El periodista Xavier Montanyà publica El caballero del ring. Kid Tunero, la biografia d'un cèlebre boxejador, Evelio Celestino Mustelier, que va passar una part important de la seva vida a Barcelona, que va desenvolupar la seva carrera en aquesta ciutat i que va morir-hi el 1992. Un homenatge en tota regla a un home que Montanyà havia conegut ja vell, arruïnat, però no derrotat. Un autèntic mite de la boxa, que va estar a punt de ser campió del món dels pesos mitjos en el temps en què aquest esport era el més important espectacle de masses i batia rècords d'assistència (el 1930 es van reunir 80.000 persones a l'Estadi de Montjuïc per presenciar diversos combats, i van superar el rècord de públic d'Europa). Una època en què Macià i Companys abraçaven als boxejadors i els periodistes i artistes, com Dalí, es delien per apropar-se a aquests ídols de masses.

Un desafiament cara a cara

Montanyà planteja la boxa com un dels únics àmbits en què els pobres poden trobar una oportunitat per progressar, tot i que no hagin anat mai a l'escola. Un enfrontament cara a cara, home a home, sense mediadors, on guanya el més fort, el més tenaç. Però també, en certa forma, per a Montanyà la boxa constitueix una mena de venjança col·lectiva dels negres, que al ring podrien desafiar els prejudicis racials que suportaven. La boxa seria, doncs, molt més que un esport, esdevindria un "xoc de sensibilitats, creences, estratègies, força, resistència, sensualitat. Una guerra simbòlica entre dos mons". En aquest context, no és estrany que el llibre recorri, en algunes ocasions de forma abusiva, a la identificació entre negre, força, ritme i natura, tan apreciada pel corrent de la negritud.

La desconeguda Barcelona negra

En molts llibres se'ns ha parlat de París com a refugi dels negres afroamericans que fugien del racisme als Estats Units o d'altres països. Va ser a París on va triomfar Josephine Baker, i allà hi van escriure algunes de les seves millors pàgines Langston Hughes, Richard Wright, Aimé Césaire i James Baldwin. Però pocs saben que abans de la guerra civil, Barcelona també va ser un punt d'atracció per a negres procedents, bàsicament del Carib. Kid Tunero va aterrar a Barcelona el 1931 i, en certa mesura, hi estaria vinculat durant la resta de la seva vida. Montanyà explica com els boxadors i músics cubans van tenir un paper important a la vida social barcelonina. Omplien estadis i sales de ball, eren admirats pels polítics, circulaven en grans cotxes de luxe, tocaven a les millors orquestres, omplien els locals d'oci de la ciutat i engolien grans quantitats de licors i, sobretot, de cervesa negra. Diuen que les catalanes de l'època es tornaven boges per aquells negres musculosos. Però també hi havia negres procedents d'altres punts d'Amèrica, com el famosíssim Jack Johnson, campió del món dels pesos pesats el 1910, que va tenir que anar-se'n dels Estats Units davant el racisme imperant. L'Eden Concert, al carrer Nou de la Rambla, es va convertir, abans de la guerra, en el lloc de trobada entre els negres de la ciutat i els seus admiradors i admiradores; se'l coneixia com "el Bar dels Negres"  Tot i que Montanyà recorda que no faltaven els catalans racistes que mostraven un gran despreci per aquests lluitadors i el conjunt dels negres, com el periodista Carles Sentís.

Kid Tunero, de Cuba a Europa

El 15 de gener de 1933, al Palais des Sports de París, el boxejador cubà Kid Tunero, "el hombre de un solo golpe", guanyava per punts al campió mundial dels pesos mitjos, Marcel This. Va ser el punt més alt de la seva carrera. Tunero, que havia nascut en una família molt pobre de Cuba, s'havia desenvolupat com a boxejador a Barcelona (un dels seus combats més cèlebres va ser el que el va enfrontar a l'aragonès Ignacio Ara a la Monumental, el 1932, davant 20.000 persones). Més tard, quan va tornar a combatre amb This per obtenir el títol de campió mundial, va perdre per un punt. A partir d'aquí s'iniciaria la seva davallada professional, en part per problemes de salut: arrossegava forts dolors que li dificultaven els combats (s'hauria de retirar el 1948). Però hi ha sospites que en la falta de reeixida de Tunero també hi van jugar una part important les intrigues dels promotors. Diuen que Tunero era molt íntegre i que rebutjava qualsevol confabulació per manipular els resultats, de les que eren molt corrents al món de la boxa a l'època, on no era infreqüent que alguns agents arreglessin els combats entre boxejadors per afavorir els interessos publicitaris i crematístic dels tèrbols personatges que manegaven el negoci de la boxa.

