Florència (llavors ducat independent de Toscana), 28 de juliol de 1844. Fa 179 anys. Moria Josep Bonaparte i Ramolino, que havia estat rei constitucional d’Espanya durant el període 1808-1814. Josep I, a diferència del seu germà Napoleó a França, no va deixar cap herència política. Va promulgar una constitució (la de Baiona, de 1808), que seria la primera de la història espanyola. Va derogar la Inquisició, que era la xacra més sinistra de les Espanyes des del 1478. I va iniciar els plans de reforma urbanística de diverses ciutats espanyoles, absolutament necessaris per a millorar la salubritat i potenciar l’economia d’aquelles places. Però quan va abandonar el tron de Madrid, el seu antecessor, i alhora successor, Ferran VII, va derogar la constitució de Baiona, va reinstaurar la Inquisició i va ordenar destruir els projectes urbanístics. “¡Vivan las cadenas!”
Qui era i d’on venia Josep I?
Josep Bonaparte havia nascut a Corte —la capital històrica de Còrsega— el 7 de gener de 1768. En aquell moment, la societat corsa combatia contra els ocupants francesos, defensant la República de Còrsega, proclamada per Pasquale Paoli —pare de la pàtria corsa— el 1755. Però tan sols cinc mesos més tard (15 de maig de 1768), Lluís XV de França donaria per conclosa l’operació d’ocupació i convertiria Còrsega en una finca del seu patrimoni personal. La investigació historiogràfica sosté que, en aquell convuls escenari de pèrdua de llibertats i de repressió, els Bonaparte van transitar del partit independentista al partit profrancès. Aquest canvi de postura explicaria l’èxit posterior dels germans Bonaparte. La de Napoleó i, també, la de Josep, que, seguint les petjades del seu germà, va fer una vertiginosa carrera política a França.
Què era Josep I?
La historiografia nacionalista espanyola ha esmerçat mil esforços per a presentar Josep I com un incapaç. I aquesta fal·làcia s’ha projectat pregonament fins a consagrar la imatge d’un personatge estúpidament arrogant, escandalosament neci i amb una afició desmesurada per l’alcohol. La realitat, però, és ben diferent. Josep, a la seva joventut, havia estudiat Dret a la Universitat de Pisa, i abans de posar les natges al tron de Madrid havia estat un destacat diplomàtic al servei de la República francesa (1796-1804). En aquesta comesa havia tingut un paper rellevant en diverses negociacions internacionals, especialment al Tractat d’Amiens (1802), la pau entre la República francesa i la monarquia britànica que permetria al seu germà Napoleó perpetrar el cop d’estat que el conduiria al poder en solitari (1804).
Josep I era un borratxo?
En l'actualitat hi ha cert debat sobre la veracitat i l’autoria del mot “Pepe Botella”. La historiografia nacionalista espanyola, tradicionalment, ha sostingut que aquest apel·latiu havia sorgit entre les classes populars més castisses de Madrid. Però el cert és que el règim bonapartista espanyol mai no va ser una amenaça per a aquestes classes populars. Ben al contrari, pretenia retallar les distàncies entre classes socials. D’altra banda, mai ningú no ha aconseguit provar que Josep I tingués una afició desmesurada per l’alcohol. Però, en canvi, sí que s’ha provat que l’aristocràcia latifundista i les jerarquies eclesiàstiques, que eren radicalment antirevolucionàries, van promoure constants campanyes de descrèdit del rei, perquè veien el règim bonapartista espanyol com una amenaça als seus privilegis de classe.
Josep I era un faldiller?
Hi ha un detall sorprenent i revelador que, en bona part, explicaria la vida i miracles de Josep a Madrid. La seva esposa, la marsellesa Júlia Clary, no el va acompanyar a la cerimònia de coronació (7 de juliol de 1808). De fet, durant els anys de regnat de Josep (1808-1814), Clary mai no es va moure de París. Oficialment, per “defensar la posició de Josep I davant la cancelleria de Napoleó” i extraoficialment per què no tenia el més mínim interès a reunir-se amb el seu marit —el nou i flamant rei d’Espanya— i posar les seves natges al tron de Madrid. Júlia no va ser mai coronada. I Josep va interpretar aquella absència com l’ocasió que li brindava la posició i el destí per a lliurar-se a una vida dissoluta d’aventures escandaloses.
Les “conquestes” de Josep I: la Montehermoso
La relació més sonada, per escandalosa, va ser la que va mantenir amb Pilar Acedo y Sarria, muller del seu assessor militar, Ortuño Aguirre-Zuazo, marquès de Montehermoso. Josep I va obsequiar el despitat marit amb títols nobiliaris i recompenses econòmiques per a tenir via lliure al llit de l’esposa. Fins i tot, va adquirir la residència dels Aguirre-Acedo, a Vitòria-Gasteiz, amb càrrec a l’erari públic, per a tenir accés directe a la seva “conquesta”. Aquesta escandalosa inversió generaria una important controvèrsia que faria circular per les tavernes de l’Espanya bonapartista una “copla” que deia “La Montehermoso/ tiene un tintero/ donde moja su pluma/ José primero”. Amb el decurs del temps, Aguirre-Zuazo moriria (1812), Josep I abandonaria el tron de Madrid (1814) i la marquesa-vídua perdria l’interès pel Bonaparte destronat.
Les “conquestes” de Josep I: la Jaruco
Però si la relació amb l'Acedo va ser un escàndol, la que va mantenir amb la “salonnière” Maria Teresa Montalvo O’Farrill encara ho va ser més. “La cubanita”, com era coneguda la Montalvo, era muller de Joaquin de Santa Cruz —comte de Jaruco—, filla d'Ignacio Pedro Montalvo Ambulodi —l’home més ric de la colònia de Cuba— i neboda del general O’Farrill —ministre de la Guerra en temps del rei Carles IV—. I des que havia arribat a Madrid (1795) havia acumulat una extensa nòmina d’il·lustres amants: el pintor Goya, el primer ministre Godoy, l’ambaixador Llucià Bonaparte —germà de Josep i de Napoleó—, el mateix Napoleó i... finalment, Josep. Segons alguns historiadors, si Josep I havia esmerçat quantitats indecents de l’erari públic per a satisfer l'Acedo, amb la Jaruco va multiplicar per vint la despesa.
Les “conquestes” de Josep I: la Merlin, la Derjeux, la Fineschi...
La prematura mort de la Jaruco (1812) no va desanimar Josep. Ben al contrari, va intensificar les seves “caceres” i, poc després d’enterrar “la Cubanita”, ja havia aconseguit l’atenció i els favors de Mercedes de Santa Cruz y Montalvo, jove filla de la difunta (tenia 20 anys) i esposa de Christophe-Antoine Merlin, capità de la seva guàrdia personal. La “conquesta” de la Merlin no va ser l'única del moment. Mentre alimentava la llarga aventura amb la Montehermoso de Vitòria, va tenir una intensa i tòrrida relació amb la Fineschi, una cantant d’òpera del Teatro del Príncipe de Madrid i, simultàniament, també amb Nancy Derjeux, la jove esposa d’un ambiciós home de negocis francès que, aprofitant la bona sintonia dels dos amants, va obtenir l’exclusiva de la provisió a l’exèrcit del règim bonapartista espanyol. Josep I: banyes i corrupció.