I aleshjores s'obre la pantalla i apareix Ken Follett.
Tot havia començat un parell o tres de dies abans, quan vaig rebre un correu electrònic de la seva editorial convidant-me a unir-me a una exclusiva conferència de premsa internacional en la qual el popular autor britànic presentaria la seva nova novel·la. Un llibre que, encara que som al mes d'abril, no es publicarà fins al proper novembre. Definitivament, d'entre tots els escriptors que han assolit un estatus semblant al d'estrella del pop, Ken Follett és un dels més seguits, aclamats i admirats per la seva infinita legió de seguidors.
50 milions de fans no poden estar equivocats
A mi, Ken Follett mai no m'ha cridat especialment l'atenció ni m'ha interessat molt. És un tema, ho reconec, d'elitisme ranci i prejudicis infundats cap als bestsellers (perquè com resava el títol d'aquell àlbum del Rei: '50,000,000 Elvis Fans Can't Be Wrong') i de pura vagància: llegint sempre en el tram de tren que em porta de casa, al poble, a l'oficina, a Barcelona, i el mateix a la inversa, sempre m'ha fet molta mandra carregar amb aquests llibres-totxos que bé podrien ser utilitzats com els pilars de la Terra (l'heu pillat?).
El fet és que em convidaven a unir-me a una exclusiva roda de premsa internacional per Zoom amb Ken Follett. A mi i a uns quants centenars (l'esdeveniment en realitat no era tan exclusiu) de periodistes més de tot el món. I vaig decidir apuntar-me, per pura curiositat quan no tafanaderia. Així que responc que sí, que m'apunto. Minuts després rebo un nou correu: la cita és el dijous 15 a les 15:00 h. Mail en el qual s'adjunta un enllaç de Zoom a què m'he de connectar a l'hora assenyalada.
Abans, en la vella normalitat, les entrevistes i les conferències de premsa eren en persona. Els autors venien a la teva ciutat o, si hi havia una mica de sort (perquè no deixaven de ser, reconeguem-ho, unes minivacances pagades) i pressupost, el periodista viatjava a la ciutat de l'autor. En la nova normalitat, no només les famílies i grups d'amics es reuneixen per Zoom i pengen captures de pantalla en els seus perfils de xarxes socials, sinó que també plumilles i artistes se citen per intercanviar opinions telemàticament. És el que hi ha. Pitjor és quan et proposen enviar directament les respostes per mail, qüestionari que, no ens enganyem, acabarà responent el responsable de premsa de torn (un eufemisme, clar, perquè qui en realitat contesta és el pobre becari de torn).
I ja són les tres del migdia del dijous 15. I estic acabant un article que he de publicar JA. I m'he de connectar JA. I, pitjor encara, he de menjar JA. Anem per parts: publico l'article, agafo el tupper que amaga l'amanida rància que m'he fet aquest matí amb tot el que corria perill de podrir-se a la meva nevera i em connecto al Zoom. O ho intento. Perquè... al meu ordinador de l'oficina... no tinc instal·lat el Zoom! L'instal·lo. Són les 15:06. He instal·lat el Zoom. Em connecto. Hi ha centenars de periodistes de tot el món connectats. I de sobte m'adono que tots ells estan veient com m'estic crospint l'amanida rància. Apago la ccàmera. La conferència encara no ha començat i em dedico a xafardejar les cases i oficines des d'on s'han endollat els meus col·legues. Predominen, amb certa lògica (la gran majoria han de ser crítics literaris), els despatxos atapeïts de llibres. Una noia està menjant. O no té tanta vergonya com jo o no s'ha adonat que té la cambra encesa. Una altra està conduint. Tres o quatre, com jo, tienen la càmera apagada.
Margarita es posa a plorar.
I aleshores comença l'acte. Però no apareix Ken Follett, sinó que comença una espècie de pel·lícula dolenta en què se'ns narra la història contemporània de la humanitat a través de les seves guerres i actes terroristes. I entre mig, sí, plans de l'autor en el que ha de ser el seu despatx. El film està a mig camí entre un documental matusser de Discovery Channel i un gag de Monty Python. Són cinc minuts mooooooolt llargs en els quals se'ns descobreix que el pròxim llibre de Follett es publicarà el 9 de novembre de 2021 i es titularà 'Never'. Una novel·la sobre l'esclat de la Tercera Guerra Mundial en el qual el personatge principal és un agent de la CIA destinada al nord de l'Àfrica. Més tard l'autor, en el que sembla una obvietat, dirà que és el seu personatge favorit perquè és "sexi i intel·ligent". Per un moment no sé si estic en la presentació d'una novel·la o d'una còpia de Sèrie B de 'Homeland'.
Acaba el curtmetratge, que els crèdits descobreixen que ha estat dirigit pel mateix Ken Follett (i el cineasta britànic Jon Carey), i llavors sí, l'autor apareix en directe des del despatx de casa seva, que com la de la majoria de cróitics, és atapeïda de llibres. Ens dona les gràcies als centenars de periodistes que ens hem connectat, citant pel seu nom i cognoms uns quants de nosaltres. Evidentment, jo no estic entre aquesta selecta minoria. Follett assegura que aquest és un moment clau en la seva carrera. Que 'Never' és la seva millor novel·la. Que ha fet una cosa que mai no havia fet abans. Que no tenia previst publicar res nou fins a 2023 però que aquesta nova història li ha sortit tan bé i tan ràpid que els seus editors li van insistir per publicar-la ja i ell no s'ha pogut negar. Tot això i que fins i tot un conseller de Barack Obama li ha dit que és tan real el que explica que podria passar de veritat.
Una veu en off ens avisa que si volem fer preguntes a l'autor hem de donar-li a la mà groga. I de sobte totes les pantalletes dels meus col·legues apareixen adornades amb una petita mà groga. Totes menys la meva. No tinc ni idea d'on és la mà. I una pregunta. I no trobo la mà. I una altra. I segueixo sense trobar la mà. I una més. I quan la trobo ja m'he perdut tant que no sé què preguntar. I aleshors li toca a Margarita, que comença a parlar, però no se la sent. I tot s'acaba. I Margarita s'emporta la mà al pit i per uns moments sembla que es posarà a plorar.