El cantautor basc Kepa Junkera presenta aquest dijous, a l’Auditori, a les 21h, el seu darrer àlbum, Fok (Satélite K), en què explora la música dels Països Catalans amb la col·laboració d’alguns dels noms clau de la música folk catalana. A aquest concert, coorganitzat pel Tradicionàrius i el Festival Barnasants, Junkera no estarà sol: l'acompanyaran Marina Rossell, Gemma Humet, la Cobla Sant Jordi, El Pont d’Aracalís i els Bastoners de Vilafranca, entre d’altres. Són només una mostra dels més de 200 músics de tot el territori lingüístic que han col·laborat en aquest enregistrament, que versiona 34 temes tradicionals (entre els quals no hi falta una versió d’Els Segadors cantada per Marina Rossell).  Junkera és un reconegut artista folk, amb un estil molt personal, que fins i tot va guanyar, el 2004, un Grammy Latino en la categoria de millor àlbum folk.

Què és Fok?

Fok és una cosa molt especial per a mi, sobretot pel respecte i l’admiració que professo per la cultura dels Països Catalans. Quan a través de la música t’apropes a un món molt màgic, ho acabes sentint com una cosa d’una gran emoció, única... Per a mi, Fok va unit a un altre projecte que vaig fer sobre Galícia: Galiza. Els dos m’han permés apropar-me a una cultura germana d’una forma no turística, d’una forma que viatja en el temps...

La cultura dels Països Catalans és inabastable

Quina ha estat la major dificultat per versionar els temes de la música catalana?

La major dificultat ha estat que és una cultura inabastable. Al disc hi has de deixar moltes coses fora que voldries incorporar. Tot i que és un disc doble amb un munt de material, et quedes amb les ganes de ficar-hi més coses. La resta ha estat superfàcil, perquè els músics han estat molt amables. No n'hi ha hagut cap, de dificultat. Potser perquè estic especialitzat en aquest tipus de projectes. No els tinc por: des del principi sé que m’ho passaré bé. Cada projecte és un somni. És una cosa que faig perquè vull, no perquè sigui un encàrrec. Ho gaudeixo ja des del moment en què ho penso, i després ho gaudeixo en tot moment, mentre dura.

Quins temes li han resultat més emotius?

És difícil quedar-se amb un, hi ha moltes coses molt poderoses. Però pensant-ho molt, potser em quedo amb el tema que obre el disc, un cant de batre del País Valencià; és molt especial. També El Rossinyol. Va ser un dels primers temes catalans que vaig escoltar, a la pel·lícula La fuga de Segovia, i ja aleshores em va impressionar. Però també són fascinants els himnes: la Muixeranga, la Balanguera, els Segadors...

Com s’ho ha fet per mobilitzar al bo i millor de la música folk catalana? Pràcticament tots els músics d’aquest àmbit (i alguns d’altres) han col·laborat en aquest àlbum...

Són molts anys d’amistat, de viatges, de concerts, de respecte mutu... I aquestes relacions formen les col·laboracions. Agraeixo molt la confiança que m’han donat, la seva generositat, però crec que això es fonamenta sobre el treball fet anteriorment.

Fok m’ha fet sentir-me part de la cultura catalana

Què li ha aportat el treball fet en aquest àlbum?

Per a mi, sobretot, Fok m’ha ofert emocions. M’ha fet sentir-me part d’aquesta cultura. És una forma d’endinsar-se als Països Catalans, i en les persones que construeixen la seva cultura. I això és una cosa impagable per a mi. Aquest no és un projecte en el que busco números, sinó un altre tipus de sensacions, i les he aconseguit.

Com va ser el procés de gravació?

Jo m’ajuntava amb els músics catalans i discutíem els temes que em proposaven. M’agrada que ells em suggereixin les seves cançons preferides. I a partir d’allà començo a treballar. Als artistes les gravo la seva veu, sovint a capella i veig què es pot construir a l’entorn d’aquella melodia. I a partir d'aquí treballo jo. En el moment en què poso la txalaparta, la trinkitixa o els meus instruments, descol·loques la melodia, i així recrees la cançó. A vegades ajunto un tema de Catalunya amb un de Balears... Uso una forma de treballar molt lliure, però els artistes dela Països Catalans han confiat en allò que jo faria, perquè coneixen els meus treballs anteriors.

I el procés d’edició?

Jo treballo els materials a casa, on hi tinc un petit estudi. Ho faig passant-m’ho bé. Vaig tocant, vaig imaginant les adaptacions, vaig construint els temes... Tot amb rapidesa, tot molt instintiu. No hi ha una estratègia mental molt elaborada, surt tot de forma natural. És molt bonic.

Quan de temps en total li ha portat fer Fok?

El disc el vaig començar a Arsèguel, als Pirineus, el 28 de desembre de 2016, i el 28 de desembre de 2017 vaig fer-ne una preestrena a Torroella de Montgrí. Ara serà l’estrena oficial, a l’Auditori. Però té trampa, dir que he trigat un any en fer-lo, perquè aquesta feina està basada en experiències anteriors: porto 40 anys en aquesta feina... Si hagués de començar de zero trigaria molt més. I el meu caràcter m’ajuda. No dubto. Sé prendre decisions ràpidament. Quan veig que tinc la motivació i l’energia que necessito, faig una cosa.

