"Es va gestar com una bretolada, es va rodar com una bretolada i es va estrenar, sorpresa! com una altra bretolada", ens recorda Juanma Bajo Ulloa (Vitòria-Gasteiz, 1967) dies després de celebrar el 25 aniversari de l'estrena d'Airbag, tota una fita comercial, amb dos milions i mig d'espectadors i més de 7 milions d'euros d'una recaptació que llavors era en pessetes. "Arribar al número 1 històric va ser una cosa inesperada", reconeix el cineasta, "però llavors no teníem consciència real de la fita que allò suposava. Ara sona realment complicat repetir-ho, seria una mica així com no ho intenti a casa seva sense la supervisió d'un adult...", fa broma.
No teníem proves de la bretolada en qüestió, tampoc dubtes: les més de dues hores d'Airbag eren un còctel explosiu, frenètic, passadíssim de rosca, que incloïa un comiat de solter més salvatge que el de Resacón en Las Vegas, un anell de demanada de 30 milions de pessetes perdut al cul d'una prostituta, un grapat de representants de l'alta pijería basca, una guerra de narcotraficants portuguesos vs. gallecs, una variant de la ruleta russa amb truites de bolets verinosos (i amb pa i vi, hòsties!), una torracollons, una ruta de puticlubs, tones de cocaïna, un capellà amb la cara i la cua d'Albert Pla que cantava Soy rebelde porque el mundo me hizo así, un expresident de la Xunta pedòfil, un lehendakari negre i un esbirro de bon cor anomenat Pazos que igual que et diu una cosa, te'n diu una altra. I el concepte, perquè el concepte és el concepte. I aquesta és la qüestió.
Vista avui, Airbag manté intacte el seu esperit transgressor, probablement un dels secrets d'un èxit que va saber connectar amb un públic jove, que trobava en aquesta bogíssima proposta una atrevida resposta a divertiments que arribaven de Hollywood. En la seva aposta per l'excés a tots els nivells, Airbag saltava de la paròdia tarantiniana al gag visual hereu dels ZAZ (els d'Aterriza como puedas i Top Secret!), dels tirotejos peckinpahnianos a la vulgaritat dels acudits de taverna. Pur desgavell amb un grup d'actors, encapçalat per Karra Elejalde, Fernando Guillén Cuervo i Alberto San Juan, que semblaven passar-s'ho la mar de bé. I un director que fregava el miracle donant-li una notable presència a la pel·lícula, on tot llueix molt més del que el seu pressupost semblava permetre.
Bajo Ulloa: "Dins del circuit industrial establert, Airbag mai no s'hauria rodat; si es va poder dur a terme va ser justament per la inconsciència pròpia i la dels nostres padrins i amics"
Encara que sembli paradoxal, Airbag es va fer realitat al marge dels canals habituals del cinema espanyol de l'època. "Si es va poder dur a terme va ser justament per la inconsciència pròpia i la dels nostres padrins i amics, que llavors no sabien on es ficaven. Però dins del circuit industrial establert mai no s'hauria rodat", admet un Bajo Ulloa que va comptar, com a productors, amb pilotaris i cuiners com Karlos Arguiñano, també actor (es va encarregar d'un personatge que, ens confessa Bajo Ulloa, estava pensat per a Alfredo Landa) en una pel·li el llarguíssim repartiment de la qual incloïa Maria de Medeiros, Paco Rabal, Rosa Maria Sardà, Pilar Bardem, Luis Cuenca i un Santiago Segura pre Torrente que apareixia acreditat com Sonny Da Silva. Sumem-li un bon grapat de cameos, com Alaska, Juanjo Puigcorbé, Julio Medem, Rossy de Palma, Javier Cansado, David Trueba i els Barricada. I afegim a Manuel Manquiña, la gran revelació del film, que va convertir el gàngster Pazos en tota una icona (professional, molt professional) del cinema espanyol del canvi de segle.
