La recerca del plaer més intens ha estat un element en comú d'elits ocioses de tot el món. La gastronomia ha esdevingut una via d'hedonisme, però també de distinció, a casa nostra, però també a moltes altres latituds. Junichirō Tanizaki, un dels grans autors japonesos del segle XX, indaga sobre el món de la gastronomia a El club dels sibarites, una obra que publica l'editorial Viena en traducció d'Albert Nolla.

Un club peculiar

Cinc japonesos, rics i ociosos, s'agrupen en un cercle gastronòmic, el Club dels Sibarites. Es passen el dia identificant nous menjars i preparant grans banquets. Els aliments habituals ben aviat els semblen poca cosa i comencen una cursa cap a nous plaers. Buscaran noves menges i nous tipus de preparacions. Experimentaran amb les cuines exòtiques i amb nous tipus de cocció, però tot els sembla poc. Cuinaran ells, contractaran cuiners i aniran a restaurants d'allò més diversos (del més luxós al més sinistre), però tot els resultarà, finalment, insatisfactori. El líder del grup, el Comte G., liderarà aquesta desesperada cerca de noves vies de plaer, que els conduirà per vies poc sospitades.

Contra l'intocable món de la gastronomia

En un temps en què els xefs s'han convertit en estrelles mediàtiques, i en què la Guia Michelin ha esdevingut un Sant Grial, la sagnant sàtira de Tanizaki qüestiona molts principis que s'han considerat gairebé sagrats. El club dels sibarites tracta la gastronomia com una simple pedanteria: una recerca inacabable per trobar allò que marqui la diferència entre un petit club d'elegits i el gruix de la població, alhora que un marcador social, que faci figurar els aristocràtics membres del club en l'elit japonesa (allò que Pierre Bourdieu va analitzar a La distinció). Però, a més a més, Tanizaki posa de relleu que el sibaritisme en té molt de simple golafreria. A El club dels sibarites no se sap si els membres de l'associació són individus terriblement distingits o uns escuracassoles desesperats. Tanizaki evita fer-ne cap valoració moral: ni els exalça ni els condemna, però posa en evidència com de primari és el seu sentiment, disfressat de distinció.

Interrogants

El club dels sibarites és un relat obert. Aquesta és justament la seva gràcia. Suggereix una atmosfera, explica unes circumstàncies, defineix uns personatges, però deixa en suspens moltes parts de l'acció. El protagonista, el comte G., entra en un món secret, i el relat no acaba d'aclarir què succeeix en aquest entorn misteriós, tot limitant-se a aclarir que es tracta de coses prohibides i perseguibles per la llei. Insinua connotacions sexuals, apunta cap a comportaments revolucionaris i fins i tot s'hi podria entreveure la possibilitat de pràctiques canibalístiques. Però res d'això s'evidencia. Tanizaki deixa la història en mans del lector, perquè la seva força, bàsicament, radica en la suggestió.

Junichirō Tanizaki

Junichirō Tanizaki (1886-1965) és un dels grans escriptors japonesos del segle XX. És conegut per la seva versatilitat: conreà la poesia, el teatre, el reportatge, l'assaig i la narrativa, i va fer-ho en japonès clàssic, en japonès modern i fins i tot en xinès clàssic. Va tocar temes molt atrevits en el Japó conservador de principis del segle XX, com el sadomasoquisme, el fetitxisme o l'homosexualitat, motiu pel que va patir durament la censura (de fet, durant una part de la seva vida va viure una vida dissipada). Se l'acusarà d'immoralitat, pel seu tractament desapassionat dels comportaments criminals o perversos. Sovint va tractar en les seves obres la confrontació entre els valors tradicionals japonesos i els occidentals (tot decantant-se clarament pels primers). Va traduir al japonès modern el Genji Monogatari, un text del segle XI que es considera la primera novel·la de la història. A finals dels anys 1930 i durant la Segona Guerra Mundial patirà durament la censura, perquè el règim japonès considera que les seves obres no reflecteixen els valors patriòtics. Entre les seves principals obres hi podem destacar: Elogi de l'ombra, La clau, El retrat de Shuskin, L'amor d'un boig, El tallador de canyes, Les germanes Makioka... Va ser un ferm candidat al Nobel, però va morir el 1965 sense obtenir-lo.

Retorn de nou al clàssic japonès modern

Periòdicament, la novel·la japonesa es torna a posar de moda a casa nostra. Tanizaki havia estat de moda als anys setanta, i havia estat traduït al castellà. Ara, Viena i Angle han recuperat algunes de les seves obres en català, i Satori i Siruela (i fins i tot Alianza) s'estan dedicant a publicar-lo en castellà. El club dels sibarites és una magnífica porta per introduir-se a la millor literatura japonesa i al suggestiu món de l'Extrem Orient.

 

Imatge de portada: Jan Brueghel el Vell i Pere Pau Rubens, El gust. 1618, oli sobre taula, 64 x 109 cm. Museu del Prado.