D'entrada aviso que aquest article ha estat inspirat en unes vacances en grup amb una colla d'amics i coneguts que m'han caigut estupendament bé i per tant, el que digui a partir d'aquí, no té res en contra d'ells. Tot al contrari, han estat la meva font (positiva) d'inspiració. Però anem al que ens interessa: no us heu preguntat mai quin nivell de justícia hi ha en tenir la mania de dividir, per reial decret sempre, qualsevol àpat / sortida / copa de tarda en parts iguals? D'acord que és una senyal inequívoca de sentit de la comunitat i la igualtat per a tothom però, a qui beneficia realment? El comunisme va començar per un sentit d'equivaldre les classes i els exemples del passat recent ens confirmen que la cosa va degenerar. No cal entrar en "i el capitalisme tampoc". Aquí del que es tracta és veure la realitat sense entrar en comparacions.

Sempre m'he preguntat si acabo pagant menys dividint-ho tot per igual i les poques vegades que ho he comprovat he corroborat que no. Heu de saber que soc abstèmia i això ja redueix un alt percentatge de cost afegit als dinars i sopars però, per no ser el gos verd de la taula, una calla i pensa "vinga va, no ve d'aquí", "ara no et posis papista que segur que són cinc euros com a molt". I sense intencions de voler fer la metamorfosi al Nuñisme, una se n'adona que va acumulant cinc euros d'aquí i d'allà amb els quals, al final, pots comprar-te pel cap baix deu samarretes a l'H&M o apadrinar un orangutan a l'Àfrica per una quota simbòlica trimestral. I a la vida, els diners cadascú se'ls gasta com vol.

Considero que aquesta reflexió es deu produir en la intimitat de moltes persones que comencen a estrenar la trentena però encara no ho han expressat de forma clara al grup. Anteriorment, recordo que les pizzes Tarradellas igualaven les persones, sabíem els marges de costos amb què ens movíem i fèiem un abús dels "Yo Pongo" famosos que mai han arribat a catalanitzar-se. Com a molt, hi havia la típica llesta que posava el pa amb tomàquet i un fuet Hacendado mentre servidora es presentava amb la truita de patates i pernil del bo de la xarcuteria del barri però és un biaix que no marcava la meva economia ni el Carnet Jove d'aleshores. De fet, la truita me la preparava la meva mare i el pernil li robava de la seva nevera. En canvi ara, teòricament amb més independència i emancipats o ensumant l'emancipació, ens agrada anar de sibarites.

Ja no ens conformem amb els sopars a casa de forma freqüent i anem a restaurants on, a banda de sumar les estafes de certs preus exposats a la carta, afegeixes els dels teus amics. No entraré en la mania de compartir tots els plats que al final et queda un tros més petit que el caramel que van consumir a la pel·lícula El Pianista abans d'anar a una cambra de gas... En els temps de pandèmia que estem vivint encara em sorprèn com podem anar repartint entrants, primers i postres. Seguim. No entro però és ben cert que sempre hi ha el típic llest (abans llesta que portava el pa amb tomàquet i un fuet Hacendado), que aprofita el pagament igualitari per a tothom i es demana un entrecot de 120 euros el quilo. Això sí, té el detall de dir-te si vols tastar un trosset quan te'l serveixen al plat. I servidora, que potser només vol una amanida caprese amb una burrata de qualitat o una albergínia farcida amb salsa de coco, mira la diferència de preus i decideix compensar-ho.

La solució més freqüent i no gens encertada és començar a demanar més o canviar el plat per un de més car: llenguado, amanida però també un remenat de bolets o fer postres tot i estar a dieta. Al final acabes pagant més i surts inflada com una vaca. Però satisfeta perquè penses "bé, ell també m'ha pagat la broma". I aquí és on es produeix l'error. En una era on parlem de jilipollades per whatsapp, tant costa comunicar-se i dir el que és de justícia poètica anunciar?: "L'entrecot amb carn d'una vaca que ha rebut massatges mentre pasturava te la pagues tu". I dividim com cal i aquí pau i després glòria.

Som la generació que millor ho tenim per aconseguir el màxim rigor econòmic per a cadascú. Les aplicacions dels smartphones ens ho posen fàcil. Darrerament he conegut Splitwise: ho paga un i després divideix a parts iguals pels qui han estat. Això sí, et dona l'opció d'escollir qui ha de pagar-ho i qui no. Per no parlar del famós Bizum o Verse: transferències sense cost i al moment que et fan retornar l'import que un amic o amiga t'hagi abonat al restaurant en qüestió. Aquí, del que es tracta realment, és d'agafar la calculadora del mòbil (no cal ni descarregar-la perquè ja venia fins i tot en el Nokia 3330) i abans d'anar a l'app de torn fer una suma, una resta o una divisió i aproximar-se, tant com es pugui, al sentit de la justícia individual.