Joaquim Dorca és un dels màxims especialistes en jocs de Catalunya. És l'ànima visible a casa nostra de DEVIR, una empresa dedicada als jocs de taula, als jocs de cartes col·leccionables, a l'edició de còmics i de novel·les de gènere... Devir té oficines a Itàlia, Portugal, Espanya, Brasil, els Estats Units, Mèxic i Xile, i ben aviat obrirà sucursal a Colòmbia. En el sector dels jocs de taula és una de les empreses més grans de l'Estat, i és l'única que elabora materials en català. Van començar només com a distribuïdors de materials estrangers, però ara combinen la distribució i traducció de productes estrangers amb l'edició de materials propis. Aquest canvi entusiasma a Dorca, un home realment apassionat pels jocs.

Vostè assegura que té "la millor feina del món". Com aconsegueix algú dedicar-se professionalment als jocs?

Vaig arribar on sóc jugant. Cal molta tossuderia per dedicar-se a això, però sobretot, cal estimar els jocs i estar convençut que allò que fas és bo.

Quina és la seva feina dins el món dels jocs?

La meva feina és equiparable a la del productor de cinema. Jo no em dedico a inventar jocs, sinó a crear-ne el disseny: trio la temàtica, busco l'autor, escullo l'il·lustrador, en reviso el funcionament... Per treure a la venda un joc podem trigar tres anys, i hem de fer una inversió important, perquè cal mobilitzar molta gent. En l'elaboració d'un joc fàcilment s'hi involucren 20 persones: l'autor, el director d'art, l'il·lustrador, els que el proven...

I, malgrat les dificultats, han començat a exportar jocs de taula a l'exterior.

Sí, hem començat a traduir jocs nostres i a exportar-los. Un joc de taula és molt més econòmic que un videojoc, i jo crec que seria bo que s'apostés més per aquesta indústria, que és més accessible a les nostres possibilitats que la del videojoc, on els pressupostos es disparen.

El joc és una forma de transmissió cultural"

Vostè afirma que el joc és molt més que oci, que és cultura. Com ho argumenta?

Si cultura són totes aquelles coses que el gènere humà usa per a explicar-se a si mateix i per transmetre coneixements, no hi ha cap dubte que el joc és una forma de transmissió cultural. És més, és una forma de transmissió cultural activa, que requereix la participació de tots, a diferència del cinema, la novel·la o la música, on el consumidor és un simple receptor. En el joc l'usuari ha d'acabar l'obra. El joc és com la gastronomia: es gaudeix tres vegades. Es gaudeix quan el prepares, es gaudeix quan el jugues i es gaudeix després, quan l'expliques. Per disfrutar-lo, cal compartir-lo. Un cuiner pot ser un artista, però només arriba a culminar la seva feina quan algú menja el seu plat.

Amb els jocs la gent aprèn, a més de divertir-se?

El joc és una metàfora de la vida real, en la que els jugadors empren tots els recursos que usen a la vida real: posen a prova les seves emocions i les seves capacitats intel·lectuals. Al joc experimentem el saber guanyar, el saber perdre, la solidaritat... Al joc aprenem les relacions causa efecte... Al joc fem servir les coses que fem servir a la vida real, però les fem servir sense arriscar res. És un marc perfecte per aprendre. És millor aprendre a gestionar recursos mitjançant war games que dirigint una companyia real... Amb el joc aprens actituds i comportaments: no aprovaràs les matemàtiques jugant a escacs, però els escacs t'ajudaran a ordenar la ment.

Però aquí la gent juga molt menys als jocs de taula que als països nòrdics.

Això es deu a dues qüestions. Per una banda aquí tenim un problema greu de conciliació entre vida laboral i vida familiar. Tenim un mal model productiu. La gent hauria d'estar a casa a les cinc de la tarda. A les societats on la gent arriba a casa a les cinc, es juga més, però també la gent es forma més i fins i tot milita més, a tots nivells: polític, sindical, humanitari... La gent que arriba a les nou del vespre a casa no té energia per jugar. De fet, no té energia per a res. Però, a més, a les societats del sud de la Mediterrània, de tradició catòlica, se sol veure el joc com una pèrdua de temps. A la Gran Bretanya jugar al whist és una cosa elegant; aquí jugar a la butifarra es considera cosa de pòtols.

Abans el joc era el refugi del que jugava malament al futbol i no lligava

Hi ha qui pensa que la gent que s'aficiona als jocs és molt obsessiva, que es passa el dia enganxada al tauler. És cert que hi ha aquest tipus de personatges? És el perfil habitual dels compradors de jocs?

Als anys setanta i vuitanta hi havia, especialment al món dels jocs de rol, un consumidor molt compulsiu. Però aquest paradigma es va trencar de forma absoluta ja als anys noranta. Abans el joc era el refugi del que jugava malament al futbol i no lligava. Ara l'activitat de jugar s'ha convertit en una excusa per tenir relació presencial amb la gent. I aquí la gran novetat, que ha canviat radicalment la perspectiva dels jocs, és la incorporació de la dona. Abans les dones no figuraven als cercles de jugadors. Ara, les dones donen al joc un caire més social i menys competitiu i per això el mercat s'ha ampliat molt.