Li preguntem al director per aquest personatge en concret i per la feina de Manquiña, robaescenes inesperat, sensacional en la pell de Pazos: "Havia de representar aquest espanyol illetrat, senzill i tosc, però emotiu i ple de dignitat, un soldat lleial i echao palante perillós però entranyable. Era un personatge molt cuidat i estimat, i es va dur a terme un llarg procés de càsting. Molts bons actors van passar per ell, però jo havia conegut Manquiña en un esdeveniment a Vitòria i estava entossudit a provar la seva idoneïtat. Quan va realitzar la prova simplement va passar el miracle. Durant el rodatge, l'equip no parava de riure i repetir els seus diàlegs", recorda.
És de justícia recordar que Juanma Bajo Ulloa havia tingut una aplaudidíssima entrada en la indústria amb una opera prima, Alas de mariposa (1991), que va guanyar la Concha d'Or al Festival de Sant Sebastià i tres premis Goya, un d'ells el de Direcció Novell, i un segon film, La madre muerta (1993), tan independent, tan claustrofòbica, tan poderosa, com la primera. I amb Airbag va abordar un canvi de terç radical. O potser no, si atenem el cineasta: "Entenc que vist des de fora semblés radical, i potser ho fos. Però ambdues eren part de mi, i em reconec en ambdós tons. Si amb els drames parlo de l'ànima humana i dels seus anhels i temors, amb les comèdies en parlo des d'una altra òptica. És la importància de la mirada. Com saps, tragèdia + temps = comèdia. Solc dir que de dilluns a divendres escric Alas de mariposa, i dissabte nit escric Airbag, apunta.
Bajo Ulloa no va abordar el guió d'Airbag en solitud, el firma al costat de dos dels protagonistes, Karra Elejalde i Fernando Guillén. "Karra és un tipus molt creatiu i sempre té unes quantes idees boges, i poc catòliques. Jo també aprecio allò absurd i surrealista, així que el problema més gran va ser no donar-nos d'hòsties durant els llargs mesos de feina. Vam sortir-ne vius i encara ens estimem", recorda el director en la seva xerrada amb Revers, celebrant amb el periodista els 25 anys d'un film memorable.
Us imagino escrivint el guió com aquell mem: "Que no hi ha ous? Subjecta'm el cubata!" deixant-vos anar el cabell amb totes les bogeries que us passaven pel cap. Gent jugant a la truita russa, un lehendakari negre, un anell perdut en salva sigui la part, cocaïna a mansalva... La pel·li és incorrecta fins a l'infinit. I vista avui continua sent molt divertida!
Alguna cosa d'això hi va haver. Va ser difícil organitzar tota la demència que sorgia i arribar a acords. Hi havia molt en el guió, però altres instants es van crear en rodatge, doncs m'agrada la improvisació i utilitzar l'adrenalina i màgia que sorgeix in situ. Per exemple, el lehendakari anava a ser gitano, i interpretat per Kiko Veneno. Però no va arribar a temps d'un bolo a Alemanya. Així que, in extremis, vaig mirar el que tenia al voltant i vaig elegir un figurant negre que ni tan sols parlava espanyol. I eusquera, ni t'explico...
M'imagino també una estrena de la pel·li en el dia d'avui, amb les xarxes socials com a contenidor de vòmits, amb artistes processats i a la presó. Crec que no seria possible pel retrocés a tots els nivells que vivim. Hi estàs d'acord?
Sí, avui seria totalment inviable. La merda ens surt per les orelles. Però no s'ha tocat fons, encara empassarem més en nom de la correcció política i altres parapets ideològics. Hem suportat la censura i el puritanisme del que es definia com la dreta de tota la vida, i ara, a més, hem de suportar el de la nova esquerra purpurina, amb una legió d'inquisidors encantats de ser-ho i de salvar al món.
Bajo Ulloa: "Si no treballes per a l'interès i la ideologia del sistema imperant, aquest t'anul·la o prova de menyscabar la teva reputació"
He perdut el compte de les vegades que he vist Airbag, i em passa com amb Aterriza como puedas, em sé moltíssimes línies de diàleg. I, com saps perfectament, és una cosa molt comuna en tota una generació (o dos) d'espectadors. Què tenia per connectar amb tanta gent jove?
Una cosa senzilla, era una pel·lícula realment independent feta amb passió en un moment en què encara es respirava certa llibertat, justament entre dues èpoques ombrívoles, la franquista i l'actual. Tota tirania imposa la seva censura sota l'excusa ideològica imperant. I l'humor es converteix en una "amenaça" perquè pot fer sorgir perilloses idees discrepants.
Després del superèxit de la pel·li vas tardar moltíssim a tornar a rodar-ne una altra. Què va passar?
El públic tenia llavors veu pròpia i va marcar la pauta amb el seu suport massiu. Però Airbag entrava en competició amb el cinema creat per la "indústria" establerta, així que els mitjans van menysprear la pel·lícula i no vam tenir gairebé entrevistes. Si no treballes per a l'interès i la ideologia del sistema imperant, aquest t'anul·la o prova de menyscabar la teva reputació. Karra ho va definir molt bé: "És com si Juanma hagués entrat a casa del seu pare i li hagués robat els cigars".
Sempre em va fer gràcia que habitualment se't titllés de polèmic o controvertit, crec que sense excessives raons perquè aquesta etiqueta estigués gairebé sempre al costat del teu nom.
Convertir-se en polèmic o molest és senzill, basta amb provar de seguir el teu propi camí o dir el que penses. La cultura és un mitjà poderós, i quan apareix un nou creador amb determinada capacitat d'arribar al públic, l'establishment prova de captar-lo per utilitzar-lo en el seu propi interès social i ideològic. Si no aconsegueix seduir-te, et converteixes en un problema.
Bajo Ulloa: "Vivim en una societat que ha renunciat al mirall i ha elegit el filtre de la càmera"
Amb Baby o amb Frágil vas tornar al territori de les teves primeres pel·lis. Cinema d'autor amb històries gens complaents, molt personal, i molt potent, i amb temes com l'amor o la maternitat tractats d'una forma molt inhabitual. És el lloc on més còmode has estat?
La paraula no seria "còmode" ja que, en realitat, em resulta dolorós exposar els sentiments profunds que tracto de reflectir quan rodo aquest cinema anomenat intimista. Diria que narro aquest tipus d'històries quan no puc evitar fer-ho. Es tracta d'una cosa que necessito exterioritzar de manera simbòlica o metafòrica i amb una finalitat terapèutica. Una cosa inconscient que només aconsegueixo comprendre quan és vist a través dels ulls d'altres, els espectadors.
Em va flipar Baby, una pel·li radical, sense diàlegs, i que tinc la sensació que no va veure ningú. Com has conviscut amb les reaccions del públic, tu que les has experimentat de tota mena?
Gràcies! Les pel·lícules les troben els qui les busquen. Baby és un mirall que reflecteix a qui la mira. Però vivim en una societat que ha renunciat al mirall i ha elegit el filtre de la càmera. Una que ha convertit la paraula en un soroll de fons. Tanmateix ha estat una experiència bonica i reconfortant comprovar que, en una societat tan desconnectada de si mateixa, encara hi ha públic capaç de romandre en silenci en comunió amb el missatge d'uns creadors.
Hi ha tot un grup de cineastes sorgits a Euskadi més o menys en el mateix moment que tu. De la Iglesia, Calparsoro, Medem, Urbizu... Què destacaries d'aquesta generació?
El que ens unia era un origen cinèfil i una cultura audiovisual eclèctica, còmic, rock, televisió. Els cineastes previs a nosaltres estaven en general més interessats en el missatge polític i menys en la forma o la narració. Crec que va ser una il·lusionant explosió de talent, passió i energia lliure i desinhibida, bàsicament fins que la maquinària politicocomercial va pervertir l'essència.
Què et sembla el moment que viu avui el cinema espanyol, creativament parlant?
Lamentable. Mai no hi va haver més quantitat d'energia i talent, però mai no va ser tan mediatitzada políticament amb l'oportunista o submisa connivència dels mateixos creadors, desitjosos d'agradar al poder o terroritzats davant de l'amenaça de la cancel·lació.