó també de tot el que li passa a un autor quan descobreix un tresor com aquest. I això és el que s’explica.
Schwimmer és un personatge fascinant, trenca absolutament amb els motlles de l’època.
SÍ, és una figura sobretot molt valenta. Ella ja des de petita era molt diferent. La seva mare la portava al teatre i a concerts quan llavors ningú ho feia, quan els nens se’ls deixava a casa. Va ser una de les primeres dones a estudiar economia a Hongria i després va començar a treballar i es va implicar en el moviment obrer i feminista. Sempre deia el que pensava i això la va portar a Budapest, a Londres, on l’enganxa la Primera Guerra Mundial, i finalment als Estats Units. Allà, entestada a aturar la guerra, fa molts intents de convèncer al president Wilson i inclús col·labora amb Henry Ford. Amb Ford munta una aventura completament utòpica que és un viatge transatlàntic en vaixell per intentar promoure la pau. Aquesta iniciativa fracassarà però la seva lluita no.
S’estan escrivint històries basades en fets reals per explicar el que ha viscut qualsevol identitat silenciada o comunitat que s'hagi vist oprimida
Perquè t’interessa recuperar vides oblidades com la de la Rosike per fer-ne ficció?
Al segle XXI hi ha un gran canvi en la ficció, un canvi salvatge: es passa d’autors que s’inventaven històries o mons imaginaris a explicar històries reals, a explicar fets que abans havien estat silenciats. Ara mateix, autors com Emanuel Carrère a França, Siri Husvedt als Estats Units o Chimamanda Ngozi Adichie a l’Àfrica expliquen històries reals. És una cosa que està passant a tot el món amb qualsevol identitat silenciada o comunitat que s’hagi vist oprimida. S’estan escrivint històries basades en fets reals per explicar el que han viscut.
Parles, doncs, de revisar el criteri amb què es decidia quines experiències calia explicar o quines veus valia la pena escoltar.
És clar! Per què es parla sempre d’homes blancs heterosexuals i occidentals? Tot aquest moviment ve a omplir aquests buits que hi ha hagut durant molts anys en la història. Ara s’expliquen històries de dones, de minories i de gent que ha viscut en altres llengües també. Anem en aquesta direcció. A la vegada, també s’escriuen novel·les de nova factura. Tu per escriure sobre una realitat silenciada no cal que ho facis a la clàssica. Formalment també dius: per què hem d’escriure el tipus de novel·la que s’ha escrit fins ara? Plantegem-nos també la forma d’una altre manera.
La vida anterior dels dofins té una forma innovadora en aquest sentit.
No volia només recuperar la història de la Rosike. No m’omplia això. M’interessava també el fet de quina repercussió té en la meva vida el fet d’obrir totes aquelles caixes amb documents, anar a viure tota la família a Nova York, haver de parlar un altre idioma, entendre un nou codi de conducta... La Rosike va marxar d’Europa a Estats Units i amb la meva família hem fet el mateix camí. Volia parlar també del que ella va sentir al desplaçar-se des del punt de vista de les nostres vivències.
Hi ha una connexió entre el personatge i altres episodis de lluita feminista de la història com la de les dones de Basauri, al País Basc.
Sí, el llibre és el d’home que busca una nova masculinitat, que és el meu cas. Vull reinventar-me en aquest tema. I tots hauríem de fer-ho. La novel·la transcorre per diverses vides de dones i diversos moments en la lluita per la igualtat. Hi apareix el sufragisme però també les avortistes de Bilbao, un macro-judici que va tenir lloc al País Basc a principis dels 80 i que va marcar la meva infantesa. Sempre he crescut envoltat de dones i volia parlar de la relació que tenia amb elles. Per això a la primera part del llibre el narrador es l’Uri, l’escriptor, i a la segona la seva dona, la Nora.
Perdre privilegis és bo i és el que hauríem de fer els homes
Parles d’una nova masculinitat. Què podem fer per trobar-la?
Llegir! (riu) Escoltar, tractar de posar-nos a la pell de com pensa una dona i sobretot donar-los espai. Perdre pes és bo i perdre privilegis també. I és el que hauríem de fer els homes ara. Prendre’ns les coses més tranquil·lament. La masculinitat tradicional ha estat una tirania que ens ha marcat, és horrible. Jo penso en la figura del meu pare, que era pescador i estava tot el dia treballant... I quan no treballava havia de beure, i això estava ben vist! No mostrava cap sentiment, així no podem viure. Hem de fer un replantejament total del que és ser un home. A mi en realitat aquestes figures molt masculines sempre m’han tirat enrere i m’han semblat molt agressives i violentes, mai he estat molt "home" en aquest sentit.
Un altre dels temes de la novel·la és el de migrar. Dius que els migrants, quan marxen, mai troben allò que esperen.