Vida dissortada

Montanyà fa un repàs a la vida de Tunero, on no hi manquen els episodis dissortats, des de la seva infància de nen explotat a les plantacions sucreres, fins a la discriminació racista patida als Estats Units en temps de la Segona Guerra Mundial. El pitjor, sens dubte, el va travessar durant la Segona Guerra Mundial, quan li van anunciar que la seva dona i els seus fills havien mort en el naufragi del vaixell en el què intentaven fugir d'Europa cap a Amèrica. Kid Tunero no va tenir cap notícia d'ells durant quatre anys, però va mantenir-se fidel a la seva esposa. Més tard, ja amb la seva família, va intentar reconstruir la seva carrera com a entrenador de boxejadors a Cuba, però el triomf de la Revolució va anar associat a la supressió de la boxa professional, i per tant Kid Tunero va haver de tornar a marxar de Cuba el 1963 per buscar-se la vida a Barcelona, de nou. Va començar molt bé, perquè el franquisme protegia el món de la boxa, però més tard les coses se li van anar complicant. El temps de la boxa s'anava acabant i la transició li posaria punt final.

La integritat

Tunero, durant algun temps, va ser amic de molta gent destacada del món de la cultura i de les arts (abans de la guerra, la boxa es considerava sinònim de modernitat i hi havia molts aficionats a aquest esport). És ben coneguda l'amistat  de Tunero amb Ernest Hemingway, que fins i tot va deixar la seva casa cubana a la família Tunero quan se'n va anar a l'Àfrica durant un any. Hemingway, que havia estat boxejador, li tenia absoluta admiració, especialment perquè Tunero havia esperat la seva dona quan tothom la donava per morta a l'Atlàntic.

Mestre dels grans

Tunero, a Barcelona, als anys seixanta, va ser també entrenador d'alguns dels grans de la boxa. El règim franquista va promoure aquest esport, i així va arribar a Barcelona José Legrá, un noi cubà procedent d'una família pobre que va aconseguir ser campió del món i que va ser usat profusament per la propaganda franquista. Més endavant, Kid Tunero va aconseguir que vingués a Barcelona Alfredo Evangelista, una jove promesa de la boxa uruguaiana que gràcies a l'entrenament del cubà va arribar a campió d'Europa dels pesos pesats i que fins i tot es va batre en una ocasió amb Muhammad Alí. Kid Tunero va deixar molt bon record entre els seus ex deixebles: tots, en ser entrevistats, van assegurar a Xavier Montanyà que sense el seu mestratge no haurien arribat tan lluny.

Finals tràgics

Tunero en els seus darrers anys va malviure. Després de la mort de la seva dona es va allotjar en un magatzem d'un gimnàs, entre material de boxa, i en una pensió molt modesta. El que havia estat un campió aclamat per tothom, va morir pràcticament abandonat per tots. No és una excepció: també Urtain, el gran mite de la boxa, va acabar suïcidant-se, i molts dels companys de Tunero en aquells anys van tenir problemes quan van envellir. Els que havien estat aplaudits per desenes de milers de persones sovint malvivien en tronades pensions.

De campionat

A El caballero del ring, Kid Tunero Montanyà recupera la millor narrativa sobre la boxa, la de Norman Mailer a The Fight (traduït a Espanya com El Combate per l'editorial Contra). Aquest és un llibre escrit a contracorrent, en un temps en què la boxa ha estat bandejada i els seus mites menyspreats. El text, doncs, traspua admiració pels boxejadors, i indignació per la societat que els va enaltir i oblidar (especialment cap al "papanatas progresismo hispánico"). Montanyà, que va tractar Tunero i que ha mantingut molt bones relacions amb els seus deixebles, afirma: "Són gent noble. M'han fet l'honor de tractar-me com un camarada". I protesta contra "la injustícia històrica que s'ha produït amb ells"; "se'ls ha ridiculitzat, quan no demonitzat, i se'ls ha condemnat a la misèria i al silenci". Montanyà usa la biografia de Tunero com un fil conductor que transita per grans esdeveniments del segle XX: l'exili català a Xile amb el vaixell Winnipeg, la revolució cubana, l'ocupació nazi de França, la presència de Hemingway a Cuba... Una obra magnífica que ens duu a un viatge per paisatges urbans de temps preterits que alguns han volgut oblidar.