Els jocs han canviat molt en els darrers trenta anys, en quin sentit?

Hi ha una diferència radical entre els jocs que es creen ara i el parxís, el Monopoly o altres jocs que es jugaven fa anys. En primer lloc, en els jocs actuals es redueix la intervenció de l'atzar. Abans era fàcil perdre per culpa de la mala sort; ara intervé molt més la presa de decisions. Per altra banda, s'intenta que els jocs siguin molt simètrics, que tots els participants hi participin en peu d'igualtat, sigui quina sigui la seva edat i el seu bagatge de coneixements. El Trivial és un joc molt aconseguit, però hi ha gent que mai no guanyarà al Trivial, perquè en aquest joc la memòria i uns certs coneixements són essencials. Si el joc és més igualitari, és més fàcil que tothom es diverteixi més. A més a més, els jocs d'ara acostumen a tenir un reglament molt clar, perquè sigui més fàcil a tothom apuntar-s'hi.

Hi ha una diferència de filosofia entre els nous jocs i els antics?

És obvi. Si comparem un vell joc com el Monopoly amb un joc d'èxit modern, com el Catan, queden clares les diferències. L'objectiu del Monopoly era que algú expulsés a la resta de jugadors mitjançant l'acumulació de capital. En canvi, al Catan guanya el que millor gestiona el seu paper en l'economia d'una illa, comerciant i intercanviant amb els altres. Al Catan impera la filosofia del win-win. Al Monopoly quan algú guanyava, l'altra hi perdia.

Reivindicar la figura de l'autor d'un joc és una qüestió de mercat, però també de justícia

Vostès posen molt d'èmfasi en la promoció dels jocs com a obra d'un autor. Per què?

Això va començar als anys noranta a Alemanya, quan es va començar a prendre com a model el mercat del llibre, on ningú discuteix que l'autoria d'una obra és important. El públic sap què pot esperar d'un joc en funció de qui és el seu autor. Això facilita el procés de compra: el jugador prioritza els jocs dels autors que t'han agradat abans. Reivindicar la figura de l'autor d'un joc és una qüestió de mercat, però també de justícia.

Vostè està involucrat en una iniciativa peculiar, el Dau Barcelona, Festival de Jocs. Què és aquest esdeveniment?

És una fira de jocs única al món. És, bàsicament, un espai de joc, on els diferents editors ensenyem a la gent a jugar, amb uns monitors que ensenyen els diferents jocs. La gent pot entrar-hi gratuïtament i, després de provar els diferents jocs, qui vol, té la possibilitat de comprar-los. El Dau Barcelona es farà a la Fabra i Coats, el 17 i 18 de desembre. Serà ja la quarta edició: a la primera van venir-hi 3.000 persones, a la segona 6.000 i a la tercera 12.000. Esperem que aquest any torni a ser un èxit, per això desitgem que aquell dia no hi hagi eleccions.

Si algú que fa molts anys que no juga a un joc de taula vol animar-se. Com li recomanaria que triés un joc?

Jo li recomanaria que anés a una botiga especialitzada en jocs, i que allà li mostressin les diferents possibilitats i l'ajudessin a triar. Nosaltres fem un esforç perquè la gent pugui conegui els nostres jocs penjant vídeos molt clars a DevirTV. El més important de tot és triar el joc que et pot anar bé i començar a jugar amb el que és més accessible. No pots començar a llegir amb Proust, ni amb Joyce, per molt bons que siguin aquests autors. Nosaltres normalment recomanem començar amb Catan o amb Carcassone, dos clàssics. Per als que vulguin jugar amb nens, els suggeriria un joc amb molta gràcia, carregat de màgia: El laberint màgic.

Com veu les perspectives de futur del món dels jocs?

El món dels jocs no està tan desenvolupat aquí com als mercats del nord d'Europa i per això tenim un immens potencial d'expansió. A l'Amèrica Llatina cada cop hi ha més classe mitjana, i aquesta classe mitjana és el consumidor idoni per al nostre tipus de joc. Com que el nostre públic objectiu tendeix a créixer, les nostres expectatives són molt bones. Jo crec que podem multiplicar per cinc el nostre negoci als països on ja hi som. I a més a més, volem obrir-nos a nous mercats, editant directament en anglès els jocs de producció pròpia.

El joc i el sexe no desapareixeran mai, perquè ajunten la gent, i la gent té por d'estar sola"

Tan optimista és?

És clar que sóc optimista. El joc és com el sexe: són dues coses que no desapareixeran mai. Perquè el joc i el sexe ajunten la gent, i la gent té por d'estar-se sola. Tothom vol passar-s'ho bé amb la gent: amb els fills, amb els amics, amb la parella... I el joc serveix per a això.