Sí, sempre és una cosa diferent. Això està relacionat també amb el títol del llibre i la història de les làmies i les sirenes. El títol ve de la llegenda basca que diu que els dofins abans eren homes i que es van convertir en aquests animals per poder ser amants de les làmies, unes criatures fantàstiques marines. Al migrant li passa el mateix: una vegada has pres la decisió d’estimar una làmia, d’anar a un país diferent, ja ets una altra persona. El que trobes mai és el mateix que has somiat. Alguns dies és millor i alguns pitjor però sí que hem de tenir clar que migrar és molt dur i veure així els migrants, com a gent que ha pres una decisió difícil.
Què et va sorprendre en el teu cas de la vida a Nova York?
Els inputs culturals són increïbles. Els artistes als EUA no tenen por al fracàs. És una altra manera de crear, són molt bojos creant i això és veu en tot. Et plategen una pel·lícula o una novel·la amb una forma totalment innovadora. No miren enrere sinó que miren endavant.
Aquí estem més limitats?
SÍ, aquí és com la masculinitat (riu). No ens ensenyen a ser valents i a pensar en fer coses noves. A mi m’agrada pensar així, imaginar-me una novel·la completament diferent, que desobeeixi les normes que ens han ensenyat de "la novel·la és això" o "la poesia és això". No! Per això m’agrada escriure llibres de gènere fluid, que van de la no-ficció a la ficció passant per la poesia.
Si tu tens una llengua petita, parla-la; és tan important com la llengua més gran del món
Quan migrem i marxem, tampoc podem tornar al mateix lloc, no?
La percepció del passat i del nostre país canvia. Al principi un migrant el que vol és oblidar-se, mirar al futur. Però després les arrels i el passat sempre tornen. El que aprenem quan migrem és a portar-nos bé amb el passat. I la novel·la també és un relat d’això, de com reconciliar-te amb ell. D’altra banda, la distancia també ens ajuda artísticament. Tots els poetes romàntics anglesos anaven a Roma i a Grècia i després escrivien com escrivien. Velázquez va passar per Itàlia per estudiar a Caravaggio i la seva pintura va canviar completament. Llavors, això de marxar fora i enriquir-te amb els nous inputs artístics que tens ajuda. I també comences a mirar el teu propi país de manera diferent i a valorar-lo més.
La cultura basca també té una presència important al llibre. Hi ha la paradoxa que és precisament l’euskera que li obre les portes al narrador i li permet viatjar.
Jo sempre ho dic: la beca Cullman me l’han donat per escriure en euskera. Una llengua minoritzada no té perquè ser sinònim de no ser publicat, traduït o no viatjar. La meva tieta sempre em deia "has estudiat filologia basca i ara no viatjaràs i et quedaràs al teu poble!" I tot el contrari. L’euskera m’ha fet com a persona i m’ha ajudat en la meva trajectòria. És tot el contrari del que es pensava abans, que era necessari escriure en una llengua dominant. Un escriptor és més honest i autèntic si escriu en la seva llengua. També m’importa per diversitat idiomàtica i cultural del planeta. Abans parlar l’euskera vinculava amb el nacionalisme, però jo ho vinculo amb la pluralitat, la diversitat i la llibertat. Si tu tens una llengua petita, parla-la. És tan important com la llengua més gran del món”.
La història de Rosike Schwimmer també es connecta amb la lluita per la pau.
Rosike era pacifista i jo també vaig ser insubmís. Hi ha un joc de miralls amb la meva pròpia vida i amb la meva pròpia generació. Ha estat una casualitat la guerra d’Ucraïna però de sobte totes aquestes idees es tornen molt vigents. El pacifisme i l’antimilitarisme s’han posat sobre la taula inesperadament un altre cop, davant del rearmament que s’està plantejant. Les dues coses pensàvem que estaven superades però no. És una bogeria. La lluita antimilitarista encara és necessària i cal reanimar-la, tornar a sortir amb la pancarta.
La lluita antimilitarista encara és necessària i cal tornar a sortir amb la pancarta
A Schwimmer també se la va acusar d’ingènua per lluitar per la pau, com es fa ara contra moltes veus que qüestionen l’escalada militar a Europa.
Totes les lluites són ingènues al principi. Quan la Rosike va començar amb la lluita sufragista, el fet que les dones lluitessin era una cosa sense sentit. És el que pensava la societat en aquell moment. I a poc a poc es va aconseguir el vot femení. Les utopies ens serveixen per a caminar, per a anar millorant i sempre cal plantejar-les. Una societat sense utopies se’n va a la merda. La justícia social és una cosa que triga a arribar, però al final arriba. La direcció de la història és així. No hem d’oblidar les utopies, no per aconseguir-les ara mateix, sinó per intentar anar en aquella direcció.