“Aquest llibre és la constatació d’un fracàs”. Joaquim Carbó presenta Sense futur amb recança. És la de la convivència forçada en els darrers anys amb el coronavirus, que el va obligar a canviar unes rutines que tenia molt consolidades. Acostumat a anar al teatre, al cinema i a fer vida cultural, Carbó admet que la pandèmia va capgirar la seva vida. “Quan tens 87 o 88 anys i arriba una cosa així, t’ho talla tot”, afirma. L’autor, un dels més prolífics en llengua catalana de tots els temps, repassa aquesta i altres vivències en unes memòries que tracten el món editorial, els seus darrers llibres i la preocupació pel futur, i que publica l’Editorial Destino.
Des de la postguerra fins a mitjans del 2021: Sense futur és un bagul ple de records i que permet endinsar-se no només en el present sinó també en el món literari català de la segona meitat del segle XX. Carbó presenta amb humor i nostàlgia un reguitzell d’anècdotes que il·lustren la seva evolució i creixement, en clau de present, de futur i de passat. Hi apareix la revista Cavall Fort, revista en què Carbó ha publicat un centenar de contes i el seu director, Albert Gener, el poeta espanyol Antonio Gamoneda o els escriptors del col·lectiu Ofèlia Dracs, que a la dècada dels setanta es van conjurar per millorar la posició de la literatura en català.
Se sumen a altres noms il·lustres, com ara el del traductor Jordi Arbonès, Gaspar Aguayo, llibreter de la desapareguda La Maga, llibreria del barri del Guinardó, o el del dibuixant Picanyol, personatges “amb molt de pes” que donen forma al seu món i que en conjunt formen un mosaic molt complet. També hi apareix Joan Margarit, amb qui Carbó va coincidir a l’ascensor de l’Ateneu Barcelonès. La repercussió de la seva mort als mitjans de comunicació, explica l’autor, el va sorprendre.
Joaquim Carbó: "Quan tens 87 o 88 anys i arriba una cosa així —la pandèmia—, t’ho talla tot"
El llibre repassa curiositats que donen sentit a la seva trajectòria i serveixen per entendre el seu abast en el món de la literatura catalana, també infantil i juvenil. Per exemple, la carta de resposta que Carbó va rebre del guionista i novel·lista Edgar Cantero, una missiva que va arribar amb 34 anys de retard. Carbó li va escriure quan Cantero tenia tretze anys per felicitar-lo per un conte que havia escrit i presentat als Jocs Florals de l’Escola Lys l’any 1994, on ell feia de jurat. I Cantero es va oblidar de respondre-li fins l’any passat, quan es va trobar amb la carta per casualitat, sent ja un autor conegut, i va decidir respondre-la.
Un diari del passat i del present
A través d’anotacions que feia cada dia, com si es tracés d’un diari personal, Sense futur reconstrueix episodis del passat de les lletres catalanes, però també el desconcert dels dies de confinament que el van empènyer a seure davant de l’ordinador per recollir-ne els efectes. Amb la pandèmia, Carbó admet que va “perdre les ganes d’escriure”, sobretot pel que fa a les novel·les. Malgrat explicar que encara té moltes idees per construir històries es va adonar que "els conflictes que escrivia als meus llibres eren insignificants en comparació amb el que estàvem vivint”. L’autor de novel·les cèlebres com La casa sota la sorra o La colla dels deu és un escriptor polifacètic que ho ha provat tot. Pot presumir d’haver escrit fins a 150 llibres, que van des d’adaptacions d’òperes de Wagner a novel·les eròtiques, publicades, això sí amb el pseudònim d’Ofèlia Dracs. Entre la seva col·lecció, unes altres memòries, Pantalons curts, que en aquest cas relaten la infantesa de l’autor de Caldes de Malavella.
Malgrat això, afirma que la gent de ploma “passem pel món amb bastant discreció”, sobretot a l’hora de moure’s per la ciutat i de ser identificats, amb excepcions comptades. No nega que s’ha sentit reconegut per la seva trajectòria però deixa clar que no el coneixen pel carrer, potser perquè els “novel·listes de diumenge a la tarda no hem tingut el prestigi suficient”. Carbó es refereix així al fet que durant gran part de la seva trajectòria compaginés l’escriptura, que feia sobretot a les tardes, amb una feina d’oficinista a La Caixa que li ocupava els matins.
Joaquim Carbó: "La immersió lingüística ha servit per fer escriptors més que no pas lectors"
Carbó també testimonia el canvi del panorama literari català i la seva expansió. Assenyala com abans “érem una família molt reduïda” i ara els escriptors han proliferat: “la immersió lingüística ha servit per fer escriptors més que no pas lectors”, afirma sorneguer. La seva extensa correspondència, en què hi apareixen escriptors, editors i tot tipus de personalitats de la cultura catalana ja es conserva, en gran part, a la Biblioteca de Catalunya, on podrà ser consultada en un futur proper. És ja part de la història.
Malgrat que estigui a punt de fer els 90 anys, l’escriptor conserva una vitalitat notable i detalla projectes i activitats futures. Continua col·laborant amb la revista Cavall Fort i El Tatano, on escriu encara contes per a nens i joves. També prepara una novel·la juvenil que encara no té títol però que explicarà la història de quatre nens soldats a l’Àfrica. “Intento viure i entendre la vellesa”, diu, “és tot un goig haver arribat fins als 90 anys”.