Són quarts d'una del migdia quan arribo al Centre Cívic Can Deu, a Les Corts (Barcelona), per veure'm amb el meu convidat d'avui. La diferència és que ell, el fotoperiodista Jordi Borràs (Barcelona, 1981), no ha pogut dir a ningú on serà avui a aquesta hora. Ni tampoc amb qui estarà. Puntual, apareix tot d'una del no-res i em confessa que ha aparcat ben a la vora. "He vingut amb cotxe, cremant gasoil dins la Zona de Baixes Emissions per evitar que em trenquin la cara al metro, nano", em diu sorneguer i amb ironia mentre m'explica que no agafa mai el transport públic per precaució.
"Quan estàs amenaçat de mort per l'extrema dreta, no prendre certes mesures de seguretat pròpies pot ser letal", m'argumenta. Per què hi ha tants fatxes que li desitgen la mort a Jordi Borràs, però? Doncs senzillament perquè Jordi Borràs fa anys que es dedica a retratar l'extrema dreta espanyola i europea des de tots els angles, per això avui a El cafè de la granota parlarem de la por al feixisme, de si és o no és ser un kamikaze enfrontar-s'hi a cara descoberta i, sobretot, parlarem de Tots els colors del negre (Ara Llibres, 2022), un assaig profund sobre l'auge de la dreta radical al vell continent.
El fotoperiodista Jordi Borràs minuts abans de l'entrevista al Centre Cívic Can Deu. (Sergi Alcàzar)
El primer capítol del llibre no l'ha escrit Jordi Borràs, sinó el seu avi Enric. "Va ser artiller de la quinta del 41 durant la Batalla de l'Ebre", em comenta, "i em va semblar necessari començar Tots els colors del negre amb un fragment del seu dietari, concretament una entrada escrita el dia 9 d’agost de 1938 des de Les Camposines, la Terra Alta, la primera línia de front". Amb diferents paraules però amb el mateix sentit, penso, més de setanta-cinc anys després el seu nét ha escrit un llibre parlant del mateix: de què són els feixistes i de com combatre’ls.
Tots els colors del negre és el tercer llibre de Jordi Borràs després de Dies que duraran anys i L'any sense primavera. (Sergi Alcàzar)
En efecte, el net d’Enric Borràs Cubells, ara, és un dels fotoperiodistes més coneguts del nostre país i un dels màxims experts en l’auge de l’extrema dreta a Europa, tal com demostra aquest assaig a mig camí entre el dietari i el reportatge d’investigació que amaga al seu darrere gairebé una dècada de feina. L’he convidat al Cafè de la granota per parlar del seu llibre, de la seva feina, de com es viu amenaçat per l’extrema dreta i, sobretot, de per què els fatxes i els nazis europeus han deixat de ser caps rapats radicals dignes de la pel·lícula American History X per passar a ser polítics que vesteixen com un cap de planta d’El Corte Inglés i que tenen escons al Congrés. "En el nostre cas, a Catalunya, Ciutadans i el PSC han contribuït a normalitzar l'extrema dreta, o és que ja ningú recorda les fotos del senyor Iceta al costat de VOX?", comenta Borràs.
Jordi Borràs i Pep Antoni Roig durant l'enregistrament d'El cafè de la granota. (Sergi Alcàzar)
"L'extrema dreta ocupa tots els estaments poderosos de la societat, des dels polítics fins els econòmics passant pels judicials i, evidentment, els policials", em diu. De fet, l'única agressió que ha rebut Borràs des que està amenaçat per l'extrema dreta no ha estat en mans d'algun manifestant neonazi o algun opuscle d'skinheads, sinó en mans d'un inspector de la brigada d'informació de la Policia Nacional, és a dir, d'un funcionari de l'estat. Com és la vida diària d'algú que és una diana permanent per la dreta radical? Això és el que vull preguntar-li, anar al moll de l'os i descobrir, evidentment, si Jordi Borràs es penedeix de tot el que ha significat furgar en el feixisme del segle XXI.
Si vols escoltar l'entrevista completa, pots fer-ho a Spotify, Google Podcasts, Ivoox o Apple Podcast.