En cremar un acordió volia fer una mena de catarsi. Volia demostrar que anava a per totes

Per a la cunya de l’àlbum va cremar un acordió. No li va doldre?

Em va costar. Jo ho guardo tot. Però volia fer una mena de catarsi. Volia demostrar que anava a per totes. A vegades cal fer un acte fort. I calia fer-lo per demostrar el que és el foc i el que significa per a aquesta cultura. Per això vaig titular l’àlbum Fok. Sempre m’han cridat l’atenció els grup rock que en les seves actuacions trenquen una guitarra, i vaig pensat que els músics populars també han de ser capaços de tenir aquesta energia. El més important és que allò que crees sigui més fort que allò que destrueixes.

Va ser idea seva o dels responsables de la publicitat?

Se’m va ocórrer a mi... Ningú m’ho va suggerir. Va ser molt especial per a mi... Jo encara guardo la pandereta del meu avi, trencada, perquè no vull canviar-li la pell, que és la que ell tocava... Però cremar l'acordió (que era molt vell) no és una provocació. Jo sóc una persona discreta, que pensa que és en el treball on has de demostrar la teva força. Però a vegades aquests rituals són convenients, són necessaris...

Jo sóc autodidacta. Em van deixar un acordió uns amics als 10 anys i vaig començar a jugar amb ell

Com definiria la seva música? Va començar amb la música tradicional basca però ha evolucionat molt...

Jo sóc autodidacta. Em van deixar un acordió uns amics als 10 anys i vaig començar a jugar amb ell. Nosaltres a casa no teníem tocadiscs, i jo ni tan sols vaig anar a un concert quan era nen... Però vaig aprendre la música a través de la meva mare, que tenia una gran passió per ella. Jo he començat a composar sol, i a partir d’aquí he iniciat la meva col·laboració amb grups... Fins que arriba un dia, sense gairebé ni adonar-te’n, que ja tens una trajectòria, una experiència... La  gent com nosaltres fem viatges molt personals.

Així doncs, no vas passar per cap escola de música?

Jo no em canvio per ningú, tot i que m’hauria agradat tenir més estudis. Ara vivim en un món molt estandarditzat, on tots els programes musicals ofereixen coses molt estandarditzades, molt academicistes, molt homogènies... I a mi el que m’agrada és que hi hagi diversitat... Si ens diluïm, perdem moltes essències que tenim. Jo no he estudiat, però ara sóc conscient que he tingut molta sort. A mi, quan vaig començar, m’atreien la txalaparta, la pandereta... I aleshores no estaven de moda, però això m’ha donat molta personalitat i molt de camí verge per treballar.

He tingut el privilegi de tocar amb grandíssims músics, i això també et transforma a nivell personal

Als seus àlbums ha explorat la fusió amb la música cubana, però també amb la brasilera, la gallega, la irlandesa... Perquè aquestes i no d’altres?

Allò que em mou, habitualment, és l’admiració per molts músics que he anat coneixent. Per exemple, a Cuba vaig col·laborar amb Rolando Luna: vaig gravar els meus temes amb aquest pianista, que és un geni del jazz. Els meus viatges han sigut una escola. He tingut el privilegi de tocar amb grandíssims músics, i això també et transforma a nivell personal. He tocat amb autèntic mags, que són gent increïble. Quan veus fer màgia, sempre et queda alguna cosa.

Hi ha gent que no s’apropa al folk, que el considera una música antiga o poc atractiva. Què passa?

Jo no considero cap música ni nova ni vella. Per a mi les músiques populares sempre són d’actualitat. Jo visc molt el present i el futur. Les meves idees sempre avançaran, però amb un gran respecte pel que vaig viure a casa. El folk per a mi és molt contemporani. Però jo sempre busco noves formes. Tinc un sentit del ritme que crec que és molt modern, tot i que uso instruments antics. Allò nou i allò vell és molt relatiu. Jo he seguit el meu camí, i no acostumo a preguntar opinions a ningú.

Creus que el folk té futur?

Per a mi aquesta música és allò més exportable que tenim a la Península. Quan fem, jazz, rock o música electrònica, podem fer coses molt atractives, però sovint les ha fet ja algú abans que nosaltres. Jo he estat amic dels millors músics irlandesos (admiro la música irlandesa). Però si ells em criden no és per tocar música irlandesa; si em criden és perquè aporti la meva música. Jo estic en la línia de treballar des d’allò “nostre”. Els que fem música hem d’aprendre a aprofitar allò que tenim i que no tenen la resta. Crear amb el que tenim a casa no vol dir que no mirem al món, ni que no ens fixem i deixem influir pels grans músics. Quan faig Fok me n’adono que als Països Catalans hi teniu melodies impressionants. El problema és que els mitjans sovint no mostren cap interès per les nostres músiques. És una cosa de bojos. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat