Avui he somiat que estava a Venècia i en un bar, de sobte, m'hi trobava Josep Pla. Parlàvem com si fóssim amics, amb la camaraderia de dos cowboys solitaris que havien anat a la ciutat dels canals a fer l’única cosa que es pot fer a Venècia: estimar allò que més enyorem. El napolità Franco Califano, en aquella mítica cançó que va petar-ho al Festival de San Remo de 1994, va escriure que de Venècia el que més li agradava era pujar a una gòndola i dir “gondoliere, portami a Napoli”, per això jo li explicava a Josep Pla que portava hores vagabundejant pels carrerons del quartiere Dorsoduro sent esclau d’una altra nostàlgia: la de quan la premsa no era esclava del clickbaitisme.

Érem en un bacaro d’aquells que semblen d’un altre temps, de quan Pla no s’havia de trencar el cap amb els seus titulars a Destino i el periodisme estava més a prop de la literatura que del neuromàrqueting. “Passo més temps pensant el titular dels articles que escrivint-los, mestre”, li confessava jo mentre bevia un vi blanc del Friül i ell mossegava un cicchetti de crostino con bacallá mantecato. Tot era tan real i ell semblava tan amic meu que fins i tot li explicava una d’aquelles intimitats periodístiques que expliquen moltes coses de com som: el seu nom, igual que qualsevol paraula que fes referència als nazis o al sexe, són les tres paraules clau que històricament sempre han fet fortuna en qualsevol titular cultural d’ElNacional.cat, sigui ara a Revers o abans a La Llança. Amb el meu mentor, en Joan, sempre fèiem broma imaginant-nos què passaria el dia que publiquéssim un reportatge que fusionés les tres coses en el títol. Potser, qui sap, hi hauria més clics a la peça que persones practicant un dels esports nacionals del país: citar Pla sense haver llegit mai Pla.

En saber tot això, Pla reia. De cop i volta es posava a nevar, uns altaveus sortits de no sé on començaven a fer sonar La consagració de la primavera d'Stravinski per la megafonia municipal -igual que aquells altaveus dels pobles de la Terra Alta on l'agutzil recorda que l'endemà hi ha mercat- i tots dos ens resguardàvem sota un porxo del Campo della Carità. Allà, fumant, era on ell em preguntava si per fi havia marxat del pis fosc, petit i sorollós on he malviscut durant tretze mesos, al cor del Born i sense despatx propi, i jo li responia feliçment de forma afirmativa, explicant-li que ara visc en un pis de l’Eixample més lluminós que un migdia al pol Nord. Amb una llum pura, vaja. Una llum guaridora. "Deixa de fer poesia per complaure Google i posa’t a escriure el llibre de la teva vida, doncs, que ara ja no tens excuses", em deia. Jo li explicava que, de fet, m'he arreglat un despatx molt íntim a la galeria, amb pocs mobles, algun pòster de cinema, un parell de llibreries i, sobretot, un escriptori fet a partir d'una antiga cosidora Singer amb una fusta al damunt, però que ara que tinc despatx, la meva gran excusa per no començar la novel·la és que em passo els dies pensant el titular suggerent dels articles de vins. Era aleshores quan ell em deixava anar un monòleg brutalment concís sobre la importància de l'adjectivació i en acabar m'alertava que "si no trobes l'adjectiu correcte, fuma; si fumant segueixes sense trobar-lo, desfes-te del pis, deixa la feina i no tornis al Born, sinó al teu poble, a fer de pagès a la vinya".

Aquella frase, però, s'ha començat a difuminar inesperadament amb una veu impertinent que em repetia “fuma per trobar el clickbait correcte, fuma per trobar el clickbait correcte”, però era un to de veu diferent al de Pla. Era una veu feixuga. O millor dit, graponera. O potser desmanyotada. Era, sens dubte, la veu de Pere Gimferrer, i aleshores jo no sé com però estava a un altre lloc, ara caminant i fumant com un carreter per la Riva degli Schiavoni fins que deia prou, sí, fins que exigia a Gimferrer que callés d’una punyetera vegada perquè aquell no era el seu somni i li deixava ben clar que si volia sortir a un article d’ElNacional.cat parlant de la Oda a Venecia ante el mar de los teatros s’ho havia de treballar una mica millor. I d'improvís un vaporetto s’aturava davant meu i de dins en sortia un conductor que feia sonar un xiulet, que era idèntic al del meu despertador, i tot d'una m’he llevat adonant-me que es tractava d'un somni, o potser no, i tot havia estat tan real que em semblava impossible que no hagués existit, i he hagut de fer rodar una baldufa per estar-ne segur, per veure si queia. Ja sabeu què vull dir, igual que el DiCaprio a Origen, aquell magnífic film del Christopher Nolan que només entens a la primera si abans has anat a una associació cannàbica a rebentar-te un terç del sou.

Suat, esparverat i encara amb l’olor del caliquenyo que Josep Pla s’havia fumat amb mi sense haver-lo fumat mai, ha estat aleshores quan he anat corrents a obrir les Notes del capvesprol, hi he buscat la pàgina on Pla parla de l'adjectivació i he decidit que me l'havia d'emmarcar a la paret del meu nou despatx, al pis nou, ja que el món és diferent a com era fa cinquanta anys, però saber trobar l'adjectiu correcte segueix sent la cosa més fonamental per escriure bé, ja sigui per crear titulars pesca-clics o per procurar erigir literatura honesta. Per això ara sóc aquí, en aquesta copisteria on mato el temps mentre m'imprimeixen amb una lentitud veneciana, gairebé gondolera, la reproducció d’un fragment del volum XXXV de l’Obra Completa en format DIN A3. Mato tant el temps, de fet, que no puc fer res més que viure'l de la millor manera que sé, per això he sortit a fer un cafè aigualit al bar de la cantonada, que es diu "Café Calanda" en comptes de "Caffè Venezia", he fullejat els titulars d'aquesta relíquia prehistòrica que és el diari en paper d'avui i he escrit aquest somni que acabes de llegir, tan irreal com la novel·la que mai no escriuré.