Hi ha autors que escriuen com si t'abracessin, hi ha autors que escriuen sacsejant-te les espatlles i n'hi ha que ho fan a ganivetades. Jordi Benavente (Martorell, 1980) és clarament un dels tercers. Dels que necessiten les paraules justes per deixar cicatriu. Un moviment a l'ombra, un gir de canell, i un cop sec i punyent per l'esquena, quan menys ho esperaves. Un atac de mínims, però letal. Així et captura, així et desploma.
Detectant el talent
Recordo quan, entrevistat per un diari, un periodista esportiu molt reconegut va confessar que, tot i sentir-se afortunat de poder guanyar-se la vida comentant l'enèsim gol de Messi o una final del Mundial, a ell el que li agradava de debò, i el que més trobava a faltar, era asseure's a la grada de qualsevol camp de barri i jugar a detectar, d'entre tots els anònims, el futbolista amb més talent. Evidentment, la seva carrera no l'hauria portat tan amunt si només s'hagués dedicat a allò, però aquella experiència -la droga de la novetat, del descobriment, de l'enlluernament sobtat- era el tret definitiu del seu ofici i el que el posava nostàlgic.
No hi ha res més divertit i reparador en literatura que ensopegar amb una veu amb la qual no hi havies ensopegat mai, i que et fascini
Una cosa semblant sentim els lectors quan llegim per primer cop a algú que acabarem admirant. Quan una amiga ens el recomana, o pesquem el seu nom en una ressenya, o hi topem de casualitat. No hi ha res més divertit i reparador en literatura que ensopegar amb una veu amb la qual no hi havies ensopegat mai, i que et fascini. Alguns dissabtes, la felicitat no és res més que assaltar la llibreria a la recerca de tot el que hagi escrit i tancar-se al pis a devorar-la. Com qui es fa amb un diamant i s'amaga a un racó per estudiar a fons cada una de les seves cares.
Una troballa emocionant
Tots els focs totes les pistoles és una troballa emocionant. Tots els focs tes les pistoles, de Jordi Benavente, és, segons han anunciat els entesos, un dels llibres independents més esperats de l’any. El publica un segell modest i curós, Lleonard Muntaner Editor, que imprimeix a Palma de Mallorca. I l’aura alternativa que envolta l’obra sembla situar a l’escriptor a la contra de les grans corrents establertes, detall que encara el fa més interessant.
Tots els focs totes les pistoles són 41 peces curtes i esmolades, gairebé postals literàries, que tallen com si fossin navalles. Tots els focs totes les pistoles són 41 textos a mig camí de la poesia i la prosa, que parlen de boscos, de llàgrimes, de bales i de papallones. Tots els focs totes les pistoles és només el segon títol que llança el seu autor, llicenciat en Periodisme i en Història i col·laborador habitual de diversos mitjans, després de veure la llum fa set anys Martorell negre (Curbet), una novel·la de no-ficció. Tots els focs totes les pistoles té només 75 pàgines.
Jordi Benavente és l'autor de Tots els focs totes les pistoles, la novel·la independent de la temporada. Foto: Andrea Ballbé
Matemàtic, geomètric i escultòric
Hi ha qui pressuposa que un llibre curt és un llibre que ha portat menys feina a l'autor. S'equivoca. De fet, si val la pena, passa el contrari. El llenguatge ha de ser matemàtic, geomètric, escultòric, bramava Pla. I respectar la seva famosa màxima: "la idea ha d'encaixar exactament a la frase, tan exactament que no es pugui treure res de la frase sense treure allò mateix de la idea", comporta temps i sacrificis.
El que no veus ni t'imagines: això és escriure
Benavente ("com més breu ho fas, més l'has de clavar") es trenca la cara amb cada frase com si li degués calés. La casca, l'esmicola, l'afila, l'adreça. Només d'aquesta manera, quan queda gravada al foli, petita i compacta, ressona com un tret. Benavente ("el repte és dir el màxim amb el mínim") escriu, però sobretot reescriu. I qui diu reescriu, diu sintetitza. I qui diu sintetitza, diu esborra, que és allò que Marsé tant gaudia de la seva condició de narrador: agafar el manuscrit, estendre'l a la taula i passar-li el tallagespa per sobre, una vegada i una altra, fins que quedi exquisit. És estrany, però sovint, com més neta i plaent és una lectura més hores i més hòsties oculta el text. El que no veus ni t'imagines: això és escriure. "L'única obligació d'un escriptor és manejar un estil bell, dur i elàstic", sentenciava Casavella, "que preservi la seva ficció de la ficció general".
Amb amargor
Benavente ("escric perquè llegeixo, i llegeixo per sobreviure. I si haig de triar entre llegir o escriure, trio sortir a caminar") recorre a formes breus per parlar-nos d'un món. Perquè també hi ha un món, més enllà de l'escabetxina de les paraules. En aquest cas, un món terrenal, ferit. Que neix entre els arbres ("no existeixen els boscos encantats, però que no se t'hi faci mai de nit") i els matolls ("jo ja només respecto l'autoritat dels esbarzers, l'ordalia de les seves espines"). I que es comença a podrir quan el trepitja l'home ("tres mil aplicacions al mòbil però, a pèl, som incapaços d'identificar l'arbre que fa la flor lila"). Hem negligit les cançons dels avis, diu. Amb amargor. Perquè no hi ha èpica ni lirisme, en aquest manifest. Més aviat una queixa aspra, adulta. Un gest curtit. I una mirada única, com defineix l'Anna Gual a l'epíleg: "de cowboy de mitjanit". Per més bones que siguin les històries que ho expliquen: quan el verd dels camins l'empastifen el gris de les màquines o els colors llampants dels envasos, és que hi ha alguna cosa que acabarà malament.
Benavente acut a les metàfores i a les muntanyes com qui aparta els ulls d'un futur que l'espanta
"Busco mots per lligar-los a la pàgina, necessito les seves ales". Benavente acut a les metàfores i a les muntanyes com qui aparta els ulls d'un futur que l'espanta. Tots tenim els nostres trucs per esquivar les pors. Obrir un bon llibre, per exemple. Coronar un nou referent. I enterrar-nos-hi dins, les potes, els braços, el cap, fins que passi la tempesta.
